31/3/11

No ho entenia, per Carme Rosanas


NO HO ENTENIA


No ho entenia gens, m'acabava de caure el gelat a terra. Tan bo que era! Els gelats de maduixa són els meus preferits. Jo estava apunt de plorar, perquè ja no me'l podria menjar i la mare que sempre em consolava de les meves tristors, ara, només es preocupava pel vestit. I jo? Que no li importo gens, jo?


Carme Rosanas


Sóc una nena gran, per Bruixeta


SÓC UNA NENA GRAN


El de maduixa era el seu gust preferit, tot sempre ho volia de maduixa. Però el que més l’hi agradava era el gelat de maduixa, especialment aquells enormes cucurutxos que venien a la gelateria de sota casa l’avia. Cada dissabte quant anaven a visitar-la el pare l’hi comprava un d’aquells gelats tan grossos i tan bons. I l’hi deia amb un somriure: _aquest gelat és de nena gran, tu ja ets una nena gran per poder menjar-te’l? _ siiiiii, sóc una nena gran!!!!!! Com cada dissabte el pare l’hi havia comprat el seu cucurutxo, però amb la mala sort que la bola de maduixa va caure a terra sense que l’hagués pogut provar. Va posar carona de pena mirant el gelat esclafat a terra,les llàgrimes volien sortir dels seus ullets, però era una nena gran i no volia plorar. El pare al veure que la seva nena es comportava com una noia gran, va entrar de nou a la botiga i va sortir amb un gelat encara més gros.


Bruixeta

30/3/11

El gust dolç de la maduixa, per Jesús M. Tibau

EL GUST DOLÇ DE LA MADUIXA
I, efectivament, la taca no va marxar. La mare tenia raó quan es va enfadar tant, amb aquells crits que es van anar afluixant gràcies a la meva experta cara de penediment. Ara, quan em poso el vestit, només per anar per casa, recordo el gust dolç de la maduixa.
Jesús M. Tibau http://jmtibau.blogspot.com

27/3/11

Bivac, per Montse Pes


BIVAC

-M'agradaria ser gran per poder fer el què volgués.

-Jo desitjaria que el temps s'aturés i quedar-me aquí totes les nits al ras, contemplant els estels. -Per què no t'agrada fer-te gran?

-Doncs, perquè quan dleixem de ser nens, mai hi ha prou temps per fer bivac.


Montse Pes

Refugio, por La Marca Amarilla


REFUGIO Pau y su perro Narigut podían soportar el ruido de la moto de papá, de la guitarra eléctrica de mamá, de la música tan rara que escucha Arnau, el hermano mayor, del volumen de la televisión de la yaya, cada día más sorda… Incluso pueden soportar los propios ladridos de Narigut cuando espera que Pau lance la pelota que siempre esconde, también los gritos de Pau cuando juegan a pillar y el hocico de Narigut casi roza su culo… Pero lo que no pueden aguantar -les aterroriza un montón- son las tremendas tormentas de rayos y truenos; la lluvia golpeando las ventanas, el viento silvando por el tejado, los relámpagos iluminando a los monstruos… ¿Y si la tormenta es por la noche? ¡¡Mamá, qué miedooo!! Menos mal que se tienen el uno al otro para cuidarse y la manta roja de cuadros para refugiarse…

En Roc i el seu gos Tommy!, per Sílvia Dot Quilez


EN ROC I EL SEU GOS TOMMY! En Roc era a la muntanya, havia anat a passar el cap de setmana a Camprodon amb els avis. Ja era fosc, feia una negra nit, es sentia el vent, les fulles seques corrien amunt i avall, els arbres xiulaven, i les canonades feien molt soroll. Estaven en una casa antiga, de pedra, restaurada; i quan plovia i feia vent, sempre es sentien un munt de sorolls estranys, desconeguts per en Roc. Sort que compartia llit amb en Tommy, ell dormia al llit i en Tommy al costat a sota amb una manteta ben abrigadet. En Roc només sentir el primer tro ja va baixar i es va posar al costat d’en Tommy i al segon tro acompanyat d’un llampec, en Roc ja era a sota de la manta, no se li veia ni el pèl, bé tampoc en tenia cap, havia nascut pelat i calb s’havia quedat, però tan li era. Ara allà mort de por amb en Tommy tots dos es feien companyia, i miraven cap a la finestra sota la manta amb la seva llanterna per veure si ja la pluja i el vent paraven una mica i així podrien agafar el son. Quina por la casa de Camprodon! I no volien despertar a l’avi, perquè encara era pitjor, sempre els acabava explicant històries de fantasmes, i dient que en aquella casa hi viu el fantasma Piqué, un antic amant que va morir en situacions ben estranyes en un dia de pluja quan l’amant el va deixar per anar a córrer món.


Sílvia Dot Quilez

14/3/11

El soroll estrident, per Carles Campomar


EL SOROLL ESTRIDENT

El Marti i el seu gosset es van amagar sota la manta, desprès d’escoltar aquell soroll estrident que venia del menjador.
De sobte es sentien unes passes que poc a poc anaven acostant-se cap a l’habitació del Marti. El gosset va tancar els ulls mentre el Marti intentava no moure’s per no descobrir-se del seu amagatall.
Aquelles passes es van parar, de sobte la porta es va anar obrint poc a poc, deixant entreveure una escletxa de llum sota la manta.
En un instant es va obrir el llum de l’habitació i es va sentir com algú cridava al Marti, el nen poc a poc va anar aixecant la manta per intentar veure qui era aquella veu que el cridava.
Va resultar ser el pare, que en l’intent de donar una sorpresa al Marti i al gosset, va caure al menjador mentre els portava una gran capsa de cartró perquè juguessin els dos.
Carles Campomar