
LA IMAGINACIÓ DE L'ANDREU
L’Andreu, en sortir d’escola, en comptes d’anar-se’n directament a casa, decidí dirigir-se cap als afores a esperar que es fes de nit. Volia comprovar una cosa molt important. -Com és possible que no creguin que he vist a Peter Pan? - es preguntava – Van ser ells qui me’n van parlar!En arribar on la llum de les cases no l’impedirien veure el cel amb nitidesa, s’assegué i esperà que les hores passessin. En un moment determinat, el tercer punt lluminós situat a l’esquerra, va començar a brillar amb molta intensitat. Els núvols nocturns començarem a transformar-se en vaixells pirates, cocodrils i una figura aparegué al mig. No hi havia cap dubte. Era Peter Pan que li feia ganyotes i el convidava a jugar.Es girà en sentir els oh! d’admiració dels germans i els lladrucs de Nana, la gosseta, que l’havien trobat feia una estona i observaven embadalits l’espectacle oblidat en créixer.
Pilar
