La Mini i en Xart, per Montse Pujol

LA MINI I EN XART

 

Quin dia més bonic que fa! ja no plou i el sol eixuga l'aigua dels carrers i les places, les fulles dels arbres i les flors llueixen d'allò més i és que després de tants dies de pluja tota la natura sembla nova de trinca.

La Mini és un gosset de carrer, vull dir que no és de cap raça especial, viu amb en Marc i la Laia. Avui segur que aniran a córrer tots junts. Encara que li toqui anar lligat al costat de la bicicleta, li agrada molt sentir l'aire, fregar-li el pèl i el millor de tot és quan es paren vora el riu i el deslliguen, llavors es troba amb el seu gran amic en Xart, junts entren i surten de l'aigua i corren encara més i és que en Xart és un amic molt, molt especial.

Monts
http://drapairedemots.blogspot.com/

Rastre, per Montse Pes

RASTRE

No he parat de caminar ni un moment, seguint el rastre d'aquesta olor tan penetrant.


Ara que et tinc davant, amb el cor ben accelerat, no sé com dir-te ... que no tornis a menjar més mongetes.
 
Montse Pes
http://fonsdarmari.blogspot.com/

En Gris i la Bruna, per Miri4

EN GRIS I LA BRUNA

Quan en Gris i la Bruna es troben, sembla que la resta del món s’aturi per a ells. S’estimen molt. Els veig entusiasmats, movent la cueta i olorant-se l’un a l’altre, amb ganes de jugar. Potser el destí els ha unit d’una manera invisible. No els calen paraules, s’entenen només en mirar-se.
El cor se’ls accelera, se’ls veu contents, juguen i salten d’alegria. M’imagino una conversa seva:

Sabia que tard o d’hora et trobaria!
Jo també!
He seguit un rastre i he arribat on eres tu.
M’encanta!
Ets una gosseta molt boniqueta!
I tu un gos molt ben plantat!
Quan t’he ensumat, el cor se m’ha accelerat!
A mi també!
Quina bona oloreta que fas!
Cada tarda quan passegem trobem en Gris que surt a la mateixa hora. Tothom qui els coneix diu:

- Quina parella de gossets més eixerida !.


Miri4

http://www.gordolobomiri4.blogspot.com/

L'estrella i en Roky, per M. Roser Algué

L’ESTRELLA I EN ROKY

-Guau, guau-¡Hola encanto!

-Bup, bup-Uf, quin pesat!

-¿Como te llamas presiosidá?

-Yo no em crido, sempre em crida el meu amo!

-Ole la grasia ¿y como te dise ese amo tuyo?

-Em diu Estrella.

-Claro,¡ con esos ojasos como luseros!

-Va, que em faràs posar vermella!

-A mi me disen Roki.

-No m’estranya, ets tan musculós!

-¿Sabes que eres presiosa?

-I tu ets molt simpàtic i molt fort!

-¿ Quires venir esa noxe a ver la luna desde mi asotea?

-D’acord, a mi també m’agrada observar la lluna...
Al cap d’un temps, al barri hi havia una raça de gossos molt curiosa , que quan lladraven feien :

-bup guau, bup guau... i els encantava mirar la lluna.


M. Roser Algué

Tamir, per Roser Suñer i Soler

TAMIR

En Tamir és un nen especial. Camina sol, mira qui sap on, i, si fos company teu a l’escola, et costaria de parlar amb ell de futbol o de cromos. De fet, ni tan sols li agraden aquestes xapes arrodonides que feu saltar a cops i que us fan asseure a l’hora del pati enlloc de córrer i fer danses enjogassades tot voleiant com abans feien els infants.

T’explico aquest conte, perquè entenguis que no hi ha cap nen igual però sí que teniu coses en comú. Tots els nens del món sabeu entendre els animalons.

El dia que al Tamir el reis li van deixar un ocell dins d’una gàbia enorme, amb la porta oberta, els ulls se li van fer grossos primer, de la sorpresa, després xics pel somriure gran que li va transformar la cara.

Si vols parlar amb en Tamir, pregunta-li pel seu ocell. Veuràs!

 

Roser Suñer i Soler

http://zel-aramateix.blogspot.com/

La llibertat, per Miri4

LA LLIBERTAT

Ho tenia tot al seu abast: cada dia el seu menjar, l’aigua fresca i l’habitatge net, fins i tot un mirall amb campaneta inclosa per si volia fer música. Però en Pere va voler donar-li alguna cosa més, i li va obrir la porta de la gàbia.
-“ Ara ets lliure!” – va dir

L’ocellet va mirar a un costat i l’altre i va voler sortir, però portava tant de temps en aquella gàbia que ja no se’n recordava de volar, es va cansar de seguida i a més a més per poc no se l’empassa el gat de la veïna... Quin ensurt! El pobre ocellet va tornar a la seva gàbia i es va deixar acaronar el cap. Preferia la seva vida de sempre, amb el menjar i el beure assegurat, abans que aquella llibertat que podia ser tan perillosa.

Miri4

http://www.gordolobomiri4.blogspot.com/

En Gol, per M. Roser Algué Vendrells

EN GOL

En Marc tenia un periquito que li havien regalat els pares pel seu aniversari. Es van fer molt amics, fins i tot, es menjava les llavors directament de la boca del nen . En Marc se l’estimava molt i li feia moixaines , per això quan es va adonar de la mirada trista de l’animaló, es va preocupar.

Els seus pares eren socis de l’Espanyol i el proper dia de partit, se’l va endur a l’estadi. Els dos portaven una bufanda blanca i blava que els havia fet la mare d’en Marc. L’ocellet estava tan emocionat, que fins i tot feia algun crit ... En arribar a casa, en Marc es va adonar que el seu amic volador estava molt alegre i aleshores va entendre què li passava abans: no volia estar tancat !. Va penjar una campaneta amb l’escut del seu equip a dins de la gàbia i va deixar la porta oberta, perquè el seu amic sortís i entrés quan en tingués ganes.

Ah, i ara l’ocell ja té nom, es diu GOL, perquè fins i tot a après a dir aquesta paraula. Ara, en Gol és feliç.

M. Roser Algué Vendrells

Els records també volen, per Jesús M. Tibau

ELS RECORDS TAMBÉ VOLEN

El moixó que teníem a casa quan era petit, només em va mossegar una vegada. Va ser al principi, quan no ens coneixíem bé encara i, sobretot ell, tenia certa desconfiança. No em vaig enfadar, perquè si algú d'aspecte gegantí m'hagués intentat agafar, segur que jo també li hauria picat. Ens vam fer amics de seguida, menjava llavoretes a la meva mà, i em pujava a l'espatlla, i em feia pessigolles al coll mentre mirava la tele. És curiós, però motls anys després, el tacte suau de les seves plomes, encara em ve a la memòria quan passejo pel carrer i escolto un moixó cantant a un balcó. Els records també volen.

Jesús M. Tibau

http://jmtibau.blogspot.com

En Miquel estima en Verdi, per Montse Pujol

EN MIQUEL ESTIMA EN VERDI

- Miquel..., el berenar és a taula!

- I doncs rei, per què estas tan trist?

- Mama, en Pol diu que els ocells han de volar lliures, i jo no vull que en Verdi se'n vagi.

- En Verdi no vol marxar, que no veus que content està a la seva gàbia?, aquí és casa seva.

- Però en Pol diu...

- Mira, si en Verdi estés trist, no menjaria, ni beuria aigua, estaria tot el dia en un racó ben quiet, com quan tu estàs malalt, i no cantaria gens ni mica. Tu el veus trist?

- No! mira, ara canta mama!

- Au vinga, anem a berenar! segur que està content perquè sap que li portaràs les engrunetes de la magdalena.

- Sí Verdi, tu espera´t aquí, ja veuràs que bones que són les magdalenes de l'avia...

Montse Pujol

Bufa fort, àvia!, per Montse Pujol

BUFA FORT, ÀVIA!

Avui, l'àvia de la Catrina fa 60 anys, és molt llaminera i li vol preparar un pastís tan dolç com les abraçades que li fa, cada nit abans d'anar a dormir.
Mentre el seu amic imaginari, en Robric, li xiuxiueja a cau d'orella tots els ingredients; Tres mides de farina, una de sucre, tres ous, un rajolí d'oli, un iogurt, una mica de llimona i .... a ella se li fa la boca aigua. Quina olor més bona que surt del forn!.

La Catrina corre per amagar el pastís . Ha sentit com es tancava la porta del garatge, l'avia torna de treballar! Què dirà quan vegi el regal que li han preparat ella i en Robric? L'àvia és l'única que coneix en Robric i segur que estarà molt contenta de que ell també hi hagi participat i fins hi tot n'hi guardarà un trosset perquè el pugui tastar.

Montse Pujol.

El gall Perico, per Roser Algué Vendrells

EL GALL PERICO

El gall Perico, era el més eixerit i el més cantaire i ufanós del galliner. Però un dia , de tant cantar perquè sortís el sol, es va quedar sense veu.

A la matinada, com que no el va sentir cantar, el sol continuava dormint tan tranquil i el món seguia fosc i negre.

Les gallines van decidir ajudar-lo per solucionar el problema i li van dir que fes gàrgares de mel i llimona.

I...oli en un llum, el gall va cantar i el sol va sortir. El gall estava tan content que va decidir que aquell havia de ser un dia meravellós.

Amb les ulleres ben col·locades sobre el bec, ja tenim al nostre amic pinzellada amunt , pinzellada avall, amb tots els colors de la natura fins que tot el paisatge, fins i tot el cel , va quedar d’allò més acolorit.

I va ser un dia tan preciós que les gallines, encara ara, expliquen la història als seus pollets a l’hora d’anar a dormir.

M. Roser Algué Vendrells

La Cleta, per Miri4

LA CLETA

La Cleta era una gallina com les altres, amb plomes marrons i ocres, potes daurades i cresta i barballera vermelles. Però tenia sang d’artista, ment d’artista i ànima d’artista. Volia ser pintora. Ai!, les altres gallines se’n feia creus, com podia ser?, tothom sap que les gallines viuen a la granja, escatainen i ponen ous, però no pinten. Li deien
-“Que t’has begut l’enteniment?
-“Faràs el ridícul!
La Cleta se les mirava i pensava
-“Si sabessin com n’és de bonic fer quadres amb la pintura...”
Va arribar l’ hivern i el sol no volia sortir. S’amagava darrera els núvols i totes les gallines estaven ensopides. Llavors, la Cleta va agafar les pintures i va fer a la paret del galliner un cel amb un magnífic arc de sant Martí. Totes les seves companyes van obrir uns ulls com unes taronges i van exclamar amb entusiasme:


-“Bravo Cleta!, ens has tornat l’alegria!”
Miri
http://www.gordolobomiri4.blogspot.com/

GANES DE TARDOR, per Miri4

GANES DE TARDOR

Quan en Pol i la Irene tornen de l’escola em porten a fer un volt pel parc, però jo tinc ganes de tardor. Vull veure aquella caseta de fusta petitona on es posa la castanyera perquè, sabeu?, l’any passat em vaig fer amic de la seva gosseta Lluna i cap al vespre quan la mestressa em duia a fer l’última passejada del dia i comprava una paperina de castanyes calentetes per als nens, la Lluna i jo jugàvem plegats al tancat dels gossos i després la castanyera ens donava un trosset de moniato cuit.
Diuen que ja ha arribat la tardor, però no ho sembla. Els nens i nenes encara van amb màniga curta i sandàlies, els ocells no se’n van a indrets més càlids, els arbres no perden encara les fulles, les papallones volen per tot arreu i jo espero que arribi el fred...tinc unes ganes de veure la Lluna!
Miri4
http://www.gordolobomiri4.blogspot.com/

ALES DE PAPALLONA, per Roser Caño Valls

ALES DE PAPALLONA, per Roser Caño Valls

Era un matí de primavera preciós. La Jasmin havia tret el gos a passejar, i per primera vegada l'acompanyava el Youssef, el seu germanet. Aleshores el Youssef va veure una papallona i la va començar a perseguir sense èxit. La Jasmin es va fer petita. Era un matí de primavera, i ella i els seus pares van anar a fer un pícnic als jardins de Montjuïc. Llavors ella va veure una papallona volant i la va perseguir fins que es va perdre... Al cap de poc, els pares la van trobar. I aleshores, quan van arribar a casa, a la Jasmin li van néixer ales de papallona.

http://rcanovalls.blogspot.com/

No ho digueu a ningú, per Carme Rosanas

NO HO DIGUEU A NINGÚ

Els meus pares no ho volen, que la Boira dormi amb mi.
Diuen que ella té la seva caseta al jardí i que allà és on està millor i que els nens com jo han de dormir sols al seu llit.

Però ells no saben que la Boira està millor aquí, amb mi i que a mi també m'agrada que vingui.

Si no volgués dormir amb mi... com se li hauria acudit de venir quan jo ja sóc al llit i ja està tot tancat, passant d'esquitllentes entre els barrots de la finestra? I no sé com s'ho fa però sempre desapareix abans que vingui la mare a despertar-me.

 

http://carmerosanas.blogspot.com/

En Roc i jo, per Montse Pes

EN ROC I JO

Tu coneixes el meu neguit,


sense paraules em fas companyia.

Jo t'acaricio agraït, i poc a poc

la por desapareix silenciosament.

http://fonsdarmari.blogspot.com/

EN ROC I JO, per Miri4

EN ROC I JO

Quan jo era petit, desitjava amb totes les meves forces tenir un gos que em fes companyia. Segur que ell desitjava un nen com jo, i ara que ens hem trobat, ens agrada compartir l’habitació. Quan fa bon temps, podem anar d’excursió. Agafem el camí del bosc i correm, busquem pinyes, arribem al riuet que baixa amb un pam d’aigua fresqueta, en Roc sempre en beu una mica i es mulla les potes i la panxa, i juguem a empaitar-nos. Quan arriba el fred, ens agrada estar a casa, davant de la llar de foc escoltant els contes de l’avi fins que és hora d’anar a dormir. En Roc s’enfila al meu llit i fa veure que dorm, perquè vol estar al meu costat, no li agrada gens dormir tot sol en un raconet del menjador. Potser té por, jo també en tenia abans, però ara...ja tinc en Roc!

Miri4
http://www.gordolobomiri4.blogspot.com/

EL DIARI SECRET, per Roser Caño Valls

EL DIARI SECRET

Aquell dia, la Diana estava netejant i endreçant el despatx de papers i objectes vells,. De cop i volta, li va caure, d'un prestatge, un diari, el seu diari secret. Ella el va obrir i de cop es va encongir, i es va tornar a asseure a la seva taula de l'institut, allà on va dibuixar el seu primer cor amb la inicial del seu primer amor platònic.

Roser Caño Valls

http://rcanovalls.blogspot.com/

LIBRETA VACÍA, por La Marca Amarilla

LIBRETA VACÍA

Julia abrió la libreta de Llengua Catalana el primer día de clase y vio un corazón dibujado junto a unos nombres: Julia y Arnau. “¿Cómo ha podido hacerlo si sólo me he ausentado unos minutos?” pensó Julia. Emocionada, se sentía como nunca se había sentido hasta entonces pues el niño que le gustaba le había declarado su amor en la primera hoja de aquella libreta. Tenían todas las demás páginas en blanco, pero ya las completarían poco a poco y con buena letra...

 

La Marca Amarilla

PARAULES DOLCES, per Carme Rosanas

PARAULES DOLCES


- Berta! Però que fas amb el meu diari? Xafardera, pocasolta!

- ............

- I aquesta cara, d’encantada què vol dir? Torna-me’l ara mateix!

- ............

- Que t’has tornat ximpleta o què?

- Eh? Eh? Què? Què dius?

- El meu diari! Nena! Que no es llegeixen els diaris dels altres.

- Escrius unes coses tan boniques... que ... que...

- Que què?

- Que me les volia copiar per escriure-les al Martí.

- Quina barra! - va dir la Clara, la germana gran baixant el to.

- Són pel Roger aquestes paraules boniques?

- No n’has de fer res, tu!

- Me les deixes?

- Te les deixo, igualment les agafaràs, oi?

- Moltes gràcies! Ara sí que sabré què escriure-li al Martí!


I es va llençar al coll de la seva germana amb una gran abraçada. La Clara ja no es recordava com s’havia enfadat feia 5 minuts.
 
http://carmerosanas.blogspot.com/
 
 

LA LLIBRETA, per Miri4

LA LLIBRETA

Amagada en una capsa, entremig d’uns quants papers, la Raquel té una llibreta tota plena de secrets. Ella escriu amb bona lletra tot allò que viu i sent, s’imagina amb un somriure els seus desitjos complerts. Té un amic que l’enamora i escriu el seu nom pertot, amb bolígrafs de colors negre, blau, verd i vermell. Si està trista o preocupada només li cal un remei: obrir la seva llibreta i somniar amb el cor obert.

Miri4
http://www.gordolobomiri4.blogspot.com/

LA PRIMERA CARTA, per Carles Campomar

LA PRIMERA CARTA

No sabia què dir, estava tan enamorada que les paraules que pensava per escriure aquella primera carta d’amor no li cabrien dins la llibreta que tenia, voldria desitjar petons, besades, nits romàntiques mirant la lluna, llargues caminades per arribar a l’ infinit, llargues estones parlant mirant-se als ulls i tantes altres coses que seria impossible explicar-ho en pocs fulls...

En acabar d’escriure tots els seus sentiments, després d’escoltar tot el que deien les papallones de la seva panxa, va decidir enviar aquella carta, i al cap d’uns mesos aquella carta s’hauria convertit en el llibre de novel·la romàntica més venut a tot el món.

Carles Campomar
 

ZERO EN FORMA DE COR..., PER JESÚS M. TIBAU

La redacció d'avui era molt fàcil: "Coses que ens agraden". He descrit els seus ulls amb les paraules més boniques que he trobat al diccionari de sinònims. Imagino la cara que ha posat el professor en llegir-la, i com s'ha emocionat, i com ha dibuixat el zero d'aquest deu amb certa forma de cor.

Jesús M. Tibau

http://jmtibau.blogspot.com/

L'ANIVERSARI DE LA NÚRIA, per Pilar

L'ANIVERSARI DE LA NÚRIA

Per l'aniversari de la Núria, els seus pares van decidir convidar a berenar als companys de classe. Sortosament hi van assistir tots i s'ho van passar molt bé jugant i cantant cançons. Només arribar van iniciar un joc molt divertit: Havien de trobar el seu lloc i per a això, calia fixar-se en els globus de colors, lligats a les cadires, on la Núria havia escrit amb molt bona cal·ligrafia els seus noms, el dia anterior.

Mentre berenaven els pares els van animar a cantar la cançó del no aniversari, del conte de l’Alícia, i es van felicitar els uns als altres, enmig d'una enorme riallada.

També van gaudir ajudant a obrir els regals que cada un li va lliurar. Llapis de colors, un estoig, una cinta per als cabells ... I també una llibreta, que la Núria va omplir de cors cada vegada que escrivia i pensava en el Bernat.

Pilar

Pastís fent equilibris, per Montse Pes

PASTÍS FENT EQUILIBRIS

Els meus pares es passen tot el dia enlairats fent equilibris, porten sempre el circ dins seu i per això m'han muntat aquest pastís d'aniversari, per celebrar que avui fa 10 anys que jo hi vaig néixer.
Mentre m'enfilo per aquesta escala per bufar l'espelma, penso un desig......M'agradaria que de tant en tant els meus pares possesin els peus a terra.

Montse Pes
http://fonsdarmari.blogspot.com/

El pastís de la vida, per Jesús M. Tibau

EL PASTÍS DE LA VIDA

Creixo a poc a poc, diu la mare. Sóc massa impacient, diu lo pare.
Però amb una mica d'ajut i l'escala adequada em menjaré sencer el
pastís de la vida. Ja tinc l'espelma a punt.

Jesús M. Tibau
http://jmtibau.blogspot.com

Fin de curso, por La Marca Amarilla

FIN DE CURSO

Decidieron celebrar el fin de curso en casa de la niña Julia. Cada uno llevaría algo para comer, tal como habían previsto. La bebida y alguna sorpresa la pondría la mamá de Julia.
Pero la mayor sorpresa fue comprobar que… ¡¡Todos habían llevado pasteles!! La casualidad fue tomada a broma y pensaron en ponerlos uno encima de otro formando una gran torre; Julia se tuvo que ayudar de una larga escalera para colocar los pasteles más pequeños en lo alto de la fila. ¡¡Por fin lo consiguieron!!
Pensaron entonces en poner una vela encima del pastel más elevado ya que era la primera fiesta que celebraban juntos. Julia –decidida- cogió la vela y con gran equilibrio se encaramó hacía lo alto de la dulce torre hasta colocarla… Pero… ¡¡Se había olvidado subir las cerillas para encenderla!!
Todos reían. Empezaban sus vacaciones de verano con una sonrisa.

L'aniversari de l'Ona, per Bruixeta

L'ANIVERSARI DE L'ONA

L’Ona era molt llaminera. Sempre volia els pastissos i dolços més grans que hi haguessin. S’acostava el seu aniversari, estava a punt de fer 10 anys. El deu és un numero màgic i la mare de l’Ona l’hi estava preparant una festa d’aniversari molt especial. Havia convidat a tots els cosins i amics de la nena i havia encarregat un pastis especial , un pastis amb un pis per cada any que tenia l’Ona.

La nena, quan el va veure, va esclatar d’alegria, reia com una boja i repetia sense parar :

-És el pastís més gran del món!!!!!!

Va haver de fer servir una escala per tal de poder bufar les espelmes.

L’Ona era la nena més feliç d’aquest món, mai oblidaria el regal de la mare.

La llei de la gravetat, per Roser Caño Valls

LA LLEI DE LA GRAVETAT

La Tina feia dies que havia llegit i escoltat la història de la poma i d'un senyor que estava sota d'un arbre i sentia la paraula gravetat. -I què deu ser la gravetat? Va preguntar-se. Tot el dia que anava capficada. Va arribar el dia del seu aniversari i els seus amics li havien preparat un pastís de deu pisos amb una espelma. En Daniel li aguantava l'escala però entre l'emoció i que aquella escala era enorme va començar a trontollar i pataplaf, Tina, pastís, escala i Daniel, tots per terra. -Ara ja sé que és la llei de la gravetat, va dir la Tina, embadurnada de pastís. I tothom va riure.

Roser Caño Valls
http://rcanovalls.blogspot.com

El país del blanc i negre, per Miri4

EL PAIS DEL BLANC I NEGRE


Al país del blanc i negre no hi havia més colors. Els seus habitants sempre l’havien conegut així, no existien ni el groc, ni el taronja, ni el vermell, ni el verd, ni el blau ni el violeta. Les converses s’acabaven de seguida: si els agradava una idea, feien això i si no, allò altre. Sempre disposaven només de dues opcions: o blanc, o negre. Quan una criatura ja sabia distingir entre el si i el no, el blanc i el negre, era una personeta assenyada i responsable. Però un matí de primavera va arribar un ésser petit que ningú no havia vist mai: una papallona. Era molt curiós: ni blanc ni negre!. I a més a més, no feia soroll, podia volar i aturar-se, i moure les petites ales sense emprendre el vol. Algú li va voler fer una foto, però, és clar!, va sortir en blanc i negre...

Miri4

http://www.gordolobomiri4.blogspot.com

El teu vol, per Jesús M. Tibau

EL TEU VOL

"Intento capturar el teu vol amb un clic màgic, fins que entenc que la
màgia viu al color fugaç del teu batec d’ales."

Jesús M. Tibau
http://jmtibau.blogspot.com

El primer vol, per Carles Campomar

EL PRIMER VOL

Estava a punt d’immortalitzar un instant únic, la càmera de fer fotografies era nova i aquell primer vol d’aquella petita abella era el seu objectiu, al cap d’uns segons d’estar aturada emprén el vol amb certa dificultat, però de seguida aprèn a volar, aquell moment tan esperat per al gran fotògraf de la prestigiosa revista sobre la natura queda immortalitzat dins la càmera, però mai podrà emplear aquella imatge perquè dies enrere el van acomiadar de la feina, i ara no el volen a cap altra revista.
Ni rebaixant-se el sou el volen, a ell no li fa res començar de zero, per tornar a ser el gran fotògraf que va ser, a la vida és difícil començar a emprendre alçada i de vegades es cau i s’ha de donar una oportunitat per tornar-se a aixecar com aquella abella que ho fa per primer cop.

Carles Campomar

La Grafita i el dibuixant, per Pilar

LA GRAFITA I EL DIBUIXANT

La Grafita, havent fotografiat a la papallona groga, es girà emprenent el camí de retorn al País dels Dibuixos a Llapis. Mentre caminava, no volia perdre’s ni un de sol d’aquells dibuixos tan bonics que agafaven volum amb els colors amb què els pintava el dibuixant.

Aquest, va voler fer-la sentir molt especial, ja que estava molt satisfet d’haver-la dibuixat. Li va parlar i li explicà que era el personatge d’un conte.

Sóc un personatge bonic com la papallona groga? – preguntà la Grafita.

Sí, li respongué el dibuixant. I també tindràs els teus colors.

Què sóc?

Un dibuix a llapis que fotografia dibuixos de colors i al final es transforma en un d’ells.

Crec que m’agradarà ser aquest personatge. Quin serà el meu color?

En tindràs uns quants.
Gràcies!
La Grafita, continuà el seu camí taral·lejant.

Pilar

La Grafita i la papallona groga, per Pilar

LA GRAFITA I LA PAPALLONA GROGA


Quin ensurt va tenir la papallona groga, tot just haver-la pintat el dibuixant! La llum de l’objecte de la Grafita, la va enlluernar tant que va pensar que s’havia quedat cega. Transcorreguts uns instants breus, va comprovar que no era així i va deixar anar un buuuffff, arrossegant la u amb l’aire que li sortia en respirar profundament. Llavors estengué les ales i començà a volar alegre.

Saltironant de flor en flor, observà molt sobtada aquell dibuix a llapis que s’allunyava enlluernant tots els dibuixos que anava acolorint el dibuixant. L’observà encuriosida, mentre es desplaçava d’una silueta de color a l’altra, disparant la llum a tort i a dret i rient entusiasmada. Que divertit era aquell joc. On devien créixer aquells objectes que disparaven llum?

A poc a poc, la papallona va perdre de vista a la Grafita, fins que desaparegué en les taques multicolors, mentre el dibuixant creava mons de somni.

Pilar

http://aencesadellum.blogspot.com/

Grafita, per Pilar

GRAFITA


El dibuixant va perdre el llapis darrere la seva orella i no ho trobava. Grafita, un dels seus dibuixos, va decidir fer una passejada.

S’endinsà en els traços d'unes herbes molt altes, que vorejaven un llac ple d'ànecs. S’assegué a contemplar-los i va veure, uns metres més enllà, un objecte molt estrany. S’hi acostà i l’agafà, pensant quin us tindria i es va entretenir molta estona. Estava tan entusiasmada que no s’adonà del moment en què el dibuixant va trobar el llapis i l’agafà amb la punxa.

- Quina llàstima - va pensar -, ja no podré saber per a què serveix l'objecte tan divertit que he trobat.

Quina no seria la seva sorpresa en veure que el dibuixant va traçar una papallona, la va pintar de groc i li va posar l'objecte incògnita a les mans. Així va saber que era una fotògrafa i que li agradava fotografiar els dibuixos de color.

Pilar
http://aencesadellum.blogspot.com/

Flores y petardos, por La Marca Amarilla

FLORES Y PETARDOS

La perrita Trufa está muy contenta esta tarde de Revetlla de Sant Joan. Paseamos por el parque y no para de juguetear. Corre tras las abejas y las mariposas intentando volar, escarba en el césped buscando tesoros, arranca las flores y me las trae en la boca para que haga un precioso ramo. ¡Qué bien se lo está pasando!… Pobre, todavía no sospecha la mala noche que le espera cuando comiencen a tronar los petardos y aterrada se esconda bajo mi cama…

La Marca Amarilla

Especial, per Miri4

ESPECIAL ...

Una vegada vaig tenir un gosset molt especial
Si,si, especial perquè sabia somriure.
Especial perquè quan jo arribava, venia el primer a donar-me la benvinguda.
Especial perquè sempre em defensava quan creia que jo estava en perill.
Especial perquè passés el què passés, em feia costat.
Especial perquè es va tornar vegetarià només perquè jo mengés verdures.
Especial perquè era entusiasta.
Especial perquè podia comptar amb ell.
Especial perquè mentre jo dormia, ell vigilava.
Especial perquè era el meu amic sense demanar res a canvi.
Especial perquè si tenia un mal dia, m’acompanyava i em feia sentir bé.
Especial, perquè m’escoltava quan li explicava els meus problemes, encara que no entengués ni la meitat del què li deia.
Especial perquè era diferent i no importava.
Especial, si. El meu gos sempre va ser molt especial!


Miri4
http://www.gordolobomiri4.blogspot.com

Elliot, por La Marca Amarilla

ELLIOT

Sí, es cierto que me lo paso muy bien con mi bicicleta roja. Me gusta mucho y más ahora que he quitado la horrorosa cesta que papá se empeñó en colocarle en el manillar, cuando me la regaló. Lo próximo que haré será borrarle el nombre de “Elliot”, que venía pintado con letras blancas en el tubo superior: a papá le recordaba no se qué niño… Me gusta mucho mi bicicleta a pesar de que papá diga que es mágica, que puedo llegar a volar subido en ella y pasar delante de una gran luna llena ¡Incluso, que puedo llevar extraterrestres para ayudarles a volver a su planeta! Sí, es cierto que me lo paso muy bien con mi bicicleta roja pero, definitivamente, a papá se la va la olla…

La Marca Amarilla

L'estrella de l'avi, per Bruixeta

L’ESTRELLA DE L'AVI

Feia dies que els pares i els oncles estaven tristos, es pensaven que jo no me n'adonava, però sí que ho faig. Parlaven en veu baixa i quan m’acostava canviaven de conversa. Al final la mare m’ho ha explicat, l’avi es va posar malalt i al varen dur a l’hospital, però estava molt malaltet i no ho ha pogut superar. No entenc molt bé el que la mare em vol dir, però ja preguntaré quan la vegi menys trista. El que sí pregunto és quan veuré l’avi i la mare somriu dolçament i m’explica que l’avi és al cel, que si per la nit miro el cel veuré a l’avi, ara l’avi és una estrelleta que ens mira des del cel.

Bruixeta
http://elcaudelabruixa.blogspot.com/

Estrella perdida, por La Marca Amarilla

ESTRELLA PERDIDA

Aquella noche, la triste niña Jimena llevaba unos minutos contemplando las estrellas junto a su perrita “Viki” cuando habló por primera vez en todo el día:
- ¿Cuál de las estrellas crees que puede ser la Yaya Lolita?

La Marca Amarilla

El color de les estrelles, per Eva Albiol

EL COLOR DE LES ESTRELLES

-Com és que totes les estrelles del cel tenen el mateix color?
-Què vols dir?
-Les estrelles de la mar són roges, grogues, blaves... I les del cel no, sempre blanques.
Misse es va quedar pensant. Anna sempre li posava qüestions que... En fi, ell només era una mascota! Què en sabia ell, de les estrelles?
Però Anna feia bé de preguntar-li, perquè a Misse, a cop de pensar, al final li venien bones idees al caparrot pelut.
-Potser és per això que baixen.
-Baixen? -Anna no ho entenia.
-És clar. Les estrelles s’avorreixen d’estar al cel. Al cel tot és sempre igual, monòton. No hi ha aventures perquè viuen massa amunt. En canvi a la mar es poden disfressar, jugar, nadar...
Anna no acabava de veure-ho clar. Misse la va convèncer amb l’argument definitiu:
-Què és més divertit, una platja o un aeroport, Anna?

Eva Albiol

www.salinasagace.blogspot.com

El dibuixant de cels, per Pilar

EL DIBUIXANT DE CELS

Com li agradava al David, anar a la masia dels avis! La foscor dels voltants li permetia contemplar el cel, nítid i ple d’estels.

Des que el seu pare li mostrà les formes que apareixien unint-los, s’havia convertit en el millor dibuixant de cels. Era encisador veure com alçava els seus braços i traçava arabescs amb els dits, creant figures inimaginables que explicava a tothom que s’hi acostava.

Queda’t molt quiet, Snoppy- li digué al seu gos que seguia els petits dits del nen com un esfinx.

El ca bordà esvalotat en sentir el seu nom, però es va quedar molt quiet, mentre el David es col-lo cava al seu darrere i li resseguia la silueta amb l’ajuda de l’espurneig brillant de la negror.

Ja formes part del cel - exclamà - i cridà els seus pares perquè veiessin a Snoppy, el nou ésser de llum de les nits.

Pilar: http://aencesadellum.blogspot.com/

Cassiopea, Orió i el centaure, per Roser Caño Valls

CASSIOPEA, ORIÓ I EL CENTAURE

Feia temps que a la Marina li havien explicat històries increïbles sobre els estels, cadascun tenia un nom de persona, i tenien un regne, el regne de l'Olimp, que era on vivien juntament amb divinitats. Una nit va sortir a la terrassa, amb el Puck, el seu amic inseparable, i va començar a mirar el cel ple d'estrelles brillants. De cop va veure, una estrella que tothom li deia Cassiopea que es va convertir en dona, i una mica més enllà, hi havia Orió que es va transformar en home. Feia dies que Orió s'havia barallat amb Cassiopea i ella havia marxat, a prop de l'estrella de nom Centaure, que era mig home i mig cavall. El Centaure li havia regalat un munt de roses, i li havia xiuxiuejat amoretes a cau d'orella, però Cassiopea estava trista,
enyorava les històries i les llegendes que sempre li explicava Orió. Així que aquella nit es va decidir anar a fer les paus amb Orió, i ell va pensar al mateix, i quan es van trobar cara a cara, es van regalar un bes, i aquelles dues estrelles avui sempre estan l'una al costat de l'altra. La Marina s'ho va passar pipa veient aquest teatre tant bonic.

Roser Caño Valls
http://rcanovalls.blogspot.com/2011/05/un-bloc-dels-contes-divers-cassiopea.html

En Pitus, per Bruixeta

EN PITUS

M’agrada anar a llegir asseguda sota el desmai que tenim al jardí. M'hi puc passar hores i hores llegint contes. A en Pitus també l’hi agrada aquest racó del jardí i sempre ve amb mi. Es posa darrera meu i mira els dibuixos del conte que tinc a les mans, a vegades també mira l'entrepà que tinc per berenar i no sé pas què és el que li agrada més, però estic gairebé segura que és el berenar.
En Pitus no sap llegir, però diuen que els elefants son animals molt llestos i segur que ben aviat n’aprèn. Això si! primer ha d'aprendre a deixar la trompa lluny del meu entrepà.

Bruixeta
http://elcaudelabruixa.blogspot.com/

Al país de les meravelles, per Roser Caño Valls

AL PAÍS DE LES MERAVELLES

Havia arribat la primavera, i feia tan bon temps que a l'Ariadna li va venir de gust sortir al bosc, i seure davant del roure més bell per llegir el seu llibre preferit: Alícia al país de les meravelles. Mentre llegia, al seu costat tenia l'entrepà que li havia preparat la seva mare per fer un mos entre pàgina i pàgina, i de cop i volta un espiral se la va endur, i es va veure dins del país de les meravelles, ella i l'elefant que volia cruspir-se l'entrepà. Així que l'Ariadna es va convertir en l'Alícia, i l'elefant en el conill blanc amb rellotge, i tant l'un com l'altre es van posar en el seu paper, ella es va posar a perseguir al conill-elefant i ell corria amb pressa a tot arreu. I quan la mare va cridar l'Ariadna, tots dos es trobaven davant del roure, ella llegint i ell intentant cruspir-se l'entrepà, i de tant en tant també feia una ullada el llibre que el trobava d'allò més interessant.
http://rcanovalls.blogspot.com/2011/05/un-bloc-dels-contes-divers-al-pais-de.html

La merienda, por La Marca Amarilla

LA MERIENDA

- ¡¡Ey Julia, estás embobada con la lectura!!
- ¿Cómo?
- ¡Pues que mientras lees apoyada en el árbol, un elefante te está intentando quitar la merienda!
- … Claro, claro… Un elefante. Será el mismo que se balancea sobre la tela de una araña.
- ¡Qué siiii! ¡Ahora! Detrás de ti, míralo ahí, agazapado…
- Jajaja… Vale, vale. No soy tan ingenua para caer en la bromita…
- Pero… ¡Julia!
- Anda, déjame leer mi libro de “Els contes divers”. Después merendaré…
- Jo, te lo dije… (Pues no se qué merendarás…)

La Marca Amarilla

L'elefant tafaner, per Carme Rosanas

L'ELEFANT TAFANER

No s’ho creia ningú, però al bosc, prop de casa, hi vivia un elefant. Era un elefant divertit i graciós. No es deixava veure gaire i com més li volies dir coses i acostar-te ell més s’amagava.

Però la Rut va trobar una bona manera, en comptes de cridar-lo, d’oferir-li l’entrepà i de fer-li magarrufes perquè vingués, va decidir fer veure que no li importava gens. I dissimuladament li posava un entrepà com si fos el seu. El seu, prou que se l’havia menjat feia estona! I no se’l mirava. L’elefant s’acostava gairebé arrossegant-se per robar-li l’entrepà. Li costaria molt temps entendre que l’entrepà era per ell? La Rut esclafia a riure quan veia que ja l’havia aconseguit.

No us ho creieu? Veniu demà a l’hora de berenar, però porteu un llibre si us plau!

Carme Rosanas

http://carmerosanas.blogspot.com/

L'elefant caçador, per Miri4

L’ELEFANT CAÇADOR

Sempre havia volgut aprendre a caçar, com feien les lleones. Primer, s’ajupien sense fer fressa, avançaven sigil·losament cap a la presa, a poc a poc i sense fer gens de soroll ni moviment brusc que pogués revelar la seva presència. Aleshores, de cop i volta es llençaven contra l’objectiu i se l’enduien per compartir-lo amb la manada...

Ah, no!, fer de lleona era massa difícil i arriscat per a un elefant , no pensava compartir aquell berenar amb ningú. Les hores que s’havia passat fent l’exercici d’ajupir-se i avançar dissimuladament per tal d’aconseguir un petit entrepà de mantega de cacauets...mmmmmmm quina oloreta!, se li feia la boca aigua... Aquell era el moment. Au, vinga!, amb decisió!: a la una, a les dues, a les tres! allarga una mica la trompa... Nyam! Què bo!...Ostres! ara retirada... calma, sense fer soroll, a poc a poc...enrere... No l’ha vist, la petita segueix llegint.

Miri4

http://gordolobomiri4.blogspot.com

Sentimientos grabados, por La Marca Amarilla

SENTIMIENTOS GRABADOS

El papá de la niña Jimena trabajaba fuera de la ciudad y viajaba mucho, por lo que pasaba varios días fuera de casa. Jimena le echaba de menos y cuando empezaron las ausencias lloraba muchas noches.
Entonces fue cuando papá comenzó a grabar cuentos narrados con su propia voz, canciones que cantaba con más ilusión que talento mientras desafinaba la guitarra, y cualquier ocurrencia, chiste, adivinanza y trabalenguas que se le ocurriese. Pero, sobre todo, en la grabación le decía que la quería mucho y que deseaba que los días que quedaban para poder verse pasaran más alegres y amenos escuchando su voz.
La niña Jimena ponía muchas veces la grabación en el mp3 y por sus grandes auriculares notaba como la felicidad invadía su vida.

La Marca Amarilla

Mentre tanco els ulls, per Jesús M. Tibau

MENTRE TANCO ELS ULLS

Mentre tanco els ulls les notes juguen, les imatges ballen, se sacsegen els cabells i es mouen els peus. I la vida es fa més tova, damunt del coixí que invento.


Jesús M. Tibau
www.escriptors.cat/autors/tibaujm
http://jmtibau.blogspot.com
http://www.facebook.com/jesusm.tibau
http://iuncopdevent.blogspot.com