26/3/10

Gespi, per Mercè Climent Paià


GESPI

Quan tenia 7 anys els pares s’adonaren que Gespi no distingia els colors. Pintava arbres blaus, muntanyes grogues, rius taronja...
El metge els digué que veia el món només d’un color: el verd. No calia preocupar-se: unes gotetes i els ulls tapats durant una setmana era tot.
En tornar a la consulta, el metge engegà una llanterneta i li analitzà els ulls. Finalment sentencià: “Està curada”.
De camí a casa els pares la notaren estranya, però pensaren que era normal ja que havia d’acostumar-se als colors de la vida.
Només arribar-hi es tancà a l’habitació amb la mascota. Minuts després sortí vestida amb la disfressa de granota, unes catiusques verdes i un llacet també verd al cap. A unes passes caminava tot moix el gatet, tenyit pel verd d’unes aqüarel·les.
Gespi buscà els pares i plena d’autoritat els digué:
-Demà pintarem la meua habitació de verd.

Mercè Climent Payà
http://www.mercecliment.blogspot.com/

25/3/10

El món és de colors, per Eva Albiol


EL MÓN ÉS DE COLORS

―Saps què, mamà? Avui un gat de color verd m’ha vingut a saludar!
―Això no pot ser, Mariam. Sempre t’estàs inventant coses! ―va replicar sa mare―. A més, si tu tens temor dels gats...
―Però els gats de color verd són diferents! No esgarrapen ni res!
―Ja.
―No t’ho creus, veritat?
―Mmm ―no va contestar ni que sí ni que no. Va sospirar i va pensar: “Aquesta xiqueta té una imaginació...!”.

Mariam també va sospirar i va pensar: “Pobra, la mama...! Segur que fa molts anys que no ha vist un gat de color verd, ni una lluna de color groc, ni una flor de color roig, ni una mar de color blau, ni…!”.

―Saps què, mamà? Un xiquet de la meua classe, Gorka, diu que els pares ho veieu tot en blanc i negre... Això és veritat?!?
Eva Albiol

23/3/10

M'agrada el verd!, per Carme Rosanas


M'AGRADA EL VERD!

La Júlia s'havia enamorat del verd. Tot ho volia verd. Les sabates, els jerseis, les camises, els llacets...La seva mare intentava que variés una mica, però finalment va pensar que tampoc era tan gran el problema d'anar sempre de verd i s'hi va acostumar.
En un racó d’un solar, entremig dels seus germans rossos i tigrats, va néixer un gatet verd. Els seus germans l’esgarrapaven i la mare gata ni el defensava. No li agradava aquell fill tan estrany. Un dia el gatet verd i sense nom va marxar a buscar una nova vida.Un matí, la Júlia passejava pel parc davant de casa seva, quan el va veure...- El meu gatet! - va cridar com si s'haguessin conegut des de sempre... el gatet es va deixar amanyagar per primer cop a la seva vida.Quan li preguntaven com es deia el seu gat, la Júlia contestava "Elmeugatet".
Carme Rosanas

Menta, per Miri4


MENTA

Camina que caminaràs he arribat al País del Verd. Feia olor d’eucaliptus i s’hi estava fresquet. La llum del sol travessava les fulles dels arbres i arribava al terra amb color de primavera. Hi havia plantes per tot arreu: romaní que va bé per a netejar els ulls lleganyosos; farigola, per a tractar els refredats; espígol per si no pots dormir, són els remeis de l’àvia. Quan he vist la prada tota coberta d’herba he tingut moltes ganes de treure’m les sabates i córrer sentint aquelles pessigolletes als peus. Però he tingut por, m’havia perdut i no sabia tornar!. Aleshores ha aparegut la gateta més bonica que he vist mai; de seguida hem fet amistat:
- Com et dius?
-Mèèèù!
- Et poso un nom?, em fas sentir bé. ...ja està: Menta! T’agrada?
- Mèèèu!.
Hem trobat el camí cap a casa.La mare ens esperava amb un somriure.

Miri4

Colors, per Pilar


COLORS

-Diuen que un dia – li explicava l’àvia Mercè a Sílvia -, el sol i el cel van voler establir harmonia al regne que observaven cada dia. El resultat d’aquest acord harmònic entre el cel, blau, i el sol, groc, va ser un nou color el verd.
Aquell dia, un qualsevol, d’una primavera qualsevol, només aquell, tot es va veure amb el color de l’esperança.
-Tot, àvia?
-Quasi tot. Va haver-hi una excepció, les flors. Aquestes, blanques, queien com la pluja, ajudades pel vent que bufava suaument.
Sílvia s’imaginà junt amb “Tigre”, la mixeta, sota la pluja de flors que ressaltava el color protagonista d’aquell dia.
– Com m’agradaria harmonitzar coses amb els colors, iaia –exclamà esperonada.
-Ho pots fer. Porta el quadern de dibuixos i els colors, que t’ho ensenyaré. Mira,tu ets la sang, vermella, i jo sóc la neu, blanca. Avui tot serà harmoniosament rosa. El color de l’amor.

Pilar

21/3/10

El pirata jardiner, per Pilar


EL PIRATA JARDINER

-Demà no vull ajudar en el jardí, va dir-li Ferran al seu pare.
-Per què?
-Perquè vull jugar, com fan els meus amics el dissabte.
-D’acord Ferran! Abans de plantar jugarem a pirates.
L’endemà la mare li preparà un bon desdejú, el va ajudar a vestir-se de pirata i el va acompanyar al jardí.
- Bon dia pare, comencem a jugar?
- Sí fillet. Imaginem que el racó on hi ha la palmera, és una illa. Hem de cavar a sota i, seguint les indicacions d’aquest mapa, trobarem el tresor dels pirates.
Un munt d’imatges idíl·liques van passar pel cap del nen en un instant. Va entendre la intenció del seu pare i va anar abraçar-lo.
-T’estimo pare, li va dir. Seré un bon pirata i t’ajudaré a cavar perquè la mare pugui plantar flors.
-Gràcies, fill. Deixem que el pingüí de peluix sigui un bucaner?
-Sí, que divertit!!!
Pilar

18/3/10

Pirata!, per Miri4

PIRATA!

Quan sigui gran...
...no vull ser princesa de conte de fades, tampoc infermera, perruquera o mainadera. Això és el que els agradaria a les meves àvies!. Jo sóc una noia moderna i atrevida...M’agrada l’aventura, el mar, jugar a la platja i buscar tresors amagats a la sorra. Ja ho he decidit: quan sigui gran jo vull ser PIRATA. Ja tinc un ocellet, tot i que no és un lloro però em servirà. També tinc el mocador pel cap i un mapa Així aniré a veure món travessant mars i oceans amb el meu vaixell fantàstic que serà tan modern que podrà navegar, submergir-se i volar només pitjant un botó. La tecnologia avança molt de pressa, tothom ho diu. Arribaré a tots els racons del món, trobaré molts tresors i els portaré als països més pobres, segur que tots estaran contents i a la nit tornaré a casa i seré feliç.

Miri4

http://gordolobomiri4.blogspot.com/

10/3/10

Pluja, per Carme Rosanas


PLUJA

La mare de la Carla i la Miren els va comprar unes botes d'aigua i un paraigües gran per totes dues. Sempre, miraven si plovia. Passaven els dies i mai no plovia al seu poble. Estaven decebudes, tenien por que les botes els quedessin petites sense haver-les estrenat.Un dissabte, la mare les va despertar amb un gran somriure i va dir:
- Nenes, mireu per la finestra!- Plou! En dos minuts van ser al carrer. Van veure un gran bassal just davant de casa i allà van anar a ficar-hi els peus, elles i el seu gran paraigües.Però just a quatre passes, el terra era ben eixut.
Van mirar amunt i van veure, al terrat, el seu pare ruixant a tota pressió amb la mànega del jardí. Era una broma! No plovia! Però van riure molt... I a més a més ja havien estrenat les botes!

Carme Rosanas

7/3/10

En Setciències, per Miri4


EN SETCIÈNCIES

Des de ben petit, es delia per aprendre-ho tot. Va començar a llegir abans que ningú, i cada dia sorprenia als altres amb les seves explicacions sobre qualsevol cosa. Per això li van posar el sobrenom de Setciències. Era el gripau més savi del món. Mentre els altres gripaus raucaven al sol i es capbussaven al llac, en Setciències estudiava. El saber no ocupa lloc, deia, però els seus companys se’n reien. Havia fet amistat amb una granoteta verda enamorada de la música, que vivia al llac i acostumaven a berenar plegats, xerraven i xalaven fins que es feia fosc. Quan es van fer grans van decidir formar una família i van tenir molts fills, tots aprenien moltes coses. La granoteta els ensenyava música, i van aconseguir convertir en cançons tota la saviesa d’en Setciències. I ara totes les granotes rauquen aquelles cançons a la lluna les nits de primavera.

Miri4

6/3/10

Concert coral a l'estanc, per Pilar

CONCERT CORAL A L'ESTANC

Els amics Martí i Guiu, havien decidit anar aquella tarda d’estiu a caçar granotes. Pensaven que era un joc molt divertit. Això havien sentit a dir als nens més grans, al pati. Van enfilar el camí de l’estanc que hi havia en un parc proper. De tant en tant es paraven a collir les pedres amb què dispararien als amfibis per tal de deixar-los inconscients i poder-los agafar.
En arribar, van observar que un munt de bombolles suraven en la superfície de l’aigua. S’hi acostaren encuriosits i disposats a descobrir què les produïa. La sorpresa que es van dur va ser enorme. Al fons, hi havia un munt de granotes i gripaus i el rac rac del seu cant, s’elevava en les bombolles.
Quina descoberta, la bellesa amagada d’aquells animalots! Fent ús de la imaginació, se’ls podia veure en un gran concert.
-Mira Martí –exclamà Guiu-, El gripau és el director!