30/9/09

La nina patinadora, per Antoni Fortuño


LA NINA PATINADORA...

Els menuts, Tamara i Pau son juganers. Avui tocava hospital. Tenen la Lasy.
Regal dels Reis Mags,... Parla, camina, menja... gran com ells. Som dissabte, tenen moltes hores.
- Lasy tens febre – ha dit Pau – posa-li medicament contra la grip, que no passi endavant...
- M’heu de punxar? – diu la Lasy – Jo que...
- T’ajeus al sofà. Tapadeta amb coixins, et passarà la febre. Convé repòs.
- Treu-me els patins...
- No cal... Tot és de broma – diu Tamara.
L’han deixat mig adormida. Ells a jugar al terrat al flendy.
Es veu que el medicament en ves d’ensonyar-la l'ha despertat .
-Dormir, jo? Estic més bona que ells.
Ha llençat els coixins i ha començat a botar al ventre del sofà.
- Que em rebentaràs! – s’exclama l’innocent sofà.
L’artista de patinatge artístic campiona...!!!! Amunt , avall. Amunt,... avall...
- Mira,... ja està bona ...- han dit Tamara i Pau.
......................
http://rebaixes.blogspot.com/
i altres blogs d’Antoni Fortuño Sas

24/9/09

Les mil i una excuses, per Eva Albiol

LES MIL I UNA EXCUSES
―Ei, para...! Es pot saber què fas?
― Quina pregunta! Sóc un gat... i avui toca sopar peix!
― Sí, ja ho veig, un gat… una mica salvatge. Però jo no sóc comestible. No sóc exactament un peix.
― Ah, no?
― No. Em diuen Serafina, i...
―Molt de gust. Ara, prou de parlar! Anem a fer nyam-nyam!
―Però no! T’he dit que no sóc un peix!
Agatop no era un gat molt espavilat. Es va quedat quiet un moment. Serafina va aprofitar per amagar-se i va continuar:
―Sóc una bruixa molt roïna. Un bruixot encara més roí que jo em va convertir en peix. Però estic plena de coses dolentes. Si em menges... no crec que tingues molt bona digestió!
Ni un xiquet de tres anys s’hagués empassat la història, però Agatop sí! Serafina va sospirar, pensant quina una se n’inventaria al dia següent...

Eva Albiol

22/9/09

Quin gatàs!, per Carme Rosanas

QUIN GATÀS!

Ja n’estava farta! Jo no l’havia pogut veure mai, aquest gatàs, era gras, esquerp, desagraït i es pensava que el món era seu. Però els nens n’estaven bojos.
Se m’havia cruspit una dotzena de peixos i jo m’entestava en tornar a omplir la peixera. Cada cop que es menjava un peix, el deixava castigat tot el dia sense menjar res més. Semblava que havia de passar gana, però no servia de res. Hi tornava. Era com una guerra entre ell i jo.
Va guanyar ell i per partida doble. Vaig posar-li, maquiavèl·licament, un peixet de plàstic a veure si li agafava una bona indigestió. Aquesta va ser la seva primera victòria: la meva renúncia als peixos de veritat. La segona va ser la pitjor... per més que va intentar pescar-lo i per més que jo esperava que ho aconseguís... passaven les setmanes i mai, mai el gatàs va aconseguir pescar-lo.
Autora: Carme Rosanas

Juguem a la Cluca, per Antoni Fortuño

JUGUEM A LA CLUCA

L’àvia que fa mitja, ha aixerriat a la Migi, que li estira el cabdell.. S’avorreix el gat .... No pot tocar els pelutxos de la Tamara, .... De prompte sent una veu que el crida ... El peixet des del seu globus de vidre
- Migi, per què no juguem junts?
- Això, juguem a la cluca, Roget? Però tu estàs dins de la bola... No podràs amagar-te ni tocar...cau...
- Mira, la tombes i surto.... Tu tens força, .
Ha botat damunt la taula la Migi...
- Així vols sortir...?
- Va, empeny amb força i ...salto.
Ha relliscat el Roget, ha sortit fora i donant bots davant del gat .....
- Tapat els ulls Migi, que m’amago.
En dos salts és a falda de l’àvia.
El sobresalt ha set impressionant.
Des de la pitrera diu : - A veure si em trobes..
..................
http://rebaixes.blogspot.com/
i altres blogs d’Antoni Fortuño Sas

17/9/09

Empastifant a Drapi, per Mercè Climent Payà


EMPASTIFANT A DRAPI

Marc obrí la porta del bany i es trobà a Lina davant la pica, pujada damunt d’un tamboret i molt capficada en alguna cosa.
–Ja estàs tardant en anar-te’n que vull fer pipí.
–M’has esglaiat!
Lina girà una mica el seu cosset de cinc anyets per dirigir-se al germà que l’observava empastifant la seua nina de drap.
–Es pot saber què fas?
–Netejant a Drapi –l’anomenava així perquè era de drap– que no ho veus?
–I per què no li la dones a la mare perquè la pose a la rentadora?
–A tu t’agradaria que et donaren voltes i voltes durant més d’una hora? Dons a Drapi tampoc!
–Almenys podries agafar sabó en comptes de gastar tota la pasta de dents?
–Els pares no deixen de repetir que si em raspalle les dents sempre les tindré netes, sanes i boniques. Jo també vull que Drapi estiga neta, sana i bonica.

Autora: Mercè Climent Payà
http://www.mercecliment.blogspot.com/

16/9/09

La menuda Tamara, per Anton Fortuño


LA MENUDA TAMARA
La menuda Tamara ha arribat de l’escola tota preocupada. El seu profe, l’Anton. ha explicat moltes coses i ella les vol posar en pràctica. A pesar de la poca estatura , ella es sent una persona gran. Les seves contestes i, no cal dir,preguntes, assenyades, fan època.
Ha dit bona tarda als iaios que dormen davant la tele i ha anat per feina. Ha arreplegat nines i ninos, tres gossos i quatre gats. S’ha presentat al lavabo i a la pica els ha posat. Ha tapat la sortida d’aigua.
A les mans el sabó i tovalloles per eixugar i ha començat la neteja de totes les joguines
- Ben netes han de quedar,... pensava quan sa mare ha descobert el xivarri que feia i des de la cuina ...
- Que fas amb l’aixeta oberta....?
- Higiene, mare, ens ha dit el profe.... No vull que agafin la grip A!
........................
http://rebaixes.blogspot.com/
i altres blogs d’Antoni Fortuño Sa
-----------

Una solució, per Eva Albiol


UNA SOLUCIÓ

―Mira, mamà: Adriana està dutxant la nina una altra vegada!
Així començà un dissabte avorridíssim. La mare es va enfadar perquè Adriana havia inundat el bany. Adriana es va enfadar amb son germà Abel perquè controlava tot el que feia. Abel ja feia estona que s’havia enfadat, perquè sempre trobava el lavabo ocupat quan volia rentar-se les mans. I la nina s’havia enfadat perquè, amb tant de rebombori, s’havia quedat a mitja dutxa, amb els cabells plens de sabó!
El pare els va trobar tots fent morros, i va decidir arreglar-ho: farien torns per usar el lavabo. Llavors Abel es va queixar:
―Si Adriana dutxa les nines, jo també dutxaré tots els meus cotxes!
―I jo els óssos! ―va respondre Adriana.
―Doncs jo totes les peces del trencaclosques!
―I jo...

El pare va haver d’accedir. I així va aconseguir que, a la fi, Abel i Adriana netejaren totes les joguines.


Autora: Eva Albiol

15/9/09

Relativitzar, per Carme Rosanas


RELATIVITZAR

M’enfadava amb la Clara, perquè sempre s’havia de ficar al mig del meu camí. Anava a buscar berenar? ella volia ser la primera. Que jo volia jugar amb els cotxes i muntar carreteres? Ella havia d’escampar joguines i ocupar-me el lloc. M’havia de rentar les dents o dutxar-me abans d’anar a dormir? Ella havia de banyar les nines al lavabo. I no una nina, no! Totes, les volia banyar!
Però aquell dia, vaig obrir la porta del bany i em vaig posar molt trist. El pare ja m’ho deia que tornaria aviat, que no m’havia de preocupar, que la mare es quedava amb ella a fer-li companyia i que aviat tornaríem a ser tots quatre junts. Però jo la trobava tan a faltar que vaig prometre’m posar-me molt i molt content quan la Clara tornés de l’hospital i la trobés banyant nines a l’hora de rentar-me les dents.

Autora: Carme Rosanas, de Col·lecció de moments

14/9/09

Un poc més de farina i un xic més de sucre!!, per Sílvia Dot Quílez


UN POC MÉS DE FARINA I UN XIC MÉS DE SUCRE!!

Era un dia que ni feia sol ni núvols, feia una mica de vent i les bessones Júlia i Berta estaven a casa avorrides. La mare els va proposar que fessin pastissets, que agafessin els ingredients i elles mateixes...
Les bessones es van posar en acció seguint la recepta de magdalenes ensucrades que els havia ensenyat l’àvia Concepció, la gran cuinera de la família.
En un olla una mica de farina, sucre, llet, ous.. s’hi anaven animant i animant, la Berta no sabia si eren 20 grams o 20kg i ella anava afegint farina, i la Júlia no sabia si una dotzena eren sis ous o 12 ous, i anaven fent la massa amb força llevat. Quan se’n van adonar havien fet massa per 144 magdalenes... al forn i en un moment totes cuites!

Vet aquí com un dia avorrit pot acabar sent ben divertit!!!

Autora: Sílvia Dot Quílez

10/9/09

Mil magdalenes, per Marta Pérez Sierra


MIL MAGDALENES

La Valèria té cinc anys. Bufona i entremaliada. No para mai quieta; ho toca tot i, si té colors llampants, s’ho posa a la boca, com si els ulls els tingués als llavis. I canta; la Valèria tot el dia canta, en un idioma que només ella coneix.

Avui la Valèria és a casa del seu oncle Agustí. Quan fa cinc minuts que hi és, ja ha llepat tots els estris de la casa de colors estridents. L’Agustí pensa: “Deu tenir gana, aquesta nena?”

-Vols que fem un pastís? –li pregunta.

-Magdalenes, mil magdalenes. –canta la nena. O això entén l’Agustí.

Farina, ous, sucre, llimona, forn, davantal, remena i remena, paperets de magdalenes. Mil! Amb sucre glacé de colors lluents sobre cada una d’elles.

-OOOOOh! Bada la Valèria, cofoia, i no deixa que ningú s’acosti a les seves mil magdalenes multicolors.

Tantes que n’hi ha i ni una van tastar!

Autora: Marta Pérez Sierra

www.martaperezsierra.com

mps@martaperezsierra.com

9/9/09

El record guiness, per Antoni Fortuño


EL RECORD GUINESS


Sortia el gerent de l’hotel del despatx.. Un contracte fabulós. Un banquet per mil persones. Un llibret de xecs, fins a un milió de dòlars .Temps .... El mecenes volia el rècord.
Hauria de fer grans esforços. Necessitava els comensals, qui els seleccionaria? Periodistes, Tv, infinitat de professionals de tots els gèneres. Un negociàs inaudit...
..........................................
La dona de les feines que estava en el despatx, va veure del que es tractava. Reguer de pólvora, misto i tot allò explotaria, vull dir s’escamparia ... Llegia.
- Banquet de mil mandataris del món. Buscar els seus dobles de quan tenien cinc anys....
L' empleada, es regirà i pensà, com trobarà aquest inútil al Sarkozy , Berlusconi, Zapa, Rajoy... fins a mil...
I el banquet consisteix en menjar-se una magdalena amb la seva figura... No la del seu contrari....
- Sembla que aquest vol acabar amb tots el polítics d’una vegada.
......................
http://rebaixes.blogspot.com/
http://escorrialles.blogspot.com/
i altres blogs d’Antoni Fortuño Sas

L'avi Joan, escrit per Carme Rosanas


Tenia poc més d’un mes de vida. Els seus pares l’havien anat a buscar a Mèxic. Es deia Júlia.
Els seus avis, oncles i tietes estaven exultants que finalment haguessin arribat. Els pares havien hagut d’estar ben bé un mes per resoldre tot allò que fos necessari per portar-la fins a Arenys de Munt, el seu poble. I la família sencera estava impacient per a conèixer-la.
Va arribar un diumenge a les 8 del matí. Tots eren a l’aeroport a rebre’ls. Una arribada a l’aeroport es fa massa curta per conèixer una menuda i van decidir anar a casa seva per acompanyar-los i ajudar-los o potser a atabalar-los.
Ningú no havia esmorzat. L’avi satisfet va demanar que algun jove l’ajudés. Es va arribar a la pastisseria.
- Que desitja, el senyor?
- Tot.
- Com?
- Sí, li compro tot, tot el que teniu fet. Avui fem festa grossa!
Autora: Carme Rosanas
Conte amb 150 paraules justes! Basat en una història real.

7/9/09

Problema, per Jordi Casanovas


PROBLEMA

Estava molt preocupada i patia, no s’atrevia a moure’s. Tota ella perillava, el vestit nou de flors, les sabates vermelles però sobretot i tret del senyor conill el risc més gran era pels seus cabells rinxolats.

Desesperada no li va quedar cap més remei.

- Mamaaaa!
- Digues reina...
- Mira quina bombolla de xiclet més grossa que he fet.

Autor: Jordi Casanovas
http://jordicasanovas.blogspot.com/

Una nit sense lluna! per Sílvia Dot Quílez


UNA NIT SENSE LLUNA!


Deuria ser mitja nit i la Bruna estava al llit estirada sense dormir, no podia agafar el son tot i que la seva mare li havia explicat quatre contes. No podia dormir. La Bruna cridava a la mare tot dient-li:
- Mare, no tinc son!
I de lluny es sentia la mare que deia:
- Bruna! Dorm que demà hi ha escola, agafa’t fort al conillet i tanca els ulls! bona nit bonica!

La Bruna mirava per la finestra esperant la lluna, però era una nit molt tapada i aquesta no sortia. La Bruna va tancar els ulls tal com la seva mare li havia dit, i els va haver d’obrir de la claror que venia de la finestra, es va aixecar del llit i va veure una estrella que li somreia i li deia:
- Bruna dorm i tranquil·la que demà comences l’escola, jo estaré amb tu tota la nit perquè no tinguis por. Dorm Bruna, dorm....

“Quan tot ho veiem fosc i ens ve la por, pot aparèixer una estrella que ens doni llum”

Autora: Sílvia Dot Quilez

2/9/09

Stephanie, la dibuixant per Anton Fortuño


STEPHANIE, LA DIBUIXANT

Stephanie era una nena de només sis anys. Sembla que va néixer amb un llapis a la mà i en el cap una idea, fer dibuixos.
Aquell dia pintaria a les seves amiguetes. Hi posaria algun detall de cadascuna.
En un paper gran començà... Feu un esquema amb un llapis i delimità tot el que després pintaria amb colors.
Agafaria el cabell de Júlia tot enrinxolat, els ulls d’espant de Marta, la boca de pinyonet de Tamara, els bracets de Quimeta, el cos rodonet amb vestit i tot de l’Aina, les cames llargues de Jasmine, el nasset, que no se’n recordava, de la Sara i perquè s’entretingués jugant el seu estimat Pauli...
Amb colors i coloraines va marcar tots els detalls . Fet, el penjà a una paret del seu dormitori...
Ara tenia a totes les amiguetes reunides amb ella per sempre amb els més bonics detalls....
....................
http://rebaixes.blogspot.com/
http://escorrialles.blogspot.com/
i altres blogs d’Antoni Fortuño Sas

Fosca nit, per Gemma Piqué


FOSCA NIT

Com cada dia, la Lluïsa, en acabar de sopar es renta les dents abans d'anar a dormir, sempre això sí, acompanyada del seu amic inseparable, en Kimba el seu osset. A la Lluïsa però, no li agrada la foscor i encèn tots els llums de casa. Aquella nit, mentre es rentava les dents, de sobte totes les llums de casa es van apagar quedant tot a la fosca, la nena va començar a tremolar i a picar de dents, sentia uns sorolls i a la nit els sorolls sempre són molt forts, aquells sorolls venien de la cuina, unes passes grans es sentien que s'apropaven cap a ella, una ombra il·luminada va sorgir per darrera de la porta, la Lluïsa només va tenir temps de fer un crit però a l'altre costat de porta es va sentir la veu del pare que deia:-LLuïsa, filla, què et passa?, sòc el pare, hi ha una avaria a la llum i he encès una espelma per veure-hi una mica i anar a buscar la llanterna.La Lluïsa va respirar a fons, tot havia estat un ensurt, agafada fort al seu osset Kimba, va marxar corrents cap al llit, ben tapada va tancar els ulls i va pensar de no tornar-los a obrir fins demà, quan el sol sortirà i tota la casa quedarà il·luminada i els sorolls no es sentiran.
Autora: Gemma Piqué

Quina por!, per Carme Rosanas


QUINA POR!


- Aina, me’n vaig a buscar pa. Vols venir?
- Noooooo......
- Doncs, fins ara.
L’Aina, feia poc que s’atrevia a quedar-se. Sabia que el forn era a prop i que la mare trigaria 10 minuts.
I va continuar jugant amb el seu conill. Era un conill, però podia ser una nina, un amic, un superheroi...
Aleshores, l’Aina va sentir un cop de porta.
Es va amagar darrere el sofà, espantada. Va agafar el conillet, però també semblava espantat.
Un altre cop! Protegida pel seu conillet, va anar cap al rebedor. Van veure com la finestra s’obria amb força i mentre la cortina voleiava al vent... va rebotar tancant-se donant un gran cop.
L’Aina va cantar, la cançó de l’àvia i ja no va tenir més por.

Truquen amb mà forta
Qui truca a la meva porta?
És el vent, és el vent
És el vent furient....

Que la sabeu?
Autora: Carme Rosanas