1/5/11

Els gossos no truquen a la porta dues vegades. per Roser Caño Valls





ELS GOSSOS NO TRUQUEN A LA PORTA DUES VEGADES

Una vegada, hi havia una senyora d'uns setanta anys que vivia sola, era molt esquerpa i quasi no parlava amb ningú. Un vespre de pluja van trucar a la porta, i quan va anar a obrir, es va trobar un gos blanc que li demanava que li deixés entrar, ella d'antuvi li va tancar la porta als nassos. Aleshores, se li va aparèixer un gos que la va dur cap a un carreró, moll i sense sortida, i allà va veure un munt de gossos que no respiraven. La senyora es va entristir tant que sense pensar-s'ho més va obrir la porta, i no va ser un gos el que va entrar sinó una bona colla de gossos. Des d'aquell dia, la Ramona, que és el nom de la senyora es va dedicar a cuidar-los, i fins i tot s'asseu amb ells al sofà per veure el seu programa preferit.


Roser Caño Valls
http://rcanovalls.blogspot.com

28/4/11

La iaia i la seva gosseta Marley, per Sílvia Dot Quilez

LA IAIA I LA SEVA GOSSETA MARLEY



Quin goig fa la iaia Joana amb la seva gosseta Marley! Què feliç que es sent la iaiona !

La iaia Joana és una d’aquelles àvies tan tendres que sempre estava envoltada de família, va tenir quatre fills, la Teresa, l’Enric, en Tomàs i la petita la Berta. El marit, en Pep, sempre havia treballat a les mines de Cercs, i per tant ella sempre dedicada al servei de la família. Els fills de seguida se’n van anar a viure a la ciutat ja que Cercs quedava molt lluny de la civilització . La Teresa es va casar amb un rus que va venir un estiu a treballar les mines, l’Enric es va enamorar d’una trapezista d’un circ i també va marxar, en Tomàs semblava que li agradaven les mines però tampoc va marxar a estudiar a Barcelona i a la petita Berta li agradava el món de poble, les mines i fer de pagès però també va marxar amb una amiga, ja que al poble quedava mal vist això de tenir una amiga molt amiga del mateix sexe. En Pep va morir jove contaminat de tant de sofre i carbó i la Iaia Joana vivia amb la seva gosseta Marley i el seu gosset Pepot, li va posar aquest nom en honor del seu marit, doncs bé, la iaia deixava que en Pepot i la Marley tinguessin molts fills, així ella es sentia protegida i tenia a qui cuidar i alimentar, tant de temps dedicada a la família, ara volia continuar així per no sentir-se tant sola. Un gos fa molta companyia, deu encara més.


Sílvia Dot Quilez

24/4/11

Esperant una estrella, per Mercè Climent Payà





ESPERANT UNA ESTRELLA


Palplantada al balcó comença a impacientar-se. Fa dues setmanes que guarda totes les monedetes roges que els iaos li donen. Ha comprat una bossa plena de xiclets del quiosc de baix de casa, això sí, més de la meitat els ha utilitzat per aprendre a fer bombolles. Aquella vesprada la seua boca ha dit prou quan s’ha introduït el vuitè.

–Què fas tanta estona al balcó? –li pregunta el pare.
–Mire com el cel va fent-se fosc –a les paraules els costava trobar un buit per on sortir.
–I per què? –ara semblava ell el nen amb tant d’interrogatori.
–Espere l’estrella on ha anat a viure la mare.
–...
–Creus que es tarda molt de temps en arribar-hi?
–...

–Vull dir-li que ja no em costa somriure cada dia, com ella volia.


Mercè Climent Payà

http://www.mercecliment.blogspot.com/

14/4/11

La más grande, por La Marca Amarilla


LA MÁS GRANDE


Aquel día se compró un paquete de chicles antes de ir al cole. Ya en el patio se metió unos cuantos en la boca dispuesta a demostrar a las demás niñas que su bombolla sería la más grande de todas. La profesora le advirtió de que hay que ir poco a poco, calcular hábilmente el esfuerzo y detenerse a tiempo, justo antes de que su reto no se echara a perder… Pero ella no hizo caso, solo presumía (de lo que aun no había conseguido) y quería que todas le admirasen. Sopló, sopló y sopló hasta que ¡¡¡ PLOF!!! La bombolla reventó y todo el chicle se le pegó en la cara…


La Marca Amarilla

La bombolla més gran, per Bruixeta


LA BOMBOLLA MÉS GRAN

Em vaig posar dos xiclets a la boca i vaig mastegar ràpid, volia fer-me la xula davant la presumida de la Mariona. Ella no sabia fer bombolles i jo si. Pensava fer la bombolla més gran del món i ensenyar-li. La Mariona, que menjava una piruleta, va punxar la meva bombolla amb el pal. Em va esclatar a la cara. Les rialles de la Mariona es devien sentir des de l’altre punta del parc.


Bruixeta


Ideals, per Montse Pes


IDEALS Avui, l'avi de la Jana faria 80 anys. Ella mastegant xiclet, l'infla mirant de fer una bombolla molt grossa i abans que exploti, no pot estar-se'n de demanar un desig, que els ideals republicans del seu iaio es facin realitat.


Montse Pes

Meravelloses llaminadures!, per Sílvia Dot Quilez


MERAVELLOSES LLAMINADURES!

Em dic Annette, i m’encanten les llaminadures, la meva dieta es basaria només en menjar llaminadures, m’agraden molt, per mi són el millor invent, dolces, amb color i la seva olor només de pensar-hi se’m fa la boca d’aigua. Des de petita que no me’n puc estar, m’agraden totes: les famoses cocacoles de sucre, les maduixes i maduixots de sucre, els núvols, els “Palote”, i amb les que més gaudeixo són amb les bossetes de sidral que sucades amb les regalèsies estan boníssimes. Em tornen boja les llaminadures i sé que no n’hauria de menjar tantes. La meva iaia va intentar de petita que mengés de tot, però no ho va aconseguir i fins i tot ara és ella la que em prepara els entrepans tant bons per emportar-me a l’escola, realment m’ha malcriat molt la meva iaia, si no és el seu menjar no menjo pràcticament res, per això m’alimento de llaminadures, les adorables llaminadures. Com el meu xiclet un dia vaig somniar que feia una bombolla tan gran que jo mateixa m’envoltava dins i anava volant d’un lloc amb un altre. Què divertit el xiclet rosa! El meu problema va ser sortir de la bombolla.


Sílvia Dot Quílez