13/3/11

La família in-feliç, per Carles Campomar


LA FAMILIA IN-FELIÇ



El pare feia temps que no veia els fills, des del divorci, que només podia veure’ls un cop cada setmana, uns minuts, però per culpa d’una operació feia mes d’un mes que no els havia vist.
El pare un dia va anar a comprar al supermercat on anava abans de divorciar-se amb els seus fills, a fer la gran compra mensual on omplien el carret de menjar.
Aquell dia en un dels passadissos del supermercat va veure als seus fills mirant el prestatge dels iogurts, va anar cap a ells cridant els seus noms, els nens sense pensar-ho es van tirar als seus braços.
La mare que era al passadís del costat, va veure la gran abraçada dels nens , i com les llàgrimes dels ulls del seu ex queien per la galta.
La mare va decidir donar una altra oportunitat per a tornar a ser una família feliç.

www.carlescampomar.com

Día de compras, por La Marca Amarilla


DÍA DE COMPRAS


A papá no le gusta ir a comprar al supermercado, pero como conduce el coche… Nos tiene que acompañar. A mi hermana sí que le gusta, pues allí se sube en el carro de la compra y dirige a mamá por los pasillos sin parar de hablar y reír; en cuanto mamá va por otro camino, se pone a llorar. Mamá se desespera, pero aun así no pierde la memoria. ¡Se acuerda de todo lo que tiene que comprar y de todo lo que papá no puede coger! Papá se enfada mucho cuando mamá se lo recuerda, siempre dice que no sabe para qué ha ido a comprar…
Pero a mí lo que más me gusta de ir al supermercado es “perderme”, decírselo a la señora del mostrador y escuchar por megafonía “¡Atención por favor: Los papás de la niña Julia Fernández persónense en Atención al Cliente!”


La Marca Amarilla

Publicitat, per Miri4


PUBLICITAT

La mare volia comprar una poma. Era el berenar de la Rita, la meva germaneta, però quan l’ha vist tan grossa i vermella ha començat a fer el ploricó:

-Nooooo!, la Blancaneus, la bruixa!, està verinada. Vull plàtaaansssss!!!.

- D’acord Rita, ja la deixo. Però no està enverinada. La Blancaneus és un conte.

- Mira Rita!, agafem aquests cereals. Són els que ho converteixen tot en xocolata!. És màgic!. Ho he vist a la tele.

- No,no Marc. Els anuncis són inventats.

- Com els contes, pare?

- Exacte!, la poma del supermercat no està enverinada i de la capsa de cereals no sortiran les muntanyes de xocolata que tu has vist per televisió. Això és la publicitat. Expliquen una història per tal de vendre un producte, però la història no sempre és real.

- Vaja!, tan que m’agradaria tenir una muntanya de xocolata a l’habitació..., però son igual de bons oi?


Miri4

http://www.gordolobomiri4.blogspot.com

Un dia al super, per Sílvia Dot Quilez


UN DIA AL SUPER


Què divertit! un dia amb els bessons al súper!

Hola som l’Oli i l’Ot, som dos germans bessons i avui és dissabte i la mare ha decidit que l’acompanyem al súper, cosa estranya el pare ens acompanya. Avui el nostre pare no ha trobat qualsevol excusa “tonta” per quedar-se a casa, sempre que anem a comprar a l'hora de sortir se li acut una idea brillant com: - he de passejar a l’Ona, la nostra gosseta, ó m’ha trucat l’avi Xavier que vol que l’acompanyi a fer un encàrrec, o la bateria del cotxe l’he de mirar.. Res pare, que avui la mare ha dit: - tots al súper, i som-hi tots. La mare està embarassada, estem esperant el nostre germanet, li direm Orich. El pare al supermercat es posa molt nerviós amb nosaltres, perquè mentre la mare decideix els menús nosaltres anem corrent d’aquí cap allà, agafem galetes i al “carro”, ens encanta passar la “mopa” amb el nostre cos pel terra. Ens barallem, empaitem, semblem molt mal educats però tant ens fa, la gent ens mira i ens critica, algú diu: -vaja parell de marrecs més dolents! I la mare fa veure que no som seus, i només ens busca quan som a la cua per pagar!. Què divertit! Avui ve el pare, ja cal que tanqui els ulls i faci com la mare, perquè estem preparats per fer unes corredisses!, ja, ja,ja,ja.
Sílvia Dot Quílez

5/3/11

Dijous Gras, por La Marca Amarilla


DIJOUS GRAS

La mamá de Gonzalo pasaba muchas horas fuera de casa debido a su trabajo. Para compensarlo, cada mañana dejaba escrito poemas, adivinanzas, pequeños cuentos ilustrados, o alguna triquiñuela que después, al anochecer, comentaban entre risas…
Aquel “Dijous gras”, después de sonar el despertador, Gonzalo se levantó, aseó y vistió. Se dirigió entonces a la cocina para desayunar y coger el almuerzo, ese día tocaba bocata de “butifarra d’ou”, pero… ¡Mamá había colgado de una cuerda la butifarra y el pan!
Como si fuera un tendedero de ropa, también había colgado el hueso de Trufa, su perrita, la zanahoria de Bunny, su conejo, y el queso de Tuille, su cobaya… Todos se miraban sorprendidos ante la nueva “ocurrencia” de mamá cuando se percataron de que también había dejado una nota que decía:
“A veces, conseguir lo que queremos cuesta más de lo que imaginamos”.


La Marca Amarilla

En Nick i el seu aniversari!!!, per Sílvia Dot Quilez


EN NICK I EL SEU ANIVERSARI!!!

Què divertit!, avui celebrem l’aniversari d’en Nick!! Ell és amant dels animals i aquest cop ha decidit convidar als seus millors amics: en Gus el seu gos, l' Adri el seu conill i en Tommy el seu gat.... i com que als seus millors amics els encanten els botifarrons i la cansalada, ha decidit fer una pinyata amb el que més els agrada!! Que contents que estan tots els amics d’en Nick!!!

Els seus amics d’escola s’han decebut una mica al no ser convidats i mirant des de lluny la festassa muntada pel Nick hi han anat per si de cas s’arrepenteix i els convida. En Nick, que té un cor gegant, els ha dit: - vinga us convido però a partir d’ara a les festes tothom ha de ser convidat sense distinció d’animal o persona! D’acord??? I tothom ben content.

Silvia Dot Quilez

2/3/11

Els aniversaris del segle passat, per Eva Albiol


ELS ANIVERSARIS DEL SEGLE PASSAT

-Quan jo era menut, en tots els aniversaris fèiem un joc molt divertit. I jo era molt bo!
-De veres, papa? Conta-m’ho: a què jugàveu?
-Doncs penjàvem moltes pomes en una cordeta alta, pujàvem dalt d’una cadira...
-I...? -pregunta Oriol impacient.
-I llavors ens emparellàvem i tot seguit ens amarraven les mans darrere l’esquena. Guanyava la parella que abans es menjava la poma. Sencereta, eh?
Oriol mira son pare des de la incredulitat dels set anys i pregunta:
-Però… és que tots els xiquets del segle passat éreu vegetarians?

Eva Albiol
salinasagace.blogspot.com