14/5/11

La flassada de la besàvia, per Bruixeta



LA FLASSADA DE LA BESÀVIA


A les nits d’hivern a la mare li agrada llegir al sofà, tapada amb una vella flassada que li va cosir la seva àvia quan ella era petita. El pare sempre li diu que ja és hora de jubilar-la, que té molts anys i fa peneta, però la mare respon que només ho farà quan trobi una flassada feta amb tant amor com aquella.
A casa encara hi ha la vella màquina de cosir de la besàvia. Segur que quan acabi la meva flassada la mare guardarà la de la besàvia i farà servir la nova.
Jo no sé cosir tan bé con l'àvia de la mare, però el que sí sé és fer-ho amb molt d’amor.


Bruixeta (Núria)

11/5/11

Costurera, por La Marca Amarilla



COSTURERA


Julia nunca se imaginó que utilizaría aquellas enseñanzas para algo tan útil. Siempre pensó que fueron una pérdida de tiempo.
A la niña Julia le encantaba pasear por el bosque que rodeaba su casa. Un buen día, mientras recogía las últimas flores del otoño, se encontró una máquina de coser cerca de la madriguera de Neus, la guineu. Más adelante vio unas telas de lana justo debajo del nido de Piu y Bec, sus amigos pajaritos. ¿Qué hacía todo aquello allí? Neus le explicó que la máquina era suya y no la sabía utilizar. Los jilgueros comentaron que la tela era de ellos y la guardaban para el invierno.
Al momento, Julia empezó a coser unas mantitas para que sus amigos estuvieran abrigados cuando llegase el frío. ¡Todos estaban muy contentos! Julia sonreía mientras pensaba en las veces que mamá se empeñó en enseñarle a coser…



La Marca Amarilla

10/5/11

L'àvia domadora, per Pilar




L'ÀVIA DOMADORA
La Iris esperava que arribés el diumenge per anar a veure l’àvia Adelaida a la residència. Des de l’anterior se li feia més llarg el transcurs dels dies.

Al centre, havien contractat un servei d’estimulació especial. El d’una associació que tenia gossos ensinistrats, els quals feien les delícies de residents i visitants. Un que es deia Sultà, acompanyava a tothom que sortia de la sala de visites i s’endinsava en el jardí. No es separava del costat dels avis durant el trajecte i si es quedaven endarrerits, els esperava pacientment.

L’àvia que feia molt de temps que no responia a cap estimulació, ja que estava molt endinsada en la malaltia d’Alzheimer, s’aixecà en entrar els gossets deixant-los bocabadats. Aquests l’envoltaren escoltant atentament el que tractava de dir-los. Feien piruetes quan ella els parlava, com si fos la millor domadora de gossos del món. Com va gaudir la Iris, fent d’ajudant!


Pilar

8/5/11

Arreglant errors d'altres, per Marc Moreno



ARREGLANT ERRORS D'ALTRES

La vella va mirar la seva gosseta Lula i, a punt de treure el platet ple de menjar, es va començar a preguntar com havia degenerat aquella situació arreplegant tots els gossos del barri. Havia anat recollint mica en mica els animals abandonats que havia trobat dia a dia quan treia a passejar la Lula. Mai entendria com algú podia abandonar un gosset que havia tingut a casa i deixar-lo sol, abandonat a la seva sort.

La vella va buscar el pot de menjar per alimentar tots aquells gossos, però no en va trobar cap. Va pensar que encara li quedaven uns dies per cobrar la pensió i que en aquell moment no podia comprar menjar per a tots ells. Potser havia arribat el moment de triar entre ella i la seva pensió o tots els gossos que altres persones havien abandonat. Potser ella no podia continuar arreglant els errors d’altres persones.


Marc Moreno

2/5/11

La iaia Nancy, per Carme Rosanas



LA IAIA NANCY

En aquell barri passaven coses ben estranyes, els gossos s’escapaven cada nit i ningú sabia com explicar-ho i és que la iaia Nancy, tenia el seu secret molt ben guardat.

Mentre passejava, s’anava fent amiga de tots els gossos del barri, al parc, a la plaça, mentre esperaven lligats a fora de les botigues, ella sempre tenia una llaminadura per a cada gos. I era tan dolça, tan afectuosa amb ells que els gossos se l’estimaven tant com s’estimaven als seus amos.

I just abans que es fes fosc, la Nancy, feia el recorregut del barri cridant els gossos, els gossos la seguien fins a casa seva. Ella tancava la porta i els deixava dins... fins que era clar. Aleshores els deixava anar i cada gos tornava cap a casa seva. I és que el problema de la iaia Nancy era que tenia por de passar la nit sola.


Carme Rosanas

http://carmerosanas.blogspot.com

Hijitos, per La Marca Amarilla



HIJITOS

A las niñas Julia y Jimena les encantaba ir a casa de la Tieta para jugar con sus perritos ¡Tenía un montón! … La Trufa, la Perla, el Taques, el Fosquet y muchos más.
La Tieta siempre decía que eran como unos hijos y que los quería tanto como a ellas. Las niñas no entendían que unos perritos fuesen hijitos de una señora, pero tantas cosas no entendían a su edad…
A las niñas Julia y Jimena les encantaba ir a casa de la Tieta para jugar con sus perritos, pero ya no… Desde el día en que la Tieta no les dejó sentarse en el sofá verde para merendar porque estaban sentados sus hijitos.

La Marca Amarilla

1/5/11

El somriure de la Paquita, per Miri4




EL SOMRIURE DE LA PAQUITA



Havia perdut el somriure feia massa temps. Un matí va sortir de casa i va tornar acompanyada per una parella de gossets, al cap de poc, ja en tenia quatre i després vuit i més endavant setze. Des d’aleshores, la Paquita és la iaia dels gossos. És una dona gran, amb els cabells blancs i ulleres de vidre gruixut. Viu en un piset petit, a prop de la platja. Són uns gossets de diferents mides i colors: blanc, negre, gris, marró i albercoc, molt dolços i intel·ligents i els agrada molt jugar. La Paquita passa molta estona cada dia pentinant-los suaument amb aquell raspall de metall i sempre se’ls veu nets i polits. Cap al vespre els porta a passejar i tots junts s’estan una estona contemplant el mar i escoltant el so de les ones que van i vénen. I curiosament, des d’aleshores, la Paquita ha retrobat el seu somriure.

Miri4

http://www.gordolobomiri4.blogspot.com/