31/3/11

La mancha, por La Marca Amarilla


LA MANCHA


La niña Jimena se puso muy triste cuando su helado de fresa se cayó al suelo. También se manchó su camiseta rosa, sí, pero ahora solo importaba la pérdida de su gran helado de fresa. Y triste como estaba no pensó en el enfado que sufriría mamá cuando viese su camiseta; algo obvio, pues la niña Jimena era tan pequeña que aun no había sido mamá, ni mayor siquiera, y no alcanzaba a comprender la magnitud de la tragedia. En cambio, mamá se enojará y le regañará… Injustamente, pues ella sí que había sido niña; sabía que Jimena había tenido un descuido y que aun tenía mucho que aprender.

La Marca Amarilla

El tresor d'Alícia, per Mercè Climent Payà


EL TRESOS D'ALÍCIA


Després de dues setmanes de fred i pluja na primavera ha decidit instaurar-se al poble d’Alícia. Els dies semblen no tenir fi i sempre hi ha temps per als jocs dels infants. Avui el iaio ha vingut a visitar-la –com la nova estació– i li ha donat unes monedes per als seus capricis. Amb aquest petit tresor –immens per a ella– podrà comprar un gelat al quiosquet cada vesprada de la setmana. Però quan el gelater li pregunta «què vols, petita?» no pot estar-se’n de demanar un cucurutxo amb cinc boles de gelat de maduixa. Gasta totes les monedes, però cinc boles de gelat bé ho mereixen! Quan encara no ha donat dues passes observa atònita com la bola de dalt comença a esvarar-se, també la següent i l’altra. Per evitar-ho fa un estrany moviment amb la mà i... l’immens tresor és ja només una taca rosa sobre el sòl.
http://www.mercecliment.blogspot.com/

No ho entenia, per Carme Rosanas


NO HO ENTENIA


No ho entenia gens, m'acabava de caure el gelat a terra. Tan bo que era! Els gelats de maduixa són els meus preferits. Jo estava apunt de plorar, perquè ja no me'l podria menjar i la mare que sempre em consolava de les meves tristors, ara, només es preocupava pel vestit. I jo? Que no li importo gens, jo?


Carme Rosanas


Sóc una nena gran, per Bruixeta


SÓC UNA NENA GRAN


El de maduixa era el seu gust preferit, tot sempre ho volia de maduixa. Però el que més l’hi agradava era el gelat de maduixa, especialment aquells enormes cucurutxos que venien a la gelateria de sota casa l’avia. Cada dissabte quant anaven a visitar-la el pare l’hi comprava un d’aquells gelats tan grossos i tan bons. I l’hi deia amb un somriure: _aquest gelat és de nena gran, tu ja ets una nena gran per poder menjar-te’l? _ siiiiii, sóc una nena gran!!!!!! Com cada dissabte el pare l’hi havia comprat el seu cucurutxo, però amb la mala sort que la bola de maduixa va caure a terra sense que l’hagués pogut provar. Va posar carona de pena mirant el gelat esclafat a terra,les llàgrimes volien sortir dels seus ullets, però era una nena gran i no volia plorar. El pare al veure que la seva nena es comportava com una noia gran, va entrar de nou a la botiga i va sortir amb un gelat encara més gros.


Bruixeta

30/3/11

El gust dolç de la maduixa, per Jesús M. Tibau

EL GUST DOLÇ DE LA MADUIXA
I, efectivament, la taca no va marxar. La mare tenia raó quan es va enfadar tant, amb aquells crits que es van anar afluixant gràcies a la meva experta cara de penediment. Ara, quan em poso el vestit, només per anar per casa, recordo el gust dolç de la maduixa.
Jesús M. Tibau http://jmtibau.blogspot.com

27/3/11

Bivac, per Montse Pes


BIVAC

-M'agradaria ser gran per poder fer el què volgués.

-Jo desitjaria que el temps s'aturés i quedar-me aquí totes les nits al ras, contemplant els estels. -Per què no t'agrada fer-te gran?

-Doncs, perquè quan dleixem de ser nens, mai hi ha prou temps per fer bivac.


Montse Pes

Refugio, por La Marca Amarilla


REFUGIO Pau y su perro Narigut podían soportar el ruido de la moto de papá, de la guitarra eléctrica de mamá, de la música tan rara que escucha Arnau, el hermano mayor, del volumen de la televisión de la yaya, cada día más sorda… Incluso pueden soportar los propios ladridos de Narigut cuando espera que Pau lance la pelota que siempre esconde, también los gritos de Pau cuando juegan a pillar y el hocico de Narigut casi roza su culo… Pero lo que no pueden aguantar -les aterroriza un montón- son las tremendas tormentas de rayos y truenos; la lluvia golpeando las ventanas, el viento silvando por el tejado, los relámpagos iluminando a los monstruos… ¿Y si la tormenta es por la noche? ¡¡Mamá, qué miedooo!! Menos mal que se tienen el uno al otro para cuidarse y la manta roja de cuadros para refugiarse…

En Roc i el seu gos Tommy!, per Sílvia Dot Quilez


EN ROC I EL SEU GOS TOMMY! En Roc era a la muntanya, havia anat a passar el cap de setmana a Camprodon amb els avis. Ja era fosc, feia una negra nit, es sentia el vent, les fulles seques corrien amunt i avall, els arbres xiulaven, i les canonades feien molt soroll. Estaven en una casa antiga, de pedra, restaurada; i quan plovia i feia vent, sempre es sentien un munt de sorolls estranys, desconeguts per en Roc. Sort que compartia llit amb en Tommy, ell dormia al llit i en Tommy al costat a sota amb una manteta ben abrigadet. En Roc només sentir el primer tro ja va baixar i es va posar al costat d’en Tommy i al segon tro acompanyat d’un llampec, en Roc ja era a sota de la manta, no se li veia ni el pèl, bé tampoc en tenia cap, havia nascut pelat i calb s’havia quedat, però tan li era. Ara allà mort de por amb en Tommy tots dos es feien companyia, i miraven cap a la finestra sota la manta amb la seva llanterna per veure si ja la pluja i el vent paraven una mica i així podrien agafar el son. Quina por la casa de Camprodon! I no volien despertar a l’avi, perquè encara era pitjor, sempre els acabava explicant històries de fantasmes, i dient que en aquella casa hi viu el fantasma Piqué, un antic amant que va morir en situacions ben estranyes en un dia de pluja quan l’amant el va deixar per anar a córrer món.


Sílvia Dot Quilez

14/3/11

El soroll estrident, per Carles Campomar


EL SOROLL ESTRIDENT

El Marti i el seu gosset es van amagar sota la manta, desprès d’escoltar aquell soroll estrident que venia del menjador.
De sobte es sentien unes passes que poc a poc anaven acostant-se cap a l’habitació del Marti. El gosset va tancar els ulls mentre el Marti intentava no moure’s per no descobrir-se del seu amagatall.
Aquelles passes es van parar, de sobte la porta es va anar obrint poc a poc, deixant entreveure una escletxa de llum sota la manta.
En un instant es va obrir el llum de l’habitació i es va sentir com algú cridava al Marti, el nen poc a poc va anar aixecant la manta per intentar veure qui era aquella veu que el cridava.
Va resultar ser el pare, que en l’intent de donar una sorpresa al Marti i al gosset, va caure al menjador mentre els portava una gran capsa de cartró perquè juguessin els dos.
Carles Campomar

13/3/11

La família in-feliç, per Carles Campomar


LA FAMILIA IN-FELIÇ



El pare feia temps que no veia els fills, des del divorci, que només podia veure’ls un cop cada setmana, uns minuts, però per culpa d’una operació feia mes d’un mes que no els havia vist.
El pare un dia va anar a comprar al supermercat on anava abans de divorciar-se amb els seus fills, a fer la gran compra mensual on omplien el carret de menjar.
Aquell dia en un dels passadissos del supermercat va veure als seus fills mirant el prestatge dels iogurts, va anar cap a ells cridant els seus noms, els nens sense pensar-ho es van tirar als seus braços.
La mare que era al passadís del costat, va veure la gran abraçada dels nens , i com les llàgrimes dels ulls del seu ex queien per la galta.
La mare va decidir donar una altra oportunitat per a tornar a ser una família feliç.

www.carlescampomar.com

Día de compras, por La Marca Amarilla


DÍA DE COMPRAS


A papá no le gusta ir a comprar al supermercado, pero como conduce el coche… Nos tiene que acompañar. A mi hermana sí que le gusta, pues allí se sube en el carro de la compra y dirige a mamá por los pasillos sin parar de hablar y reír; en cuanto mamá va por otro camino, se pone a llorar. Mamá se desespera, pero aun así no pierde la memoria. ¡Se acuerda de todo lo que tiene que comprar y de todo lo que papá no puede coger! Papá se enfada mucho cuando mamá se lo recuerda, siempre dice que no sabe para qué ha ido a comprar…
Pero a mí lo que más me gusta de ir al supermercado es “perderme”, decírselo a la señora del mostrador y escuchar por megafonía “¡Atención por favor: Los papás de la niña Julia Fernández persónense en Atención al Cliente!”


La Marca Amarilla

Publicitat, per Miri4


PUBLICITAT

La mare volia comprar una poma. Era el berenar de la Rita, la meva germaneta, però quan l’ha vist tan grossa i vermella ha començat a fer el ploricó:

-Nooooo!, la Blancaneus, la bruixa!, està verinada. Vull plàtaaansssss!!!.

- D’acord Rita, ja la deixo. Però no està enverinada. La Blancaneus és un conte.

- Mira Rita!, agafem aquests cereals. Són els que ho converteixen tot en xocolata!. És màgic!. Ho he vist a la tele.

- No,no Marc. Els anuncis són inventats.

- Com els contes, pare?

- Exacte!, la poma del supermercat no està enverinada i de la capsa de cereals no sortiran les muntanyes de xocolata que tu has vist per televisió. Això és la publicitat. Expliquen una història per tal de vendre un producte, però la història no sempre és real.

- Vaja!, tan que m’agradaria tenir una muntanya de xocolata a l’habitació..., però son igual de bons oi?


Miri4

http://www.gordolobomiri4.blogspot.com

Un dia al super, per Sílvia Dot Quilez


UN DIA AL SUPER


Què divertit! un dia amb els bessons al súper!

Hola som l’Oli i l’Ot, som dos germans bessons i avui és dissabte i la mare ha decidit que l’acompanyem al súper, cosa estranya el pare ens acompanya. Avui el nostre pare no ha trobat qualsevol excusa “tonta” per quedar-se a casa, sempre que anem a comprar a l'hora de sortir se li acut una idea brillant com: - he de passejar a l’Ona, la nostra gosseta, ó m’ha trucat l’avi Xavier que vol que l’acompanyi a fer un encàrrec, o la bateria del cotxe l’he de mirar.. Res pare, que avui la mare ha dit: - tots al súper, i som-hi tots. La mare està embarassada, estem esperant el nostre germanet, li direm Orich. El pare al supermercat es posa molt nerviós amb nosaltres, perquè mentre la mare decideix els menús nosaltres anem corrent d’aquí cap allà, agafem galetes i al “carro”, ens encanta passar la “mopa” amb el nostre cos pel terra. Ens barallem, empaitem, semblem molt mal educats però tant ens fa, la gent ens mira i ens critica, algú diu: -vaja parell de marrecs més dolents! I la mare fa veure que no som seus, i només ens busca quan som a la cua per pagar!. Què divertit! Avui ve el pare, ja cal que tanqui els ulls i faci com la mare, perquè estem preparats per fer unes corredisses!, ja, ja,ja,ja.
Sílvia Dot Quílez

5/3/11

Dijous Gras, por La Marca Amarilla


DIJOUS GRAS

La mamá de Gonzalo pasaba muchas horas fuera de casa debido a su trabajo. Para compensarlo, cada mañana dejaba escrito poemas, adivinanzas, pequeños cuentos ilustrados, o alguna triquiñuela que después, al anochecer, comentaban entre risas…
Aquel “Dijous gras”, después de sonar el despertador, Gonzalo se levantó, aseó y vistió. Se dirigió entonces a la cocina para desayunar y coger el almuerzo, ese día tocaba bocata de “butifarra d’ou”, pero… ¡Mamá había colgado de una cuerda la butifarra y el pan!
Como si fuera un tendedero de ropa, también había colgado el hueso de Trufa, su perrita, la zanahoria de Bunny, su conejo, y el queso de Tuille, su cobaya… Todos se miraban sorprendidos ante la nueva “ocurrencia” de mamá cuando se percataron de que también había dejado una nota que decía:
“A veces, conseguir lo que queremos cuesta más de lo que imaginamos”.


La Marca Amarilla

En Nick i el seu aniversari!!!, per Sílvia Dot Quilez


EN NICK I EL SEU ANIVERSARI!!!

Què divertit!, avui celebrem l’aniversari d’en Nick!! Ell és amant dels animals i aquest cop ha decidit convidar als seus millors amics: en Gus el seu gos, l' Adri el seu conill i en Tommy el seu gat.... i com que als seus millors amics els encanten els botifarrons i la cansalada, ha decidit fer una pinyata amb el que més els agrada!! Que contents que estan tots els amics d’en Nick!!!

Els seus amics d’escola s’han decebut una mica al no ser convidats i mirant des de lluny la festassa muntada pel Nick hi han anat per si de cas s’arrepenteix i els convida. En Nick, que té un cor gegant, els ha dit: - vinga us convido però a partir d’ara a les festes tothom ha de ser convidat sense distinció d’animal o persona! D’acord??? I tothom ben content.

Silvia Dot Quilez

2/3/11

Els aniversaris del segle passat, per Eva Albiol


ELS ANIVERSARIS DEL SEGLE PASSAT

-Quan jo era menut, en tots els aniversaris fèiem un joc molt divertit. I jo era molt bo!
-De veres, papa? Conta-m’ho: a què jugàveu?
-Doncs penjàvem moltes pomes en una cordeta alta, pujàvem dalt d’una cadira...
-I...? -pregunta Oriol impacient.
-I llavors ens emparellàvem i tot seguit ens amarraven les mans darrere l’esquena. Guanyava la parella que abans es menjava la poma. Sencereta, eh?
Oriol mira son pare des de la incredulitat dels set anys i pregunta:
-Però… és que tots els xiquets del segle passat éreu vegetarians?

Eva Albiol
salinasagace.blogspot.com