EL BLOC DELS CONTES "DIVERS"

En un moment..., per Miri4

2012-01-27T01:50:00.000-08:00

EN UN MOMENT...

En un moment la mare li ha preparat el berenar.

En un moment, un petit pardal s’ha aturat a la finestra.

En un moment, el gat, entremaliat de mena, s’ha plantat a la taula d’un bot per si el podia caçar. Però l’únic que ha aconseguit ha estat tombar el paquet de cereals que s’han escampat sobre les estovalles.

La Clàudia ha fet un crit de l’ensurt i el gos, en un moment, ha aprofitat l’ocasió per a cruspir-se aquell berenar tan bo.

La petita, en un moment, s’ha quedat sense.

Miri4
http://www.gordolobomiri4.blogspot.com

L'esmorzar, per Jesús M. Tibau

2012-01-27T01:39:00.000-08:00

L'ESMORZAR

La veritat és que a la mare no li ha costat gaire ensinistrar Rufi, la gata, i Xusqui, el gosset, a saltar damunt la taula i menjar-se l'esmorzar de sa filla. El difícil serà, ara que n'han après, aconseguir que deixin de fer-ho. Només espera que la jugada li hagi sortit bé, i que la Marta es mengi els cereals ben de pressa, a partir d'ara.

Jesús M. Tibau

http://jmtibau.blogspot.com

Carta al pas del temps, per Carles Campomar

2012-01-21T13:00:00.000-08:00

CARTA AL PAS DEL TEMPS

Aquesta carta que t’envio, és per demanar-te una cosa, vull recuperar el meu amic de la infantesa, el que un dia vaig oblidar al pas del temps, o el que un dia em va oblidar per les obligacions de la vida.

Vull que tot torni a ser com abans, sense rutina, només viure al món dels somnis, i mai despertar, no créixer ni quan Peter Pan estigui cansat de ser nen.

Vull veure com els nens juguen, com els ocells canten, com la gent m’oblida per deixar-me fer la meva vida.

Vull que vinguis a veure'm, per descobrir el que en un temps passat vam oblidar en aquelles estones juganeres, d’innocència perduda.

PD: senyor Carter, aquesta carta va dirigida al pas del temps,

Remitent: La rutina diària.

Carles Campomar

Encara no he après a escriure, per Jesús M. Tibau

2012-01-16T12:28:00.000-08:00

ENCARA NO HE APRÈS A ESCRIURE

Encara no he après a escriure, però dibuixo molt bé. Em surten perfectes els núvols, somrients els sols i el fum de les cases sempre puja cap amunt. Però el que em surt millor són els cors, ja ho veuràs quan rebis la carta amb què et desitjo molta felicitat.

Jesús M. Tibau
http://jmtibau.blogspot.com/

La disfressa d'abella trapella, per Carles Campomar

2012-01-13T14:16:00.000-08:00

LA DISFRESSA D’ABELLA TRAPELLA

Cada nit abans d'anar a dormir la Iona anava sense fer soroll a la seva habitació i d'un calaix treia la seva disfressa d'abella , perquè era l'hora d' anar a atacar al seu pare, a fer-li picadetes de pessigolles per jugar una estona, d'amagatotis espiava darrera la porta com el seu pare mirava la televisió i de sobte una abella molt trapella es tirava de cap, cap al seu pare, espantat per la sorpresa el pare es defensava de l' abella trapella, i la petita abella desprès de defensar-se de les pessigolles del seu pare acabava esgotada abraçada als seus braços.

Desprès d' adormir-se el pare la portava al llit dormia tota la nit d'una tirada, després de gaudir d'aquella estona amb el seu pare, minuts de joc que molts nens no poden gaudir per vagància dels grans!

Carles Campomar

Dia de Reis, per Montse Pes

2012-01-06T04:19:00.000-08:00

DIA DE REIS

Avui dia de Reis,

m'he vestit com tu,

per poder volar

i ser Reina.

Montse Pes
http://fonsdarmari.blogspot.com/

L'abella Lena, per M. Roser Algué Vendrells

2012-01-06T04:16:00.000-08:00

L'ABELLA LENA

La Lena era una abella petita, bonica, i molt presumida, fins i tot es guarnia les antenes amb estrelletes de purpurina.

Les flors eren les seves amigues i li guardaven sempre el nèctar més dolç, però com que també era una mica trapella, un dia va arrencar una margarida i va començar a dansar com si el cel fos una immensa pista de ball

i ella una fada amb una vareta màgica.

Quan més entusiasmada estava fent cabrioles per l'aire, va sentir el zum, zum d'una companya que venia volant una mica enfadada.

-Perquè culls les flors? si ho fas, no tindrem nèctar i no podrem fabricar mel per les nostres cries!

La Lena va envermellir de vergonya, i va prometre que sempre més respectaria la natura.

M. Roser Algúe Vendrells
http://petitesesroser.blogspot.com/

Melosa, per Pilar

2012-01-03T12:55:00.000-08:00

MELOSA

Melosa
Melosa, l'abella més petita del rusc, desobeint als pares, es va anar a recórrer món. En el camí es va trobar amb una abella molt estranya. No volava; semblava estar pegada al terra; era gegant; li sortia una cosa molt rara en el cap i en lloc de libar les flors, duia una enganxada en una mena de cucs que li naixien de les potes. Es va apropar, curiosa.
Quan l'abella rara la va veure, va començar a cridar molt fort i va intentar aixafar-la amb la flor. Això no va ser tot. De sobte, va veure que altres abelles d'aquella espècie s'apropaven molt enfadades i una d'elles va aconseguir donar-li un cop amb aquells cucs tan desagradables, que pel que va poder comprovar feien molt de mal.
No s’ho va pensar dues vegades i es va elevar molt alt, aconseguint fugir d'aquells malvats éssers. Mai més s'aventuraria sola, per llocs desconeguts.

Pilar
http://aencesadellum.blogspot.com/

Em disfresso per..., per Jesús M. Tibau

2012-01-03T12:32:00.000-08:00

EM DISFRESSO PER...

Em disfresso per no fer-te por, per a espantar la meva por, per demostrar-te que podem ser amigues. I amb una flor per bandera et convido a un tast de dolçor.

Jesús M. Tibau
www.escriptors.cat/autors/tibaujm
http://jmtibau.blogspot.com/
http://www.facebook.com/jesusm.tibau
http://iuncopdevent.blogspot.com/

L'abella Lola, per Susanna

2012-01-03T07:56:00.000-08:00

L’ABELLA LOLA

La Lola havia d’haver nascut el dia 31, segons el doctor, però es veu que aquest havia llegit els números malament i va néixer el 13. Potser per això li sortia tot a l’inrevés.

Penseu que les seves primeres passes van ser cap enrere! Després, a l’escola, va començar a escriure de dreta a esquerra i això li va costar un munt d’hores de reforç amb la "senyureta Lourdes". Evidentment, no s’orientava gens perquè sempre confonia el nord amb el sud.

Però bé, tot i això era una nena feliç, contenta i amb un bon grapat d’amics. Un bon dia jugaven a fer encanteris i s’imaginaven que les flors que agafaven eren varetes màgiques. La Lola va veure una abella i va dir: -Un, dos, tres i et converteixes en persona en un no res! Ai, mare! A ella que tot li sortia al revés... Sabeu què li va passar?

Susanna
http://susannacircumstancies.wordpress.com

El cor juganer, per Marta Vilella Riera

2012-01-02T01:18:00.000-08:00

EL COR JUGANER

Saps una cosa Gris??? -Cada vegada que ens trobem al carrer, entremig dels nostres musells s’enfila un cor molt petitó de color vermell i es queda penjat entre nosaltres dos i fa olor de poma dolça!!!!!- Sents com ens fa pessigolles???- Síiiiii, és un cor que juga i es gronxa entre nosaltres dos. Salta i balla!! és un cor juganer que palpita amb força. Has vist com al voltant del cor, hi dansen les estrelles? . Has vist com el nostre cor s’enlaira i fa giragonses al voltant de les nostres cues rialleres????. Tot això ens passa cada dia que ens trobem Gris!....I en Gris va dir saps una cosa???? T’estimo Carabassaaaaa!!!!

Marta Vilella Riera
http://paraulespertu.blogspot.com/

La Mini i en Xart, per Montse Pujol

2011-12-07T23:33:00.001-08:00

LA MINI I EN XART

Quin dia més bonic que fa! ja no plou i el sol eixuga l'aigua dels carrers i les places, les fulles dels arbres i les flors llueixen d'allò més i és que després de tants dies de pluja tota la natura sembla nova de trinca.

La Mini és un gosset de carrer, vull dir que no és de cap raça especial, viu amb en Marc i la Laia. Avui segur que aniran a córrer tots junts. Encara que li toqui anar lligat al costat de la bicicleta, li agrada molt sentir l'aire, fregar-li el pèl i el millor de tot és quan es paren vora el riu i el deslliguen, llavors es troba amb el seu gran amic en Xart, junts entren i surten de l'aigua i corren encara més i és que en Xart és un amic molt, molt especial.

Monts
http://drapairedemots.blogspot.com/

Rastre, per Montse Pes

2011-12-07T23:28:00.001-08:00

RASTRE

No he parat de caminar ni un moment, seguint el rastre d'aquesta olor tan penetrant.

Ara que et tinc davant, amb el cor ben accelerat, no sé com dir-te ... que no tornis a menjar més mongetes.

Montse Pes
http://fonsdarmari.blogspot.com/

En Gris i la Bruna, per Miri4

2011-12-05T13:05:00.001-08:00

EN GRIS I LA BRUNA

Quan en Gris i la Bruna es troben, sembla que la resta del món s’aturi per a ells. S’estimen molt. Els veig entusiasmats, movent la cueta i olorant-se l’un a l’altre, amb ganes de jugar. Potser el destí els ha unit d’una manera invisible. No els calen paraules, s’entenen només en mirar-se.
El cor se’ls accelera, se’ls veu contents, juguen i salten d’alegria. M’imagino una conversa seva:

Sabia que tard o d’hora et trobaria!
Jo també!
He seguit un rastre i he arribat on eres tu.
M’encanta!
Ets una gosseta molt boniqueta!
I tu un gos molt ben plantat!
Quan t’he ensumat, el cor se m’ha accelerat!
A mi també!
Quina bona oloreta que fas!
Cada tarda quan passegem trobem en Gris que surt a la mateixa hora. Tothom qui els coneix diu:

- Quina parella de gossets més eixerida !.

Miri4

http://www.gordolobomiri4.blogspot.com/

L'estrella i en Roky, per M. Roser Algué

2011-12-05T12:59:00.001-08:00

L’ESTRELLA I EN ROKY

-Guau, guau-¡Hola encanto!

-Bup, bup-Uf, quin pesat!

-¿Como te llamas presiosidá?

-Yo no em crido, sempre em crida el meu amo!

-Ole la grasia ¿y como te dise ese amo tuyo?

-Em diu Estrella.

-Claro,¡ con esos ojasos como luseros!

-Va, que em faràs posar vermella!

-A mi me disen Roki.

-No m’estranya, ets tan musculós!

-¿Sabes que eres presiosa?

-I tu ets molt simpàtic i molt fort!

-¿ Quires venir esa noxe a ver la luna desde mi asotea?

-D’acord, a mi també m’agrada observar la lluna...
Al cap d’un temps, al barri hi havia una raça de gossos molt curiosa , que quan lladraven feien :

-bup guau, bup guau... i els encantava mirar la lluna.

M. Roser Algué

Tamir, per Roser Suñer i Soler

2011-11-28T12:38:00.001-08:00

TAMIR

En Tamir és un nen especial. Camina sol, mira qui sap on, i, si fos company teu a l’escola, et costaria de parlar amb ell de futbol o de cromos. De fet, ni tan sols li agraden aquestes xapes arrodonides que feu saltar a cops i que us fan asseure a l’hora del pati enlloc de córrer i fer danses enjogassades tot voleiant com abans feien els infants.

T’explico aquest conte, perquè entenguis que no hi ha cap nen igual però sí que teniu coses en comú. Tots els nens del món sabeu entendre els animalons.

El dia que al Tamir el reis li van deixar un ocell dins d’una gàbia enorme, amb la porta oberta, els ulls se li van fer grossos primer, de la sorpresa, després xics pel somriure gran que li va transformar la cara.

Si vols parlar amb en Tamir, pregunta-li pel seu ocell. Veuràs!

Roser Suñer i Soler

http://zel-aramateix.blogspot.com/

La llibertat, per Miri4

2011-11-26T09:43:00.001-08:00

LA LLIBERTAT

Ho tenia tot al seu abast: cada dia el seu menjar, l’aigua fresca i l’habitatge net, fins i tot un mirall amb campaneta inclosa per si volia fer música. Però en Pere va voler donar-li alguna cosa més, i li va obrir la porta de la gàbia.
-“ Ara ets lliure!” – va dir

L’ocellet va mirar a un costat i l’altre i va voler sortir, però portava tant de temps en aquella gàbia que ja no se’n recordava de volar, es va cansar de seguida i a més a més per poc no se l’empassa el gat de la veïna... Quin ensurt! El pobre ocellet va tornar a la seva gàbia i es va deixar acaronar el cap. Preferia la seva vida de sempre, amb el menjar i el beure assegurat, abans que aquella llibertat que podia ser tan perillosa.

Miri4

http://www.gordolobomiri4.blogspot.com/

En Gol, per M. Roser Algué Vendrells

2011-11-25T14:18:00.001-08:00

EN GOL

En Marc tenia un periquito que li havien regalat els pares pel seu aniversari. Es van fer molt amics, fins i tot, es menjava les llavors directament de la boca del nen . En Marc se l’estimava molt i li feia moixaines , per això quan es va adonar de la mirada trista de l’animaló, es va preocupar.

Els seus pares eren socis de l’Espanyol i el proper dia de partit, se’l va endur a l’estadi. Els dos portaven una bufanda blanca i blava que els havia fet la mare d’en Marc. L’ocellet estava tan emocionat, que fins i tot feia algun crit ... En arribar a casa, en Marc es va adonar que el seu amic volador estava molt alegre i aleshores va entendre què li passava abans: no volia estar tancat !. Va penjar una campaneta amb l’escut del seu equip a dins de la gàbia i va deixar la porta oberta, perquè el seu amic sortís i entrés quan en tingués ganes.

Ah, i ara l’ocell ja té nom, es diu GOL, perquè fins i tot a après a dir aquesta paraula. Ara, en Gol és feliç.

M. Roser Algué Vendrells

Els records també volen, per Jesús M. Tibau

2011-11-25T14:06:00.001-08:00

ELS RECORDS TAMBÉ VOLEN

El moixó que teníem a casa quan era petit, només em va mossegar una vegada. Va ser al principi, quan no ens coneixíem bé encara i, sobretot ell, tenia certa desconfiança. No em vaig enfadar, perquè si algú d'aspecte gegantí m'hagués intentat agafar, segur que jo també li hauria picat. Ens vam fer amics de seguida, menjava llavoretes a la meva mà, i em pujava a l'espatlla, i em feia pessigolles al coll mentre mirava la tele. És curiós, però motls anys després, el tacte suau de les seves plomes, encara em ve a la memòria quan passejo pel carrer i escolto un moixó cantant a un balcó. Els records també volen.

Jesús M. Tibau

http://jmtibau.blogspot.com

En Miquel estima en Verdi, per Montse Pujol

2011-11-18T12:14:00.001-08:00

EN MIQUEL ESTIMA EN VERDI

- Miquel..., el berenar és a taula!

- I doncs rei, per què estas tan trist?

- Mama, en Pol diu que els ocells han de volar lliures, i jo no vull que en Verdi se'n vagi.

- En Verdi no vol marxar, que no veus que content està a la seva gàbia?, aquí és casa seva.

- Però en Pol diu...

- Mira, si en Verdi estés trist, no menjaria, ni beuria aigua, estaria tot el dia en un racó ben quiet, com quan tu estàs malalt, i no cantaria gens ni mica. Tu el veus trist?

- No! mira, ara canta mama!

- Au vinga, anem a berenar! segur que està content perquè sap que li portaràs les engrunetes de la magdalena.

- Sí Verdi, tu espera´t aquí, ja veuràs que bones que són les magdalenes de l'avia...

Montse Pujol

Bufa fort, àvia!, per Montse Pujol

2011-11-09T13:37:00.000-08:00

BUFA FORT, ÀVIA!

Avui, l'àvia de la Catrina fa 60 anys, és molt llaminera i li vol preparar un pastís tan dolç com les abraçades que li fa, cada nit abans d'anar a dormir.
Mentre el seu amic imaginari, en Robric, li xiuxiueja a cau d'orella tots els ingredients; Tres mides de farina, una de sucre, tres ous, un rajolí d'oli, un iogurt, una mica de llimona i .... a ella se li fa la boca aigua. Quina olor més bona que surt del forn!.

La Catrina corre per amagar el pastís . Ha sentit com es tancava la porta del garatge, l'avia torna de treballar! Què dirà quan vegi el regal que li han preparat ella i en Robric? L'àvia és l'única que coneix en Robric i segur que estarà molt contenta de que ell també hi hagi participat i fins hi tot n'hi guardarà un trosset perquè el pugui tastar.

Montse Pujol.

El gall Perico, per Roser Algué Vendrells

2011-10-31T14:40:00.000-07:00

EL GALL PERICO

El gall Perico, era el més eixerit i el més cantaire i ufanós del galliner. Però un dia , de tant cantar perquè sortís el sol, es va quedar sense veu.

A la matinada, com que no el va sentir cantar, el sol continuava dormint tan tranquil i el món seguia fosc i negre.

Les gallines van decidir ajudar-lo per solucionar el problema i li van dir que fes gàrgares de mel i llimona.

I...oli en un llum, el gall va cantar i el sol va sortir. El gall estava tan content que va decidir que aquell havia de ser un dia meravellós.

Amb les ulleres ben col·locades sobre el bec, ja tenim al nostre amic pinzellada amunt , pinzellada avall, amb tots els colors de la natura fins que tot el paisatge, fins i tot el cel , va quedar d’allò més acolorit.

I va ser un dia tan preciós que les gallines, encara ara, expliquen la història als seus pollets a l’hora d’anar a dormir.

M. Roser Algué Vendrells

La Cleta, per Miri4

2011-10-24T11:48:00.000-07:00

LA CLETA

La Cleta era una gallina com les altres, amb plomes marrons i ocres, potes daurades i cresta i barballera vermelles. Però tenia sang d’artista, ment d’artista i ànima d’artista. Volia ser pintora. Ai!, les altres gallines se’n feia creus, com podia ser?, tothom sap que les gallines viuen a la granja, escatainen i ponen ous, però no pinten. Li deien
-“Que t’has begut l’enteniment?
-“Faràs el ridícul!
La Cleta se les mirava i pensava
-“Si sabessin com n’és de bonic fer quadres amb la pintura...”
Va arribar l’ hivern i el sol no volia sortir. S’amagava darrera els núvols i totes les gallines estaven ensopides. Llavors, la Cleta va agafar les pintures i va fer a la paret del galliner un cel amb un magnífic arc de sant Martí. Totes les seves companyes van obrir uns ulls com unes taronges i van exclamar amb entusiasme:

-“Bravo Cleta!, ens has tornat l’alegria!”
Miri
http://www.gordolobomiri4.blogspot.com/

GANES DE TARDOR, per Miri4

2011-10-14T12:20:00.000-07:00

GANES DE TARDOR

Quan en Pol i la Irene tornen de l’escola em porten a fer un volt pel parc, però jo tinc ganes de tardor. Vull veure aquella caseta de fusta petitona on es posa la castanyera perquè, sabeu?, l’any passat em vaig fer amic de la seva gosseta Lluna i cap al vespre quan la mestressa em duia a fer l’última passejada del dia i comprava una paperina de castanyes calentetes per als nens, la Lluna i jo jugàvem plegats al tancat dels gossos i després la castanyera ens donava un trosset de moniato cuit.
Diuen que ja ha arribat la tardor, però no ho sembla. Els nens i nenes encara van amb màniga curta i sandàlies, els ocells no se’n van a indrets més càlids, els arbres no perden encara les fulles, les papallones volen per tot arreu i jo espero que arribi el fred...tinc unes ganes de veure la Lluna!
Miri4
http://www.gordolobomiri4.blogspot.com/

ALES DE PAPALLONA, per Roser Caño Valls

2011-10-14T12:11:00.000-07:00

ALES DE PAPALLONA, per Roser Caño Valls

Era un matí de primavera preciós. La Jasmin havia tret el gos a passejar, i per primera vegada l'acompanyava el Youssef, el seu germanet. Aleshores el Youssef va veure una papallona i la va començar a perseguir sense èxit. La Jasmin es va fer petita. Era un matí de primavera, i ella i els seus pares van anar a fer un pícnic als jardins de Montjuïc. Llavors ella va veure una papallona volant i la va perseguir fins que es va perdre... Al cap de poc, els pares la van trobar. I aleshores, quan van arribar a casa, a la Jasmin li van néixer ales de papallona.

http://rcanovalls.blogspot.com/

No ho digueu a ningú, per Carme Rosanas

2011-10-06T09:32:00.000-07:00

NO HO DIGUEU A NINGÚ

Els meus pares no ho volen, que la Boira dormi amb mi.
Diuen que ella té la seva caseta al jardí i que allà és on està millor i que els nens com jo han de dormir sols al seu llit.

Però ells no saben que la Boira està millor aquí, amb mi i que a mi també m'agrada que vingui.

Si no volgués dormir amb mi... com se li hauria acudit de venir quan jo ja sóc al llit i ja està tot tancat, passant d'esquitllentes entre els barrots de la finestra? I no sé com s'ho fa però sempre desapareix abans que vingui la mare a despertar-me.

http://carmerosanas.blogspot.com/

En Roc i jo, per Montse Pes

2011-10-06T09:28:00.000-07:00

EN ROC I JO

Tu coneixes el meu neguit,

sense paraules em fas companyia.

Jo t'acaricio agraït, i poc a poc

la por desapareix silenciosament.

http://fonsdarmari.blogspot.com/

EN ROC I JO, per Miri4

2011-10-03T11:47:00.000-07:00

EN ROC I JO

Quan jo era petit, desitjava amb totes les meves forces tenir un gos que em fes companyia. Segur que ell desitjava un nen com jo, i ara que ens hem trobat, ens agrada compartir l’habitació. Quan fa bon temps, podem anar d’excursió. Agafem el camí del bosc i correm, busquem pinyes, arribem al riuet que baixa amb un pam d’aigua fresqueta, en Roc sempre en beu una mica i es mulla les potes i la panxa, i juguem a empaitar-nos. Quan arriba el fred, ens agrada estar a casa, davant de la llar de foc escoltant els contes de l’avi fins que és hora d’anar a dormir. En Roc s’enfila al meu llit i fa veure que dorm, perquè vol estar al meu costat, no li agrada gens dormir tot sol en un raconet del menjador. Potser té por, jo també en tenia abans, però ara...ja tinc en Roc!

Miri4
http://www.gordolobomiri4.blogspot.com/

EL DIARI SECRET, per Roser Caño Valls

2011-09-26T11:27:00.000-07:00

EL DIARI SECRET

Aquell dia, la Diana estava netejant i endreçant el despatx de papers i objectes vells,. De cop i volta, li va caure, d'un prestatge, un diari, el seu diari secret. Ella el va obrir i de cop es va encongir, i es va tornar a asseure a la seva taula de l'institut, allà on va dibuixar el seu primer cor amb la inicial del seu primer amor platònic.

Roser Caño Valls

http://rcanovalls.blogspot.com/

LIBRETA VACÍA, por La Marca Amarilla

2011-09-20T12:33:00.000-07:00

LIBRETA VACÍA

Julia abrió la libreta de Llengua Catalana el primer día de clase y vio un corazón dibujado junto a unos nombres: Julia y Arnau. “¿Cómo ha podido hacerlo si sólo me he ausentado unos minutos?” pensó Julia. Emocionada, se sentía como nunca se había sentido hasta entonces pues el niño que le gustaba le había declarado su amor en la primera hoja de aquella libreta. Tenían todas las demás páginas en blanco, pero ya las completarían poco a poco y con buena letra...

La Marca Amarilla

PARAULES DOLCES, per Carme Rosanas

2011-09-17T07:40:00.000-07:00

PARAULES DOLCES

- Berta! Però que fas amb el meu diari? Xafardera, pocasolta!

- ............

- I aquesta cara, d’encantada què vol dir? Torna-me’l ara mateix!

- ............

- Que t’has tornat ximpleta o què?

- Eh? Eh? Què? Què dius?

- El meu diari! Nena! Que no es llegeixen els diaris dels altres.

- Escrius unes coses tan boniques... que ... que...

- Que què?

- Que me les volia copiar per escriure-les al Martí.

- Quina barra! - va dir la Clara, la germana gran baixant el to.

- Són pel Roger aquestes paraules boniques?

- No n’has de fer res, tu!

- Me les deixes?

- Te les deixo, igualment les agafaràs, oi?

- Moltes gràcies! Ara sí que sabré què escriure-li al Martí!

I es va llençar al coll de la seva germana amb una gran abraçada. La Clara ja no es recordava com s’havia enfadat feia 5 minuts.

http://carmerosanas.blogspot.com/

LA LLIBRETA, per Miri4

2011-09-16T12:31:00.000-07:00

LA LLIBRETA

Amagada en una capsa, entremig d’uns quants papers, la Raquel té una llibreta tota plena de secrets. Ella escriu amb bona lletra tot allò que viu i sent, s’imagina amb un somriure els seus desitjos complerts. Té un amic que l’enamora i escriu el seu nom pertot, amb bolígrafs de colors negre, blau, verd i vermell. Si està trista o preocupada només li cal un remei: obrir la seva llibreta i somniar amb el cor obert.

Miri4
http://www.gordolobomiri4.blogspot.com/

LA PRIMERA CARTA, per Carles Campomar

2011-09-16T12:24:00.001-07:00

LA PRIMERA CARTA

No sabia què dir, estava tan enamorada que les paraules que pensava per escriure aquella primera carta d’amor no li cabrien dins la llibreta que tenia, voldria desitjar petons, besades, nits romàntiques mirant la lluna, llargues caminades per arribar a l’ infinit, llargues estones parlant mirant-se als ulls i tantes altres coses que seria impossible explicar-ho en pocs fulls...

En acabar d’escriure tots els seus sentiments, després d’escoltar tot el que deien les papallones de la seva panxa, va decidir enviar aquella carta, i al cap d’uns mesos aquella carta s’hauria convertit en el llibre de novel·la romàntica més venut a tot el món.

Carles Campomar

ZERO EN FORMA DE COR..., PER JESÚS M. TIBAU

2011-09-16T12:05:00.000-07:00

La redacció d'avui era molt fàcil: "Coses que ens agraden". He descrit els seus ulls amb les paraules més boniques que he trobat al diccionari de sinònims. Imagino la cara que ha posat el professor en llegir-la, i com s'ha emocionat, i com ha dibuixat el zero d'aquest deu amb certa forma de cor.

Jesús M. Tibau

http://jmtibau.blogspot.com/

L'ANIVERSARI DE LA NÚRIA, per Pilar

2011-09-14T13:09:00.000-07:00

L'ANIVERSARI DE LA NÚRIA

Per l'aniversari de la Núria, els seus pares van decidir convidar a berenar als companys de classe. Sortosament hi van assistir tots i s'ho van passar molt bé jugant i cantant cançons. Només arribar van iniciar un joc molt divertit: Havien de trobar el seu lloc i per a això, calia fixar-se en els globus de colors, lligats a les cadires, on la Núria havia escrit amb molt bona cal·ligrafia els seus noms, el dia anterior.

Mentre berenaven els pares els van animar a cantar la cançó del no aniversari, del conte de l’Alícia, i es van felicitar els uns als altres, enmig d'una enorme riallada.

També van gaudir ajudant a obrir els regals que cada un li va lliurar. Llapis de colors, un estoig, una cinta per als cabells ... I també una llibreta, que la Núria va omplir de cors cada vegada que escrivia i pensava en el Bernat.

Pilar

Pastís fent equilibris, per Montse Pes

2011-07-14T12:46:00.000-07:00

PASTÍS FENT EQUILIBRIS

Els meus pares es passen tot el dia enlairats fent equilibris, porten sempre el circ dins seu i per això m'han muntat aquest pastís d'aniversari, per celebrar que avui fa 10 anys que jo hi vaig néixer.
Mentre m'enfilo per aquesta escala per bufar l'espelma, penso un desig......M'agradaria que de tant en tant els meus pares possesin els peus a terra.

Montse Pes
http://fonsdarmari.blogspot.com/

El pastís de la vida, per Jesús M. Tibau

2011-07-14T12:41:00.000-07:00

EL PASTÍS DE LA VIDA

Creixo a poc a poc, diu la mare. Sóc massa impacient, diu lo pare.
Però amb una mica d'ajut i l'escala adequada em menjaré sencer el
pastís de la vida. Ja tinc l'espelma a punt.

Jesús M. Tibau
http://jmtibau.blogspot.com

Fin de curso, por La Marca Amarilla

2011-07-14T12:30:00.000-07:00

FIN DE CURSO

Decidieron celebrar el fin de curso en casa de la niña Julia. Cada uno llevaría algo para comer, tal como habían previsto. La bebida y alguna sorpresa la pondría la mamá de Julia.
Pero la mayor sorpresa fue comprobar que… ¡¡Todos habían llevado pasteles!! La casualidad fue tomada a broma y pensaron en ponerlos uno encima de otro formando una gran torre; Julia se tuvo que ayudar de una larga escalera para colocar los pasteles más pequeños en lo alto de la fila. ¡¡Por fin lo consiguieron!!
Pensaron entonces en poner una vela encima del pastel más elevado ya que era la primera fiesta que celebraban juntos. Julia –decidida- cogió la vela y con gran equilibrio se encaramó hacía lo alto de la dulce torre hasta colocarla… Pero… ¡¡Se había olvidado subir las cerillas para encenderla!!
Todos reían. Empezaban sus vacaciones de verano con una sonrisa.

L'aniversari de l'Ona, per Bruixeta

2011-07-14T01:11:00.000-07:00

L'ANIVERSARI DE L'ONA

L’Ona era molt llaminera. Sempre volia els pastissos i dolços més grans que hi haguessin. S’acostava el seu aniversari, estava a punt de fer 10 anys. El deu és un numero màgic i la mare de l’Ona l’hi estava preparant una festa d’aniversari molt especial. Havia convidat a tots els cosins i amics de la nena i havia encarregat un pastis especial , un pastis amb un pis per cada any que tenia l’Ona.

La nena, quan el va veure, va esclatar d’alegria, reia com una boja i repetia sense parar :

-És el pastís més gran del món!!!!!!

Va haver de fer servir una escala per tal de poder bufar les espelmes.

L’Ona era la nena més feliç d’aquest món, mai oblidaria el regal de la mare.

La llei de la gravetat, per Roser Caño Valls

2011-07-08T06:17:00.000-07:00

LA LLEI DE LA GRAVETAT

La Tina feia dies que havia llegit i escoltat la història de la poma i d'un senyor que estava sota d'un arbre i sentia la paraula gravetat. -I què deu ser la gravetat? Va preguntar-se. Tot el dia que anava capficada. Va arribar el dia del seu aniversari i els seus amics li havien preparat un pastís de deu pisos amb una espelma. En Daniel li aguantava l'escala però entre l'emoció i que aquella escala era enorme va començar a trontollar i pataplaf, Tina, pastís, escala i Daniel, tots per terra. -Ara ja sé que és la llei de la gravetat, va dir la Tina, embadurnada de pastís. I tothom va riure.

Roser Caño Valls
http://rcanovalls.blogspot.com

El país del blanc i negre, per Miri4

2011-07-04T07:13:00.000-07:00

EL PAIS DEL BLANC I NEGRE

Al país del blanc i negre no hi havia més colors. Els seus habitants sempre l’havien conegut així, no existien ni el groc, ni el taronja, ni el vermell, ni el verd, ni el blau ni el violeta. Les converses s’acabaven de seguida: si els agradava una idea, feien això i si no, allò altre. Sempre disposaven només de dues opcions: o blanc, o negre. Quan una criatura ja sabia distingir entre el si i el no, el blanc i el negre, era una personeta assenyada i responsable. Però un matí de primavera va arribar un ésser petit que ningú no havia vist mai: una papallona. Era molt curiós: ni blanc ni negre!. I a més a més, no feia soroll, podia volar i aturar-se, i moure les petites ales sense emprendre el vol. Algú li va voler fer una foto, però, és clar!, va sortir en blanc i negre...

Miri4

http://www.gordolobomiri4.blogspot.com

El teu vol, per Jesús M. Tibau

2011-07-04T07:09:00.000-07:00

EL TEU VOL

"Intento capturar el teu vol amb un clic màgic, fins que entenc que la
màgia viu al color fugaç del teu batec d’ales."

Jesús M. Tibau
http://jmtibau.blogspot.com

El primer vol, per Carles Campomar

2011-06-29T13:21:00.000-07:00

EL PRIMER VOL

Estava a punt d’immortalitzar un instant únic, la càmera de fer fotografies era nova i aquell primer vol d’aquella petita abella era el seu objectiu, al cap d’uns segons d’estar aturada emprén el vol amb certa dificultat, però de seguida aprèn a volar, aquell moment tan esperat per al gran fotògraf de la prestigiosa revista sobre la natura queda immortalitzat dins la càmera, però mai podrà emplear aquella imatge perquè dies enrere el van acomiadar de la feina, i ara no el volen a cap altra revista.
Ni rebaixant-se el sou el volen, a ell no li fa res començar de zero, per tornar a ser el gran fotògraf que va ser, a la vida és difícil començar a emprendre alçada i de vegades es cau i s’ha de donar una oportunitat per tornar-se a aixecar com aquella abella que ho fa per primer cop.

Carles Campomar

La Grafita i el dibuixant, per Pilar

2011-06-29T13:17:00.000-07:00

LA GRAFITA I EL DIBUIXANT

La Grafita, havent fotografiat a la papallona groga, es girà emprenent el camí de retorn al País dels Dibuixos a Llapis. Mentre caminava, no volia perdre’s ni un de sol d’aquells dibuixos tan bonics que agafaven volum amb els colors amb què els pintava el dibuixant.

Aquest, va voler fer-la sentir molt especial, ja que estava molt satisfet d’haver-la dibuixat. Li va parlar i li explicà que era el personatge d’un conte.

Sóc un personatge bonic com la papallona groga? – preguntà la Grafita.

Sí, li respongué el dibuixant. I també tindràs els teus colors.

Què sóc?

Un dibuix a llapis que fotografia dibuixos de colors i al final es transforma en un d’ells.

Crec que m’agradarà ser aquest personatge. Quin serà el meu color?

En tindràs uns quants.
Gràcies!
La Grafita, continuà el seu camí taral·lejant.

Pilar

La Grafita i la papallona groga, per Pilar

2011-06-29T13:12:00.000-07:00

LA GRAFITA I LA PAPALLONA GROGA

Quin ensurt va tenir la papallona groga, tot just haver-la pintat el dibuixant! La llum de l’objecte de la Grafita, la va enlluernar tant que va pensar que s’havia quedat cega. Transcorreguts uns instants breus, va comprovar que no era així i va deixar anar un buuuffff, arrossegant la u amb l’aire que li sortia en respirar profundament. Llavors estengué les ales i començà a volar alegre.

Saltironant de flor en flor, observà molt sobtada aquell dibuix a llapis que s’allunyava enlluernant tots els dibuixos que anava acolorint el dibuixant. L’observà encuriosida, mentre es desplaçava d’una silueta de color a l’altra, disparant la llum a tort i a dret i rient entusiasmada. Que divertit era aquell joc. On devien créixer aquells objectes que disparaven llum?

A poc a poc, la papallona va perdre de vista a la Grafita, fins que desaparegué en les taques multicolors, mentre el dibuixant creava mons de somni.

Pilar

http://aencesadellum.blogspot.com/

Grafita, per Pilar

2011-06-29T13:07:00.000-07:00

GRAFITA

El dibuixant va perdre el llapis darrere la seva orella i no ho trobava. Grafita, un dels seus dibuixos, va decidir fer una passejada.

S’endinsà en els traços d'unes herbes molt altes, que vorejaven un llac ple d'ànecs. S’assegué a contemplar-los i va veure, uns metres més enllà, un objecte molt estrany. S’hi acostà i l’agafà, pensant quin us tindria i es va entretenir molta estona. Estava tan entusiasmada que no s’adonà del moment en què el dibuixant va trobar el llapis i l’agafà amb la punxa.

- Quina llàstima - va pensar -, ja no podré saber per a què serveix l'objecte tan divertit que he trobat.

Quina no seria la seva sorpresa en veure que el dibuixant va traçar una papallona, la va pintar de groc i li va posar l'objecte incògnita a les mans. Així va saber que era una fotògrafa i que li agradava fotografiar els dibuixos de color.

Pilar
http://aencesadellum.blogspot.com/

Flores y petardos, por La Marca Amarilla

2011-06-26T13:30:00.000-07:00

FLORES Y PETARDOS

La perrita Trufa está muy contenta esta tarde de Revetlla de Sant Joan. Paseamos por el parque y no para de juguetear. Corre tras las abejas y las mariposas intentando volar, escarba en el césped buscando tesoros, arranca las flores y me las trae en la boca para que haga un precioso ramo. ¡Qué bien se lo está pasando!… Pobre, todavía no sospecha la mala noche que le espera cuando comiencen a tronar los petardos y aterrada se esconda bajo mi cama…

La Marca Amarilla

Especial, per Miri4

2011-06-22T11:15:00.000-07:00

ESPECIAL ...

Una vegada vaig tenir un gosset molt especial
Si,si, especial perquè sabia somriure.
Especial perquè quan jo arribava, venia el primer a donar-me la benvinguda.
Especial perquè sempre em defensava quan creia que jo estava en perill.
Especial perquè passés el què passés, em feia costat.
Especial perquè es va tornar vegetarià només perquè jo mengés verdures.
Especial perquè era entusiasta.
Especial perquè podia comptar amb ell.
Especial perquè mentre jo dormia, ell vigilava.
Especial perquè era el meu amic sense demanar res a canvi.
Especial perquè si tenia un mal dia, m’acompanyava i em feia sentir bé.
Especial, perquè m’escoltava quan li explicava els meus problemes, encara que no entengués ni la meitat del què li deia.
Especial perquè era diferent i no importava.
Especial, si. El meu gos sempre va ser molt especial!

Miri4
http://www.gordolobomiri4.blogspot.com

Elliot, por La Marca Amarilla

2011-06-10T11:11:00.000-07:00

ELLIOT

Sí, es cierto que me lo paso muy bien con mi bicicleta roja. Me gusta mucho y más ahora que he quitado la horrorosa cesta que papá se empeñó en colocarle en el manillar, cuando me la regaló. Lo próximo que haré será borrarle el nombre de “Elliot”, que venía pintado con letras blancas en el tubo superior: a papá le recordaba no se qué niño… Me gusta mucho mi bicicleta a pesar de que papá diga que es mágica, que puedo llegar a volar subido en ella y pasar delante de una gran luna llena ¡Incluso, que puedo llevar extraterrestres para ayudarles a volver a su planeta! Sí, es cierto que me lo paso muy bien con mi bicicleta roja pero, definitivamente, a papá se la va la olla…

La Marca Amarilla

L'estrella de l'avi, per Bruixeta

2011-06-02T11:18:00.000-07:00

L’ESTRELLA DE L'AVI

Feia dies que els pares i els oncles estaven tristos, es pensaven que jo no me n'adonava, però sí que ho faig. Parlaven en veu baixa i quan m’acostava canviaven de conversa. Al final la mare m’ho ha explicat, l’avi es va posar malalt i al varen dur a l’hospital, però estava molt malaltet i no ho ha pogut superar. No entenc molt bé el que la mare em vol dir, però ja preguntaré quan la vegi menys trista. El que sí pregunto és quan veuré l’avi i la mare somriu dolçament i m’explica que l’avi és al cel, que si per la nit miro el cel veuré a l’avi, ara l’avi és una estrelleta que ens mira des del cel.

Bruixeta
http://elcaudelabruixa.blogspot.com/

Estrella perdida, por La Marca Amarilla

2011-05-31T11:44:00.000-07:00

ESTRELLA PERDIDA

Aquella noche, la triste niña Jimena llevaba unos minutos contemplando las estrellas junto a su perrita “Viki” cuando habló por primera vez en todo el día:
- ¿Cuál de las estrellas crees que puede ser la Yaya Lolita?

La Marca Amarilla

El color de les estrelles, per Eva Albiol

2011-05-31T11:41:00.000-07:00

EL COLOR DE LES ESTRELLES

-Com és que totes les estrelles del cel tenen el mateix color?
-Què vols dir?
-Les estrelles de la mar són roges, grogues, blaves... I les del cel no, sempre blanques.
Misse es va quedar pensant. Anna sempre li posava qüestions que... En fi, ell només era una mascota! Què en sabia ell, de les estrelles?
Però Anna feia bé de preguntar-li, perquè a Misse, a cop de pensar, al final li venien bones idees al caparrot pelut.
-Potser és per això que baixen.
-Baixen? -Anna no ho entenia.
-És clar. Les estrelles s’avorreixen d’estar al cel. Al cel tot és sempre igual, monòton. No hi ha aventures perquè viuen massa amunt. En canvi a la mar es poden disfressar, jugar, nadar...
Anna no acabava de veure-ho clar. Misse la va convèncer amb l’argument definitiu:
-Què és més divertit, una platja o un aeroport, Anna?

Eva Albiol

www.salinasagace.blogspot.com

El dibuixant de cels, per Pilar

2011-05-30T12:18:00.000-07:00

EL DIBUIXANT DE CELS

Com li agradava al David, anar a la masia dels avis! La foscor dels voltants li permetia contemplar el cel, nítid i ple d’estels.

Des que el seu pare li mostrà les formes que apareixien unint-los, s’havia convertit en el millor dibuixant de cels. Era encisador veure com alçava els seus braços i traçava arabescs amb els dits, creant figures inimaginables que explicava a tothom que s’hi acostava.

Queda’t molt quiet, Snoppy- li digué al seu gos que seguia els petits dits del nen com un esfinx.

El ca bordà esvalotat en sentir el seu nom, però es va quedar molt quiet, mentre el David es col-lo cava al seu darrere i li resseguia la silueta amb l’ajuda de l’espurneig brillant de la negror.

Ja formes part del cel - exclamà - i cridà els seus pares perquè veiessin a Snoppy, el nou ésser de llum de les nits.

Pilar: http://aencesadellum.blogspot.com/

Cassiopea, Orió i el centaure, per Roser Caño Valls

2011-05-29T07:50:00.000-07:00

CASSIOPEA, ORIÓ I EL CENTAURE

Feia temps que a la Marina li havien explicat històries increïbles sobre els estels, cadascun tenia un nom de persona, i tenien un regne, el regne de l'Olimp, que era on vivien juntament amb divinitats. Una nit va sortir a la terrassa, amb el Puck, el seu amic inseparable, i va començar a mirar el cel ple d'estrelles brillants. De cop va veure, una estrella que tothom li deia Cassiopea que es va convertir en dona, i una mica més enllà, hi havia Orió que es va transformar en home. Feia dies que Orió s'havia barallat amb Cassiopea i ella havia marxat, a prop de l'estrella de nom Centaure, que era mig home i mig cavall. El Centaure li havia regalat un munt de roses, i li havia xiuxiuejat amoretes a cau d'orella, però Cassiopea estava trista,
enyorava les històries i les llegendes que sempre li explicava Orió. Així que aquella nit es va decidir anar a fer les paus amb Orió, i ell va pensar al mateix, i quan es van trobar cara a cara, es van regalar un bes, i aquelles dues estrelles avui sempre estan l'una al costat de l'altra. La Marina s'ho va passar pipa veient aquest teatre tant bonic.

Roser Caño Valls
http://rcanovalls.blogspot.com/2011/05/un-bloc-dels-contes-divers-cassiopea.html

En Pitus, per Bruixeta

2011-05-26T12:11:00.000-07:00

EN PITUS

M’agrada anar a llegir asseguda sota el desmai que tenim al jardí. M'hi puc passar hores i hores llegint contes. A en Pitus també l’hi agrada aquest racó del jardí i sempre ve amb mi. Es posa darrera meu i mira els dibuixos del conte que tinc a les mans, a vegades també mira l'entrepà que tinc per berenar i no sé pas què és el que li agrada més, però estic gairebé segura que és el berenar.
En Pitus no sap llegir, però diuen que els elefants son animals molt llestos i segur que ben aviat n’aprèn. Això si! primer ha d'aprendre a deixar la trompa lluny del meu entrepà.

Bruixeta
http://elcaudelabruixa.blogspot.com/

Al país de les meravelles, per Roser Caño Valls

2011-05-26T11:58:00.000-07:00

AL PAÍS DE LES MERAVELLES

Havia arribat la primavera, i feia tan bon temps que a l'Ariadna li va venir de gust sortir al bosc, i seure davant del roure més bell per llegir el seu llibre preferit: Alícia al país de les meravelles. Mentre llegia, al seu costat tenia l'entrepà que li havia preparat la seva mare per fer un mos entre pàgina i pàgina, i de cop i volta un espiral se la va endur, i es va veure dins del país de les meravelles, ella i l'elefant que volia cruspir-se l'entrepà. Així que l'Ariadna es va convertir en l'Alícia, i l'elefant en el conill blanc amb rellotge, i tant l'un com l'altre es van posar en el seu paper, ella es va posar a perseguir al conill-elefant i ell corria amb pressa a tot arreu. I quan la mare va cridar l'Ariadna, tots dos es trobaven davant del roure, ella llegint i ell intentant cruspir-se l'entrepà, i de tant en tant també feia una ullada el llibre que el trobava d'allò més interessant.
http://rcanovalls.blogspot.com/2011/05/un-bloc-dels-contes-divers-al-pais-de.html

La merienda, por La Marca Amarilla

2011-05-26T11:53:00.001-07:00

LA MERIENDA

- ¡¡Ey Julia, estás embobada con la lectura!!
- ¿Cómo?
- ¡Pues que mientras lees apoyada en el árbol, un elefante te está intentando quitar la merienda!
- … Claro, claro… Un elefante. Será el mismo que se balancea sobre la tela de una araña.
- ¡Qué siiii! ¡Ahora! Detrás de ti, míralo ahí, agazapado…
- Jajaja… Vale, vale. No soy tan ingenua para caer en la bromita…
- Pero… ¡Julia!
- Anda, déjame leer mi libro de “Els contes divers”. Después merendaré…
- Jo, te lo dije… (Pues no se qué merendarás…)

La Marca Amarilla

L'elefant tafaner, per Carme Rosanas

2011-05-26T11:47:00.000-07:00

L'ELEFANT TAFANER

No s’ho creia ningú, però al bosc, prop de casa, hi vivia un elefant. Era un elefant divertit i graciós. No es deixava veure gaire i com més li volies dir coses i acostar-te ell més s’amagava.

Però la Rut va trobar una bona manera, en comptes de cridar-lo, d’oferir-li l’entrepà i de fer-li magarrufes perquè vingués, va decidir fer veure que no li importava gens. I dissimuladament li posava un entrepà com si fos el seu. El seu, prou que se l’havia menjat feia estona! I no se’l mirava. L’elefant s’acostava gairebé arrossegant-se per robar-li l’entrepà. Li costaria molt temps entendre que l’entrepà era per ell? La Rut esclafia a riure quan veia que ja l’havia aconseguit.

No us ho creieu? Veniu demà a l’hora de berenar, però porteu un llibre si us plau!

Carme Rosanas

http://carmerosanas.blogspot.com/

L'elefant caçador, per Miri4

2011-05-24T11:35:00.000-07:00

L’ELEFANT CAÇADOR

Sempre havia volgut aprendre a caçar, com feien les lleones. Primer, s’ajupien sense fer fressa, avançaven sigil·losament cap a la presa, a poc a poc i sense fer gens de soroll ni moviment brusc que pogués revelar la seva presència. Aleshores, de cop i volta es llençaven contra l’objectiu i se l’enduien per compartir-lo amb la manada...

Ah, no!, fer de lleona era massa difícil i arriscat per a un elefant , no pensava compartir aquell berenar amb ningú. Les hores que s’havia passat fent l’exercici d’ajupir-se i avançar dissimuladament per tal d’aconseguir un petit entrepà de mantega de cacauets...mmmmmmm quina oloreta!, se li feia la boca aigua... Aquell era el moment. Au, vinga!, amb decisió!: a la una, a les dues, a les tres! allarga una mica la trompa... Nyam! Què bo!...Ostres! ara retirada... calma, sense fer soroll, a poc a poc...enrere... No l’ha vist, la petita segueix llegint.

Miri4

http://gordolobomiri4.blogspot.com

Sentimientos grabados, por La Marca Amarilla

2011-05-23T11:45:00.000-07:00

SENTIMIENTOS GRABADOS

El papá de la niña Jimena trabajaba fuera de la ciudad y viajaba mucho, por lo que pasaba varios días fuera de casa. Jimena le echaba de menos y cuando empezaron las ausencias lloraba muchas noches.
Entonces fue cuando papá comenzó a grabar cuentos narrados con su propia voz, canciones que cantaba con más ilusión que talento mientras desafinaba la guitarra, y cualquier ocurrencia, chiste, adivinanza y trabalenguas que se le ocurriese. Pero, sobre todo, en la grabación le decía que la quería mucho y que deseaba que los días que quedaban para poder verse pasaran más alegres y amenos escuchando su voz.
La niña Jimena ponía muchas veces la grabación en el mp3 y por sus grandes auriculares notaba como la felicidad invadía su vida.

La Marca Amarilla

Mentre tanco els ulls, per Jesús M. Tibau

2011-05-17T11:34:00.000-07:00

MENTRE TANCO ELS ULLS

Mentre tanco els ulls les notes juguen, les imatges ballen, se sacsegen els cabells i es mouen els peus. I la vida es fa més tova, damunt del coixí que invento.

Jesús M. Tibau
www.escriptors.cat/autors/tibaujm
http://jmtibau.blogspot.com
http://www.facebook.com/jesusm.tibau
http://iuncopdevent.blogspot.com

Dolç oblit, per Roser Caño Valls

2011-05-17T11:27:00.000-07:00

DOLÇ OBLIT

Un vespre la Belle va sentir una música que entrava per la finestra de la seva cambra, i aleshores aquelles notes se la van endur cap una altra casa, més petita i a un altre barri. Aquell era un barri ple de nens i nenes jugant a bales, a fet i amagar... Aleshores, va veure a una nena d'uns cinc anys, que ella coneixia bé, que jugava a saltar a corda amb dues nenes més. La Belle va sentir una veu que la cridava i que la despertava del seu dolç oblit i va començar a tararejar la cançó que sempre cantaven quan jugaven a saltar a corda.

Roser Caño Valls
http://rcanovalls.blogspot.com

Vitamina musical, per Miri4

2011-05-15T12:04:00.001-07:00

Vitamina musical

La Joana gaudia d’una salut de ferro, i molts es preguntaven com podia estar tan bé algú amb aquella aparença de fragilitat. Tenia un secret. El somriure li il·luminava la cara i explicava que tenia unes vitamines molt especials que l’enfortien per dins i per fora, i que l’ajudaven a sentir-se millor tant si tenia necessitat de plorar com si tenia ganes de riure, si havia de mostrar-se més forta i valenta o si precisava d’uns moments de calma. Però no es venien a les farmàcies ni les receptava cap metge. Molts no li feien cas però la Joana, amb els seus auriculars, escoltava melodies que alimentaven el seu esperit amb la vitamina musical. Així havia après a expressar les seves emocions i sentiments, i li era més fàcil arribar a comprendre tot allò que l’envoltava. La música la feia feliç i l’ajudava a viure amb més intensitat.

Miri4

http://www.gordolobomiri4.blogspot.com

La flassada de la besàvia, per Bruixeta

2011-05-14T10:17:00.000-07:00

LA FLASSADA DE LA BESÀVIA

A les nits d’hivern a la mare li agrada llegir al sofà, tapada amb una vella flassada que li va cosir la seva àvia quan ella era petita. El pare sempre li diu que ja és hora de jubilar-la, que té molts anys i fa peneta, però la mare respon que només ho farà quan trobi una flassada feta amb tant amor com aquella.
A casa encara hi ha la vella màquina de cosir de la besàvia. Segur que quan acabi la meva flassada la mare guardarà la de la besàvia i farà servir la nova.
Jo no sé cosir tan bé con l'àvia de la mare, però el que sí sé és fer-ho amb molt d’amor.

Bruixeta (Núria)

Costurera, por La Marca Amarilla

2011-05-11T11:32:00.000-07:00

COSTURERA

Julia nunca se imaginó que utilizaría aquellas enseñanzas para algo tan útil. Siempre pensó que fueron una pérdida de tiempo.
A la niña Julia le encantaba pasear por el bosque que rodeaba su casa. Un buen día, mientras recogía las últimas flores del otoño, se encontró una máquina de coser cerca de la madriguera de Neus, la guineu. Más adelante vio unas telas de lana justo debajo del nido de Piu y Bec, sus amigos pajaritos. ¿Qué hacía todo aquello allí? Neus le explicó que la máquina era suya y no la sabía utilizar. Los jilgueros comentaron que la tela era de ellos y la guardaban para el invierno.
Al momento, Julia empezó a coser unas mantitas para que sus amigos estuvieran abrigados cuando llegase el frío. ¡Todos estaban muy contentos! Julia sonreía mientras pensaba en las veces que mamá se empeñó en enseñarle a coser…

La Marca Amarilla

L'àvia domadora, per Pilar

2011-05-10T11:38:00.000-07:00

L'ÀVIA DOMADORA
La Iris esperava que arribés el diumenge per anar a veure l’àvia Adelaida a la residència. Des de l’anterior se li feia més llarg el transcurs dels dies.

Al centre, havien contractat un servei d’estimulació especial. El d’una associació que tenia gossos ensinistrats, els quals feien les delícies de residents i visitants. Un que es deia Sultà, acompanyava a tothom que sortia de la sala de visites i s’endinsava en el jardí. No es separava del costat dels avis durant el trajecte i si es quedaven endarrerits, els esperava pacientment.

L’àvia que feia molt de temps que no responia a cap estimulació, ja que estava molt endinsada en la malaltia d’Alzheimer, s’aixecà en entrar els gossets deixant-los bocabadats. Aquests l’envoltaren escoltant atentament el que tractava de dir-los. Feien piruetes quan ella els parlava, com si fos la millor domadora de gossos del món. Com va gaudir la Iris, fent d’ajudant!

Pilar

Arreglant errors d'altres, per Marc Moreno

2011-05-08T13:00:00.000-07:00

ARREGLANT ERRORS D'ALTRES

La vella va mirar la seva gosseta Lula i, a punt de treure el platet ple de menjar, es va començar a preguntar com havia degenerat aquella situació arreplegant tots els gossos del barri. Havia anat recollint mica en mica els animals abandonats que havia trobat dia a dia quan treia a passejar la Lula. Mai entendria com algú podia abandonar un gosset que havia tingut a casa i deixar-lo sol, abandonat a la seva sort.

La vella va buscar el pot de menjar per alimentar tots aquells gossos, però no en va trobar cap. Va pensar que encara li quedaven uns dies per cobrar la pensió i que en aquell moment no podia comprar menjar per a tots ells. Potser havia arribat el moment de triar entre ella i la seva pensió o tots els gossos que altres persones havien abandonat. Potser ella no podia continuar arreglant els errors d’altres persones.

Marc Moreno

La iaia Nancy, per Carme Rosanas

2011-05-02T12:57:00.000-07:00

LA IAIA NANCY

En aquell barri passaven coses ben estranyes, els gossos s’escapaven cada nit i ningú sabia com explicar-ho i és que la iaia Nancy, tenia el seu secret molt ben guardat.

Mentre passejava, s’anava fent amiga de tots els gossos del barri, al parc, a la plaça, mentre esperaven lligats a fora de les botigues, ella sempre tenia una llaminadura per a cada gos. I era tan dolça, tan afectuosa amb ells que els gossos se l’estimaven tant com s’estimaven als seus amos.

I just abans que es fes fosc, la Nancy, feia el recorregut del barri cridant els gossos, els gossos la seguien fins a casa seva. Ella tancava la porta i els deixava dins... fins que era clar. Aleshores els deixava anar i cada gos tornava cap a casa seva. I és que el problema de la iaia Nancy era que tenia por de passar la nit sola.

Carme Rosanas

http://carmerosanas.blogspot.com

Hijitos, per La Marca Amarilla

2011-05-02T12:52:00.000-07:00

HIJITOS

A las niñas Julia y Jimena les encantaba ir a casa de la Tieta para jugar con sus perritos ¡Tenía un montón! … La Trufa, la Perla, el Taques, el Fosquet y muchos más.
La Tieta siempre decía que eran como unos hijos y que los quería tanto como a ellas. Las niñas no entendían que unos perritos fuesen hijitos de una señora, pero tantas cosas no entendían a su edad…
A las niñas Julia y Jimena les encantaba ir a casa de la Tieta para jugar con sus perritos, pero ya no… Desde el día en que la Tieta no les dejó sentarse en el sofá verde para merendar porque estaban sentados sus hijitos.

La Marca Amarilla

El somriure de la Paquita, per Miri4

2011-05-01T13:25:00.000-07:00

EL SOMRIURE DE LA PAQUITA

Havia perdut el somriure feia massa temps. Un matí va sortir de casa i va tornar acompanyada per una parella de gossets, al cap de poc, ja en tenia quatre i després vuit i més endavant setze. Des d’aleshores, la Paquita és la iaia dels gossos. És una dona gran, amb els cabells blancs i ulleres de vidre gruixut. Viu en un piset petit, a prop de la platja. Són uns gossets de diferents mides i colors: blanc, negre, gris, marró i albercoc, molt dolços i intel·ligents i els agrada molt jugar. La Paquita passa molta estona cada dia pentinant-los suaument amb aquell raspall de metall i sempre se’ls veu nets i polits. Cap al vespre els porta a passejar i tots junts s’estan una estona contemplant el mar i escoltant el so de les ones que van i vénen. I curiosament, des d’aleshores, la Paquita ha retrobat el seu somriure.

Miri4

http://www.gordolobomiri4.blogspot.com/

Els gossos no truquen a la porta dues vegades. per Roser Caño Valls

2011-05-01T13:18:00.000-07:00

ELS GOSSOS NO TRUQUEN A LA PORTA DUES VEGADES

Una vegada, hi havia una senyora d'uns setanta anys que vivia sola, era molt esquerpa i quasi no parlava amb ningú. Un vespre de pluja van trucar a la porta, i quan va anar a obrir, es va trobar un gos blanc que li demanava que li deixés entrar, ella d'antuvi li va tancar la porta als nassos. Aleshores, se li va aparèixer un gos que la va dur cap a un carreró, moll i sense sortida, i allà va veure un munt de gossos que no respiraven. La senyora es va entristir tant que sense pensar-s'ho més va obrir la porta, i no va ser un gos el que va entrar sinó una bona colla de gossos. Des d'aquell dia, la Ramona, que és el nom de la senyora es va dedicar a cuidar-los, i fins i tot s'asseu amb ells al sofà per veure el seu programa preferit.

Roser Caño Valls
http://rcanovalls.blogspot.com

La iaia i la seva gosseta Marley, per Sílvia Dot Quilez

2011-04-28T20:12:00.000-07:00

LA IAIA I LA SEVA GOSSETA MARLEY

Quin goig fa la iaia Joana amb la seva gosseta Marley! Què feliç que es sent la iaiona !

La iaia Joana és una d’aquelles àvies tan tendres que sempre estava envoltada de família, va tenir quatre fills, la Teresa, l’Enric, en Tomàs i la petita la Berta. El marit, en Pep, sempre havia treballat a les mines de Cercs, i per tant ella sempre dedicada al servei de la família. Els fills de seguida se’n van anar a viure a la ciutat ja que Cercs quedava molt lluny de la civilització . La Teresa es va casar amb un rus que va venir un estiu a treballar les mines, l’Enric es va enamorar d’una trapezista d’un circ i també va marxar, en Tomàs semblava que li agradaven les mines però tampoc va marxar a estudiar a Barcelona i a la petita Berta li agradava el món de poble, les mines i fer de pagès però també va marxar amb una amiga, ja que al poble quedava mal vist això de tenir una amiga molt amiga del mateix sexe. En Pep va morir jove contaminat de tant de sofre i carbó i la Iaia Joana vivia amb la seva gosseta Marley i el seu gosset Pepot, li va posar aquest nom en honor del seu marit, doncs bé, la iaia deixava que en Pepot i la Marley tinguessin molts fills, així ella es sentia protegida i tenia a qui cuidar i alimentar, tant de temps dedicada a la família, ara volia continuar així per no sentir-se tant sola. Un gos fa molta companyia, deu encara més.

Sílvia Dot Quilez

Esperant una estrella, per Mercè Climent Payà

2011-04-24T02:05:00.000-07:00

ESPERANT UNA ESTRELLA

Palplantada al balcó comença a impacientar-se. Fa dues setmanes que guarda totes les monedetes roges que els iaos li donen. Ha comprat una bossa plena de xiclets del quiosc de baix de casa, això sí, més de la meitat els ha utilitzat per aprendre a fer bombolles. Aquella vesprada la seua boca ha dit prou quan s’ha introduït el vuitè.

–Què fas tanta estona al balcó? –li pregunta el pare.
–Mire com el cel va fent-se fosc –a les paraules els costava trobar un buit per on sortir.
–I per què? –ara semblava ell el nen amb tant d’interrogatori.
–Espere l’estrella on ha anat a viure la mare.
–...
–Creus que es tarda molt de temps en arribar-hi?
–...

–Vull dir-li que ja no em costa somriure cada dia, com ella volia.

Mercè Climent Payà

http://www.mercecliment.blogspot.com/

La más grande, por La Marca Amarilla

2011-04-14T13:49:00.000-07:00

LA MÁS GRANDE

Aquel día se compró un paquete de chicles antes de ir al cole. Ya en el patio se metió unos cuantos en la boca dispuesta a demostrar a las demás niñas que su bombolla sería la más grande de todas. La profesora le advirtió de que hay que ir poco a poco, calcular hábilmente el esfuerzo y detenerse a tiempo, justo antes de que su reto no se echara a perder… Pero ella no hizo caso, solo presumía (de lo que aun no había conseguido) y quería que todas le admirasen. Sopló, sopló y sopló hasta que ¡¡¡ PLOF!!! La bombolla reventó y todo el chicle se le pegó en la cara…

La Marca Amarilla

La bombolla més gran, per Bruixeta

2011-04-14T13:45:00.000-07:00

LA BOMBOLLA MÉS GRAN

Em vaig posar dos xiclets a la boca i vaig mastegar ràpid, volia fer-me la xula davant la presumida de la Mariona. Ella no sabia fer bombolles i jo si. Pensava fer la bombolla més gran del món i ensenyar-li. La Mariona, que menjava una piruleta, va punxar la meva bombolla amb el pal. Em va esclatar a la cara. Les rialles de la Mariona es devien sentir des de l’altre punta del parc.

Bruixeta

http://elcaudelabruixa.blogspot.com/

Ideals, per Montse Pes

2011-04-14T13:41:00.000-07:00

IDEALS Avui, l'avi de la Jana faria 80 anys. Ella mastegant xiclet, l'infla mirant de fer una bombolla molt grossa i abans que exploti, no pot estar-se'n de demanar un desig, que els ideals republicans del seu iaio es facin realitat.

Montse Pes

http://fonsdarmari.blogspot.com/

Meravelloses llaminadures!, per Sílvia Dot Quilez

2011-04-14T13:36:00.000-07:00

MERAVELLOSES LLAMINADURES!

Em dic Annette, i m’encanten les llaminadures, la meva dieta es basaria només en menjar llaminadures, m’agraden molt, per mi són el millor invent, dolces, amb color i la seva olor només de pensar-hi se’m fa la boca d’aigua. Des de petita que no me’n puc estar, m’agraden totes: les famoses cocacoles de sucre, les maduixes i maduixots de sucre, els núvols, els “Palote”, i amb les que més gaudeixo són amb les bossetes de sidral que sucades amb les regalèsies estan boníssimes. Em tornen boja les llaminadures i sé que no n’hauria de menjar tantes. La meva iaia va intentar de petita que mengés de tot, però no ho va aconseguir i fins i tot ara és ella la que em prepara els entrepans tant bons per emportar-me a l’escola, realment m’ha malcriat molt la meva iaia, si no és el seu menjar no menjo pràcticament res, per això m’alimento de llaminadures, les adorables llaminadures. Com el meu xiclet un dia vaig somniar que feia una bombolla tan gran que jo mateixa m’envoltava dins i anava volant d’un lloc amb un altre. Què divertit el xiclet rosa! El meu problema va ser sortir de la bombolla.

Sílvia Dot Quílez

Les idees de Marta, per Eva Albiol

2011-04-12T12:08:00.001-07:00

LES IDEES DE MARTA

El més senzill hauria estat l’avió, però clar, no podia ser perquè els seus pares tenien por dels avions. Quin rotllo! Va descartar també la idea número dos: capturar una àguila gegant. Perquè… d’on havia de traure una àguila enmig de la ciutat? Només hi havia pardalets petits que li feien molta enveja. I tirar-se del castell avall amb aquelles aletes que li havia deixat Joan, de la disfressa d’angelet de Nadal… Uf, de veritat que no li feia el pes. Ja no sabia què més provar. Aquells xiclets màgics que havia comprat per Internet eren l’única esperança, però no tenia molt clar que no fossen una estafa. Duia més d’una hora mastegant, i encara no havia aconseguit fer una bombolla prou grossa com per enlairar-se. Però quan a Marta li rondava una idea no desistia mai, i si havia decidit que volaria… acabaria volant!

Eva Albiol

Quin dilema! per Roser Caño Valls

2011-04-12T12:00:00.000-07:00

QUIN DILEMA!

M'havia comprat una capsa de xiclets per a mi soleta. Sempre veia els nens i les nenes menjar-ne i jo encara no n'havia tastat. Així que un dia li vaig dir a la mare: -mare, avui em podré comprar una capsa de xiclets, eh? I la mare em va fer que sí amb el cap. Quan vaig sortir del "cole", vaig anar a la botiga del Joan, que sempre em pregunta com m'ha anat el dia al "cole". I li he dit: Vull, vull... Se m'entrebancaven les paraules -Deixa'm que ho endevini, vols una capsa de xiclets, oi que sí?. -Això, això vaig dir jo. I ell me'n va donar una de maduixa. Vaig destapar la capsa, i vaig ficar-me'n un a la boca, el vaig començar a mastegar, i vaig pensar i si faig una bombolla? I ara què, com es fa per desfer la bombolla?

Roser Caño Valls http://rcanovalls.blogspot.com/

El llampec, per Roser Caño Valls

2011-04-09T06:40:00.001-07:00

EL LLAMPEC

Un dia vaig trobar-me davant del mirall, i em vaig fixar en el paio de l'altra banda. Em vaig adonar que ell duia una camisa, uns pantalons i un pentinat diferents dels meus. I vaig recordar que una nit de tempesta, per la finestra de la meva cambra va entrar un llampec que va anar a petar al vidre. Vaig pensar que el vidre es trencaria però no. I des d'avui aquell noi ja no segueix els meus moviments.

Espejito, por La Marca Amarilla

2011-04-09T06:33:00.000-07:00

ESPEJITO

Cada mañana, antes de salir a la calle, el niño Arnau se miraba en el espejo que había en su habitación. Aunque el espejo era de gran tamaño (podía verse todo el cuerpo) era feo y viejo, según Arnau. Y la verdad es que apenas se miraba, pues decía que siempre veía “lo mismo”. Pero aquella mañana… ¡Su reflejo no era él! Bueno, sí que era Arnau, pero el que estaba dentro del espejo no tenía la misma ropa, ni los mismos zapatos, ni el mismo pelo que el Arnau de fuera del espejo… Al principio se sorprendió, pero aquel día se dio cuenta del problema, por fin. Salió de su habitación muy decidido a decirle a su mamá lo que llevaba tiempo pensando, que había llegado el momento de cambiar el espejo, pues ya no reflejaba la realidad… Quizás se le estaba acabando la batería.

La Marca Amarilla

Sóc gran!, per Marc Moreno

2011-04-09T06:31:00.000-07:00

SÓC GRAN!

Qui és aquest paio del mirall? No puc ser jo! Jo ja sóc gran i mai se’m passaria pel cap sortir al carrer amb aquesta pinta, amb pantalons curts i... aquesta camisa! Ja he fet els sis anys i a l’escola tinc una reputació. No em puc presentar a classe amb qualsevol pinta. Ja no sóc un nen i he de cuidar com em vesteixo. Les bambes de marca i els pantalons cagats són la meva senya d’identitat. Jo sóc gran i he de portar roba de veritat. A més, qui l’ha pentinat a aquest pobre? Sort que no sóc jo. Jo ja sóc gran per vestir així.

Marc Moreno

Sóc en Marc, l'increïble Spiderman!, per Sílvia Dot Quilez

2011-04-05T12:02:00.000-07:00

SÓC EN MARC, L'INCREÏBLE SPIDERMAN

- Sóc jo? Es preguntava el Marc, tot mirant-se al mirall. No s’ho podia creure, es mirava i es veia diferent, deuria ser un mirall màgic, un mirall d’aquell tret dels contes de dibuixos que tan m’havien agradat de petit, i ara no ho entenia, sempre havia somniat en llevar-me un dia al matí i ser : - l’spiderman, salvant vides en perill!; però no, aquell matí m’havia llevat i no era un somni era una realitat, em refregava ben fort els ulls i no m’ho podia creure, no era jo quan em mirava al mirall. Els meus cabells estirats, eren rinxolats, la meva camisa de ratlles de colors taronges i verds era de puntets grisos, el meu pantaló llarg com a mi m’agrada era curt i de nen petit, d’aquells que la meva mare em posava tan avorrits. I els cabells? què estranys!, la meva cara canviava, la meva imatge no era com jo volia. De petit volia convertir-me en spiderman, segurament tant temps desitjar despertar-me i ser qui jo no era m’havien convertit en aquell nen i aquella imatge, que n’estic segur només la meva mare podia entendre que m’estava passant, tot d’una vaig fer un xiscle molt fort dient: - maaaaaareeeeeeeeeeeeeeeeeee!!! Socors! Vine a salvar-me!

Sílvia Dot Quílez

La camisola rosa de l'Ainhoa, per Sílvia Dot Quilez

2011-04-04T10:03:00.000-07:00

LA CAMISOLA ROSA DE L'AINHOA

Era 23 de març, feia només dos dies que havia començat la primavera i com sempre l’Ainhoa estava contenta de poder-se posar les seves robetes de bon temps, li encantava pentinar-se i posar-se diademes de colors, sempre conjuntada amb les polseres i les camisoles. Era petita però tenia molt bon gust. L' Ainhoa mirava, de bon matí, el got de llet calentona que li posava la seva mare, quan de cop i volta la llet i les magdalenes les tenia al damunt del seu vestit rosa, quin disgust!, quin fart de plorar! Quin greu més gran que la seva camisola preferida, tingués aquelles taques, grosses i roses que no marxaven per més que ella les refregava amb un paper. El seu plor es va fer molt evident tan..., que la mare des de l’habitació va sortir corrents cap a la cuina, i en veure-la tant trista li va dir: - bonica, princeseta de la mami, això de les taques és molt normal, no t’amoïnis, que la mare et canvia la roba. L’Ainhoa no estava pas contenta però quin remei!, un altre dia es posaria neta la seva camisola de color de rosa. Tot fos sempre tan fàcil de resoldre com canviar-se una camisa!

Sílvia Dot Quilez

La mancha, por La Marca Amarilla

2011-03-31T11:02:00.000-07:00

LA MANCHA

La niña Jimena se puso muy triste cuando su helado de fresa se cayó al suelo. También se manchó su camiseta rosa, sí, pero ahora solo importaba la pérdida de su gran helado de fresa. Y triste como estaba no pensó en el enfado que sufriría mamá cuando viese su camiseta; algo obvio, pues la niña Jimena era tan pequeña que aun no había sido mamá, ni mayor siquiera, y no alcanzaba a comprender la magnitud de la tragedia. En cambio, mamá se enojará y le regañará… Injustamente, pues ella sí que había sido niña; sabía que Jimena había tenido un descuido y que aun tenía mucho que aprender.

La Marca Amarilla

El tresor d'Alícia, per Mercè Climent Payà

2011-03-31T10:58:00.000-07:00

EL TRESOS D'ALÍCIA

Després de dues setmanes de fred i pluja na primavera ha decidit instaurar-se al poble d’Alícia. Els dies semblen no tenir fi i sempre hi ha temps per als jocs dels infants. Avui el iaio ha vingut a visitar-la –com la nova estació– i li ha donat unes monedes per als seus capricis. Amb aquest petit tresor –immens per a ella– podrà comprar un gelat al quiosquet cada vesprada de la setmana. Però quan el gelater li pregunta «què vols, petita?» no pot estar-se’n de demanar un cucurutxo amb cinc boles de gelat de maduixa. Gasta totes les monedes, però cinc boles de gelat bé ho mereixen! Quan encara no ha donat dues passes observa atònita com la bola de dalt comença a esvarar-se, també la següent i l’altra. Per evitar-ho fa un estrany moviment amb la mà i... l’immens tresor és ja només una taca rosa sobre el sòl.

http://www.mercecliment.blogspot.com/

No ho entenia, per Carme Rosanas

2011-03-31T10:51:00.001-07:00

NO HO ENTENIA

No ho entenia gens, m'acabava de caure el gelat a terra. Tan bo que era! Els gelats de maduixa són els meus preferits. Jo estava apunt de plorar, perquè ja no me'l podria menjar i la mare que sempre em consolava de les meves tristors, ara, només es preocupava pel vestit. I jo? Que no li importo gens, jo?

Carme Rosanas

http://carmerosanas.blogspot.com/

Sóc una nena gran, per Bruixeta

2011-03-31T10:43:00.000-07:00

SÓC UNA NENA GRAN

El de maduixa era el seu gust preferit, tot sempre ho volia de maduixa. Però el que més l’hi agradava era el gelat de maduixa, especialment aquells enormes cucurutxos que venien a la gelateria de sota casa l’avia. Cada dissabte quant anaven a visitar-la el pare l’hi comprava un d’aquells gelats tan grossos i tan bons. I l’hi deia amb un somriure: _aquest gelat és de nena gran, tu ja ets una nena gran per poder menjar-te’l? _ siiiiii, sóc una nena gran!!!!!! Com cada dissabte el pare l’hi havia comprat el seu cucurutxo, però amb la mala sort que la bola de maduixa va caure a terra sense que l’hagués pogut provar. Va posar carona de pena mirant el gelat esclafat a terra,les llàgrimes volien sortir dels seus ullets, però era una nena gran i no volia plorar. El pare al veure que la seva nena es comportava com una noia gran, va entrar de nou a la botiga i va sortir amb un gelat encara més gros.

http://elcaudelabruixa.blogspot.com/

Bruixeta

El gust dolç de la maduixa, per Jesús M. Tibau

2011-03-30T11:36:00.000-07:00

EL GUST DOLÇ DE LA MADUIXA

I, efectivament, la taca no va marxar. La mare tenia raó quan es va enfadar tant, amb aquells crits que es van anar afluixant gràcies a la meva experta cara de penediment. Ara, quan em poso el vestit, només per anar per casa, recordo el gust dolç de la maduixa.

Jesús M. Tibau http://jmtibau.blogspot.com

Bivac, per Montse Pes

2011-03-27T13:04:00.000-07:00

BIVAC

-M'agradaria ser gran per poder fer el què volgués.

-Jo desitjaria que el temps s'aturés i quedar-me aquí totes les nits al ras, contemplant els estels. -Per què no t'agrada fer-te gran?

-Doncs, perquè quan dleixem de ser nens, mai hi ha prou temps per fer bivac.

Montse Pes

http://fonsdarmari.blogspot.com/

Refugio, por La Marca Amarilla

2011-03-27T13:01:00.000-07:00

REFUGIO Pau y su perro Narigut podían soportar el ruido de la moto de papá, de la guitarra eléctrica de mamá, de la música tan rara que escucha Arnau, el hermano mayor, del volumen de la televisión de la yaya, cada día más sorda… Incluso pueden soportar los propios ladridos de Narigut cuando espera que Pau lance la pelota que siempre esconde, también los gritos de Pau cuando juegan a pillar y el hocico de Narigut casi roza su culo… Pero lo que no pueden aguantar -les aterroriza un montón- son las tremendas tormentas de rayos y truenos; la lluvia golpeando las ventanas, el viento silvando por el tejado, los relámpagos iluminando a los monstruos… ¿Y si la tormenta es por la noche? ¡¡Mamá, qué miedooo!! Menos mal que se tienen el uno al otro para cuidarse y la manta roja de cuadros para refugiarse…

En Roc i el seu gos Tommy!, per Sílvia Dot Quilez

2011-03-27T12:52:00.000-07:00

EN ROC I EL SEU GOS TOMMY! En Roc era a la muntanya, havia anat a passar el cap de setmana a Camprodon amb els avis. Ja era fosc, feia una negra nit, es sentia el vent, les fulles seques corrien amunt i avall, els arbres xiulaven, i les canonades feien molt soroll. Estaven en una casa antiga, de pedra, restaurada; i quan plovia i feia vent, sempre es sentien un munt de sorolls estranys, desconeguts per en Roc. Sort que compartia llit amb en Tommy, ell dormia al llit i en Tommy al costat a sota amb una manteta ben abrigadet. En Roc només sentir el primer tro ja va baixar i es va posar al costat d’en Tommy i al segon tro acompanyat d’un llampec, en Roc ja era a sota de la manta, no se li veia ni el pèl, bé tampoc en tenia cap, havia nascut pelat i calb s’havia quedat, però tan li era. Ara allà mort de por amb en Tommy tots dos es feien companyia, i miraven cap a la finestra sota la manta amb la seva llanterna per veure si ja la pluja i el vent paraven una mica i així podrien agafar el son. Quina por la casa de Camprodon! I no volien despertar a l’avi, perquè encara era pitjor, sempre els acabava explicant històries de fantasmes, i dient que en aquella casa hi viu el fantasma Piqué, un antic amant que va morir en situacions ben estranyes en un dia de pluja quan l’amant el va deixar per anar a córrer món.

Sílvia Dot Quilez

El soroll estrident, per Carles Campomar

2011-03-14T12:32:00.000-07:00

EL SOROLL ESTRIDENT

El Marti i el seu gosset es van amagar sota la manta, desprès d’escoltar aquell soroll estrident que venia del menjador.
De sobte es sentien unes passes que poc a poc anaven acostant-se cap a l’habitació del Marti. El gosset va tancar els ulls mentre el Marti intentava no moure’s per no descobrir-se del seu amagatall.
Aquelles passes es van parar, de sobte la porta es va anar obrint poc a poc, deixant entreveure una escletxa de llum sota la manta.
En un instant es va obrir el llum de l’habitació i es va sentir com algú cridava al Marti, el nen poc a poc va anar aixecant la manta per intentar veure qui era aquella veu que el cridava.
Va resultar ser el pare, que en l’intent de donar una sorpresa al Marti i al gosset, va caure al menjador mentre els portava una gran capsa de cartró perquè juguessin els dos.

Carles Campomar

La família in-feliç, per Carles Campomar

2011-03-13T13:36:00.000-07:00

LA FAMILIA IN-FELIÇ

El pare feia temps que no veia els fills, des del divorci, que només podia veure’ls un cop cada setmana, uns minuts, però per culpa d’una operació feia mes d’un mes que no els havia vist.
El pare un dia va anar a comprar al supermercat on anava abans de divorciar-se amb els seus fills, a fer la gran compra mensual on omplien el carret de menjar.
Aquell dia en un dels passadissos del supermercat va veure als seus fills mirant el prestatge dels iogurts, va anar cap a ells cridant els seus noms, els nens sense pensar-ho es van tirar als seus braços.
La mare que era al passadís del costat, va veure la gran abraçada dels nens , i com les llàgrimes dels ulls del seu ex queien per la galta.
La mare va decidir donar una altra oportunitat per a tornar a ser una família feliç.

www.carlescampomar.com

Día de compras, por La Marca Amarilla

2011-03-13T13:31:00.001-07:00

DÍA DE COMPRAS

A papá no le gusta ir a comprar al supermercado, pero como conduce el coche… Nos tiene que acompañar. A mi hermana sí que le gusta, pues allí se sube en el carro de la compra y dirige a mamá por los pasillos sin parar de hablar y reír; en cuanto mamá va por otro camino, se pone a llorar. Mamá se desespera, pero aun así no pierde la memoria. ¡Se acuerda de todo lo que tiene que comprar y de todo lo que papá no puede coger! Papá se enfada mucho cuando mamá se lo recuerda, siempre dice que no sabe para qué ha ido a comprar…
Pero a mí lo que más me gusta de ir al supermercado es “perderme”, decírselo a la señora del mostrador y escuchar por megafonía “¡Atención por favor: Los papás de la niña Julia Fernández persónense en Atención al Cliente!”

La Marca Amarilla

Publicitat, per Miri4

2011-03-13T13:26:00.000-07:00

PUBLICITAT

La mare volia comprar una poma. Era el berenar de la Rita, la meva germaneta, però quan l’ha vist tan grossa i vermella ha començat a fer el ploricó:

-Nooooo!, la Blancaneus, la bruixa!, està verinada. Vull plàtaaansssss!!!.

- D’acord Rita, ja la deixo. Però no està enverinada. La Blancaneus és un conte.

- Mira Rita!, agafem aquests cereals. Són els que ho converteixen tot en xocolata!. És màgic!. Ho he vist a la tele.

- No,no Marc. Els anuncis són inventats.

- Com els contes, pare?

- Exacte!, la poma del supermercat no està enverinada i de la capsa de cereals no sortiran les muntanyes de xocolata que tu has vist per televisió. Això és la publicitat. Expliquen una història per tal de vendre un producte, però la història no sempre és real.

- Vaja!, tan que m’agradaria tenir una muntanya de xocolata a l’habitació..., però son igual de bons oi?

Miri4

http://www.gordolobomiri4.blogspot.com

Un dia al super, per Sílvia Dot Quilez

2011-03-13T13:18:00.000-07:00

UN DIA AL SUPER

Què divertit! un dia amb els bessons al súper!

Hola som l’Oli i l’Ot, som dos germans bessons i avui és dissabte i la mare ha decidit que l’acompanyem al súper, cosa estranya el pare ens acompanya. Avui el nostre pare no ha trobat qualsevol excusa “tonta” per quedar-se a casa, sempre que anem a comprar a l'hora de sortir se li acut una idea brillant com: - he de passejar a l’Ona, la nostra gosseta, ó m’ha trucat l’avi Xavier que vol que l’acompanyi a fer un encàrrec, o la bateria del cotxe l’he de mirar.. Res pare, que avui la mare ha dit: - tots al súper, i som-hi tots. La mare està embarassada, estem esperant el nostre germanet, li direm Orich. El pare al supermercat es posa molt nerviós amb nosaltres, perquè mentre la mare decideix els menús nosaltres anem corrent d’aquí cap allà, agafem galetes i al “carro”, ens encanta passar la “mopa” amb el nostre cos pel terra. Ens barallem, empaitem, semblem molt mal educats però tant ens fa, la gent ens mira i ens critica, algú diu: -vaja parell de marrecs més dolents! I la mare fa veure que no som seus, i només ens busca quan som a la cua per pagar!. Què divertit! Avui ve el pare, ja cal que tanqui els ulls i faci com la mare, perquè estem preparats per fer unes corredisses!, ja, ja,ja,ja.

Sílvia Dot Quílez

Dijous Gras, por La Marca Amarilla

2011-03-05T13:18:00.000-08:00

DIJOUS GRAS

La mamá de Gonzalo pasaba muchas horas fuera de casa debido a su trabajo. Para compensarlo, cada mañana dejaba escrito poemas, adivinanzas, pequeños cuentos ilustrados, o alguna triquiñuela que después, al anochecer, comentaban entre risas…
Aquel “Dijous gras”, después de sonar el despertador, Gonzalo se levantó, aseó y vistió. Se dirigió entonces a la cocina para desayunar y coger el almuerzo, ese día tocaba bocata de “butifarra d’ou”, pero… ¡Mamá había colgado de una cuerda la butifarra y el pan!
Como si fuera un tendedero de ropa, también había colgado el hueso de Trufa, su perrita, la zanahoria de Bunny, su conejo, y el queso de Tuille, su cobaya… Todos se miraban sorprendidos ante la nueva “ocurrencia” de mamá cuando se percataron de que también había dejado una nota que decía:
“A veces, conseguir lo que queremos cuesta más de lo que imaginamos”.

La Marca Amarilla

En Nick i el seu aniversari!!!, per Sílvia Dot Quilez

2011-03-05T13:12:00.000-08:00

EN NICK I EL SEU ANIVERSARI!!!

Què divertit!, avui celebrem l’aniversari d’en Nick!! Ell és amant dels animals i aquest cop ha decidit convidar als seus millors amics: en Gus el seu gos, l' Adri el seu conill i en Tommy el seu gat.... i com que als seus millors amics els encanten els botifarrons i la cansalada, ha decidit fer una pinyata amb el que més els agrada!! Que contents que estan tots els amics d’en Nick!!!

Els seus amics d’escola s’han decebut una mica al no ser convidats i mirant des de lluny la festassa muntada pel Nick hi han anat per si de cas s’arrepenteix i els convida. En Nick, que té un cor gegant, els ha dit: - vinga us convido però a partir d’ara a les festes tothom ha de ser convidat sense distinció d’animal o persona! D’acord??? I tothom ben content.

Silvia Dot Quilez

Els aniversaris del segle passat, per Eva Albiol

2011-03-02T11:30:00.000-08:00

ELS ANIVERSARIS DEL SEGLE PASSAT

-Quan jo era menut, en tots els aniversaris fèiem un joc molt divertit. I jo era molt bo!
-De veres, papa? Conta-m’ho: a què jugàveu?
-Doncs penjàvem moltes pomes en una cordeta alta, pujàvem dalt d’una cadira...
-I...? -pregunta Oriol impacient.
-I llavors ens emparellàvem i tot seguit ens amarraven les mans darrere l’esquena. Guanyava la parella que abans es menjava la poma. Sencereta, eh?
Oriol mira son pare des de la incredulitat dels set anys i pregunta:
-Però… és que tots els xiquets del segle passat éreu vegetarians?

Eva Albiol
salinasagace.blogspot.com