Esmorzar, per Carme Rosanas

ESMORZAR

En Bernat, sempre portava menjar al gatet que trobava, cada dia, quan anava a l'escola. Va començar amb un entrepà de tonyina, però va anar variant segons el que trobava a la nevera. S'havien fet amics i el gat ja l'esperava.Si el gat era dalt de la columna, baixava volant només en veure en Bernat. I si era a baix se li acostava refregant-se-li per les cames. Menjava afamat.Un dia en Bernat anava ràpid i no va tenir temps de preparar el menjat pel gat. Va agafar unes galetes cobertes de xocolata, pensant que seria un bon recanvi, ell les trobava boníssimes.Però el gat en veure les galetes de xocolata, va fer uns miols llastimosos, com de queixa i es va enfilar ofès a dalt de la columna. No hi va haver manera de fer-lo baixar.

No li agradava gens la xocolata. Quin gat!

Carme Rosanas
http://carmerosanas.blogspot.com/

L'entrepà de tonyina, per Pilar

L'ENTREPÀ DE TONYINA

En sortir al carrer a jugar, Bernat va veure un gatet a sobre de la columna d’una tanca de reixa. S’hi acostà i observà que estava flac i famolenc i emetia un so semblant a l’esmussament de les dents, sense parar. Es va espantar molt i se’n va tornar a casa a explicar-li-ho a la mare.
-No et preocupis - Va dir-li la mare- Els gats fan això quan practiquen en somnis la mossegada al coll d’un ocellet o un ratolí.
- Se’ls vol cruspir, mare? Pobrissons! - Respongué Bernat.
-Pobrissó el gat. No veus que està sol i abandonat i té gana? - Raonà la mare.
Bernat, va anar a la nevera i agafà una llauna de tonyina. Va fer un entrepà i va tornar a sortir de casa.
-Baixa, mixeta – Li digué al gat, de la columna- Et convido a berenar.
Així va néixer una nova amistat.

Pilar

http://aencesadellum.blogspot.com/

Però..., per Eva Albiol

PERÒ...

―Però mama...
―Ni però ni res, Miquel, que sempre estem igual! A tu et pareix bé això? Eh? Digues la veritat.
―No, però...
―Però què? No hi ha excuses! Aquesta vegada no hi ha excuses que valguen, així que no cal que t’esforces. Feia anys, anys! que no veia unes notes tan desastroses…
―Però…
―Però res! Que no et vull sentir! Te’n vas ara mateix a estudiar i faràs el mateix tots els dies en arribar d’escola. S’ha acabat l’ordinador, em sents? I el futbol... M’ho pensaré pel que fa al futbol. Però no vages jugant!
―Mama, és que...
―Què?
―Que jo no sóc Miquel, mama. Jo sóc Joan.
―Joan?? I es pot saber perquè us assembleu tant, ton germà i tu?

Eva

Oh, no!, per Miri4

OH, NO!

Ho tenia tot preparat. Havia trobat la manera que el meu germà deixés d’entrar a la meva habitació d’amagat i em toqués totes les joguines. Vaig llevar-me el primer, i vaig parar-li una trampa. Aquell marrec necessitava un escarment!. Vaig agafar una galleda i la vaig omplir d’aigua freda. Em vaig enfilar a la cadira i vaig deixar la galleda a sobre de la porta, recolzada al marc. Així, quan obrís li cauria a sobre tota l’aigua. Un pla perfecte!. Per la finestra de la meva habitació puc sortir a la galeria i anar a la cuina. Així doncs, me’n vaig anar a esmorzar tranquil·lament... Però aquell no era el meu dia. Teníem convidats a dinar: els socis del meu pare i la seva encantadora filla... Us ho imagineu,oi?. La meva mare els diu que deixin els abrics a la meva habitació, ells obren la porta i...
-“JOAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAANNNNNNNNNNN!!!!!!!!!!!!!!!!!”

Miri4

Tot nevat!, per Carme Rosanas

TOT NEVAT!

Quan es va despertar la Irina pensava que era dijous i que els dijous a l'escola li agradaven molt, tocava fer psicomotricitat i també treballs manuals.
Es va afanyar a llevar-se i vestir-se i quan va baixar a baix a la cuina... va veure que a fora estava tot nevat!
Encara va estar més contenta. Que bé que s'ho passarien a l'escola amb la neu!
- Maaaaaaaare, va afanya't que vull anar a l'escola!
- Irina, em sap greu, acaben de trucar que avui han hagut de tancar l'escola, les carreteres estan malament i hi ha molts nens i nenes i mestres que vénen de lluny i no han pogut ni intentar-ho.
- Ooooooooh! mare! Quina llàstima! tan divertit que seria! - va dir la Irina mig plorosa.
- Saps què podem fer? farem un pastís i convidarem els nens del barri a berenar i podreu jugar amb la neu junts!
- Au va! Ara mateix comencem!

Carme Rosanas

http://carmerosanas.blogspot.com/

El bon cor del Rai, per Anton Fortuño

EL BON COR DEL RAI

- Guau ...
- M’has xafat la vidriola, carnús ... - diu la Tamara
- Guau...guau...
- Que vols que doni els calerons a la foto del diari ? Oh, potser si... Ara ho veig...
- Guau...
- Farem una cosa, Rai... Coca de poma, molta, i farem trossos i la vendrem... al nens del cole.
- Guau...
- Li dic a la mare que ens ajudi... i recollirem calerons
- Guau, guau...
- Que digui que m’ho has dit tu i que no et renyi per xafar la vidriola ?
- Guau, guau, guau...
- Quin bon cor que tens, Rai... Et daré un torrosset de sucre...
- Guau, guau...
- Que no el vols amb tant llaminer que ets ?
- Guau, guau, guau...
- Que el posi a la coca per que sigui més dolça... ?
- Haití ... guau, ...Haití... guau,... HAITÍ ...!!!

http://rebaixes.blogspot.com/
i altres blogs d’Antoni Fortuño Sas

Les galetes màgiques, per Miri 4

LES GALETES MÀGIQUES

Avui he tingut un somni. La mare i jo érem pastisseres. Fèiem galetes amb farina, ous, sucre, mantega, iogurts, i... també hi afegíem altres coses. Les cuineres han d’inventar coses noves. Hi posàvem unes gotes d’alegria, petons de mel, núvols de pau i un bon raig d’esperança. Ho amassàvem molt a poc a poc fins que ens quedava una pasta fina. Aleshores amb els motlles tallàvem la massa i ho coïem al forn uns minuts. Mmmmmmm! Quina oloreta més bona!. Quan ja teníem les galetes a punt, les enviàvem a totes els racons del món i tothom en menjava. Com per art de màgia, desapareixien les pors, la pobresa i les guerres; i totes les persones de la Terra formaven una gran família de tots colors... Ara només és un somni, però potser quan creixi una mica podré inventar unes galetes màgiques com aquestes. Ui!, se’m fa la boca aigua!.

Miri4

gordolobo05@live.com