30/11/10

Companys peculiars, per Mercè Climent Payà


COMPANYS PECULIARS
Sempre havia volgut tenir una mascota, sobretot ara que feia algun temps que la meva única companya era la solitud. No acabava de decidir-me, així és que l’atzar va propiciar l’encontre. Va ser al Carrer dels Àlbers. Escarbotava amb insistència dins d’un contenidor amb l’esperança de trobar quelcom per emplenar el buit dolorós de l’estómac. Tot era pell i ossos, i quan em vaig capbussar a les seves ninetes només vaig poder trobar tristesa. Solament em va caldre un «pst, pst» perquè em seguís fins a casa.
Ja fa dues setmanes que compartim llar i moments. S’ha engreixat, li ha tornat el color al rostre i sembla feliç. Això sí, cadascú té les seves aficions: jo no puc evitar escoltar música i ballar, i ella s’entreté fent punt de ganxo. I sempre troba el temps per dedicar-li les carantoines i les carícies que es mereix.

Mercè Climent Payà

http://www.mercecliment.blogspot.com/

La mascota alegre, per Jesús M. Tibau


LA MASCOTA ALEGRE
La padrina perd el punt i les agulles de fer mitja es paralitzen. No se'n pot avenir, i mira que el dependent de la botiga "La mascota alegre" li va prometre: "aquest gat canta millor que el Josep Carreres". Ella no va comprar el gat per això, perquè és moderna i ja té un mp3 on escolta les cançons de quan era jove, sinó perquè li va fer gràcia com la mirava, amb cara d'entremaliat simpàtic. Sort que els veïns són fora avui, perquè no sabria com explicar aquest concert de migdiada.

Jesús M. Tibau
http://jmtibau.blogspot.com/

29/11/10

L'Elvis, un gat molt musical, per Miri4


L'ELVIS, UN GAT MOLT MUSICAL


L’Enriqueta feia anar les agulles de fer mitja: “un punt del dret, un punt del revés, un punt del dret...”De vegades estava tan concentrada en els punts que no se’n recordava de res més: ni anava a comprar, ni feia el dinar, ni mirava el rellotge. Els veïns, que ja la coneixien, li portaven coses:
-“Tingui senyora Enriqueta, unes croquetes boníssimes acabades de fer”
L’Enriqueta els ho agraïa obsequiant-los amb un jersei, uns guants, una bufanda,...
Un dia el gat tenia tanta gana que va començar a buscar coses per a omplir la panxa, però no va trobar res i finalment, queixalada ve queixalada va, es va cruspir la ràdio de la cuina. I des d’aleshores, es passa tot el dia ballant pel menjador al ritme de la música que misteriosament surt de les seves orelles.
- “Elvis,ets un gat-músic!, com ho fas això?”
Ai, si l’Enriqueta ho sabés...


Miri4

27/11/10

Un pastís per la mare, per Bruixeta

UN PASTIS PER LA MARE

La mare d’en Pau sempre mirava els programes de cuina que donaven per la televisió, era una gran cuinera.
En Pau, que a vegades s'asseia al costat de la mare a veure aquests programes, un dia va veure com explicaven la recepta d’un pastís de xocolata que no necessitava anar al forn. En Pau era petit i no el deixapodia fer servir ni el foc ni el forn. Però aquell pastís sí que el podia fer ell tot sol! Estava molt content, li donaria una gran sorpresa a la mare.
Va anar a la cuina i va fer aquell pastís de xocolata per la mare. Es va divertir molt, ara entenia perquè a la mare li agradava tant cuinar
La mare va estar molt contenta, el pastís d’en Pau era el millor que havia provat mai.


http://elcaudelabruixa.blogspot.com/

26/11/10

L'aniversari de la mare, per Jesús M. Tibau

L'ANIVERSARI DE LA MARE

Avui és l’aniversari de la mare i li cuinaré un regal especial. Li xifla la xocolata, i he comprat cireres confitades per decorar elpastís, i una espelma ben grossa, només una, sense posar els anys que fa, que sé que no li agrada. I el pare plegarà abans de la feina, i abans que arribi apagarem els llums de casa, i ens amagarem darrere del sofà, i quan obri la porta saltarem cridant felicitats!, i ens donarem petons que sonaran dolços, com cireres confitades.

Jesús M. Tibau


24/11/10

L'aniversari d'en Pol i de la Laia, per Filadora

L'ANIVERSARI


En Pol estava amoïnat. S’acostava el seu aniversari i això significava que també s’acostava l’aniversari de la seva germana. La Laia i ell van néixer el mateix dia, eren bessons. Li volia regalar alguna cosa especial donat que aquest any els havien posat en classes separades a l’escola i s’enyoraven.-Mami! dona’m idees!!-Que li agrada a la Laia?-La xocolataaaa!-Tens raó, li pots regalar...-Un pastís de xocolata!! – En Pol estava molt content. Havia trobat el regal perfecte!Es va passar tot el dissabte al matí buscant receptes i tota la tarda cuinant. Al final li va sortir un pastís boníssim! I el millor de tot: el va decorar amb xuxes per sobre. Només mirar-lo se li feia la boca aigua!!!Quan la Laia el va veure se li va llançar al coll: “M’encanta! és el millor regal!” I els dos somrigueren d’orella a orella.


Filadora

21/11/10

Un gran descobriment, per Abel Carretero

UN GRAN DESCOBRIMENT!

Aquell diumenge s’havia quedat sol. Els pares havien anat a comprar i l’Albert no sabia què fer, s’estava avorrint. De sobte, va tenir una idea: em posaré a cuinar, va pensar.Dit i fet. Va agafar tots els estris que es va trobar pel mig i en féu una muntanya a la taula de la cuina. A poc a poc en va esbrinar el seu ús i va començar a fer invents. Mentrestant, en Bepi, el seu gos, feia el paperina per la cuina, tot observant l’atac d’ira que creia que havia patit el seu amo.Així va ser com l’Albert va aprendre a cuinar i a estimar l’art de la cuina. A partir d’aquell moment, fa el sopar cada dia a casa abans no arribi la mare de treballar.

Abel Carretero Ernesto

19/11/10

..., per Jesús M. Tibau


...


Bada i no recorda haver-se fet mal fa un minut. Ja no li cou el genoll, ja no rellisca la llàgrima. De vegades, fer malabars sobre un dit no té preu.


Jesús M. Tibau


Després de l'escola, per Pol Alonso


DESPRÉS DE L'ESCOLA

Cada dia, en sortir de l’escola, la Lorena anava a jugar al parc i mai havia vist aquella estatueta. Representava un alegre ratolí fent cabrioles i estranyament no tenia cap autor ni cap data grabada al pedestal. Va recordar que aquell dia la professora de plàstica els havia intentat explicar el que era l’Art, tot ensenyant multitud de famoses fotografies de suposades obres artístiques per tal de que ho entenguéssin. I la pobra Lorena no havia entès res.Però observant aquell ratolí rialler va notar com una calidesa li pujava de l’estómac fins a la boca, on es va materialitzar en un somriure. De cop i volta, sense necessitar cap avorrida lliçó d’escola, va saber que aquella estatueta era art.
Pol Alonso
http://narracions.blogspot.com/

16/11/10

La Luci no vol creure!, per Isabel Sala Casteras


LA LUCI NO VOL CREURE


Aquell dia la Luci, en sortir d’escola li va demanar a la seva mare si la deixaria jugar al parc amb els amics. La mare, sempre molt ocupada, li va dir que primer haurien d’anar a fer uns quants encàrrecs.
- Però mare...- va suplicar la Luci. Si us plau, mare!!!
- No, Luci. - va contestar la mare. - Ja saps que sempre que puc t’hi acompanyo, però avui és impossible i ho hauries d’entendre.
- Puc anar-hi jo sola!!!
- Luci, tu encara ets una mica massa petita per anar sola al parc.
La Luci, va pensar que la seva mare era molt exagerada. Ella tenia sis anys i ja era gran, per anar al parc o per passejar-se pel barri o per allà on li vingués de gust. Capcota i emmurriada va seguir la seva mare fins a la botiga de queviures de la senyora Dolors. I mentre eren a la botiga la Luci estava molt i molt pesada, la seva actitud gairebé ratllava la mala educació.
- Mare, m’avorreixo... puc sortir a la plaça a saltar amb la corda una estona?
La mare, que ja n’estava fins al monyo de la Luci, li va donar permís tot dient-li que no es mogués de la plaça.
- D’acord!!!
Saltant, saltant, la Luci no es va adonar que s’havia allunyat molt i molt, no només de la plaça també s’havia allunyat del barri, que era el lloc que ella més coneixia.
Va parar un moment per cordar-se les sabates i va ésser aleshores quan va veure que aquell lloc en què es trobava no li era gens familiar i que a més estava sola. I es va espantar, però no va plorar, perquè ella era gran i les nenes grans no ploren.
- Què puc fer ara?...
I mentre pensava, es va adonar que a la seva vora hi havia un ratolí que la mirava rialler.
- Hola, Luci!!! - ja veig que has desobeït la mare, mira, aquest cop t’indicaré el camí de tornada a la plaça, però m’has de prometre que sempre més faràs cas del que et diuen els pares.
- Sí, si, és clar... t’ho prometo..., - va contestar tota sorpresa i va seguir el camí que el ratolí li estava indicant.
Quan va arribar a la plaça, la mare acabava de sortir de la botiga i va trobar la Luci encara amb la boca oberta...pensant en aquell ratolí que parlava.
- Va , Luci, marxem cap a casa. Demà anirem al parc!!!

Isabel Sala Casteras

L'amic invisible, per Pilar


L'AMIC INVISIBLE


Saltava a la corda quan un ratolí va vagarejar entre les seves cames cridant-li l’atenció. S’aturà en sec, seguint amb la mirada el bellugueig del rosegador que, fent un gran salt, va pujar a una columna decorativa del jardí i va començar a fer piruetes. Es va asseure al terra disposada a gaudir de la inesperada actuació del petit saltimbanqui. Quan aquest va donar per acabat l'espectacle el va aplaudir amb ganes. S’apropà lentament per poder veure'l millor i li va dir:
- Ets de veritat o t'estic somiant?
- Sóc de veritat, si tu em somies -li contestà el ratolí artista- Vindré sempre que em cridis i et sentis sola, com avui.
- Llavors, ets un amic d'aquests als quals diuen invisibles?
- Podries dir-me així, però per a tu vull ser "El dents "
- D'acord. Jo em dic Núria.
I des de llavors, van ser inseparables.

Pilar

7/11/10

Els jocs d'en Toni, per Miri4


ELS JOCS D'EN TONI

A en Toni li encanten els animals. De vegades s’imagina què faria si fos un lleó i comença a rugir ben fort, o un cocodril i s’amaga sota la taula, o un dofí i s’arrossega pel terra fent veure que està nedant. Mentre els pares fan el sopar, juga a ser un ós panda. Ha col·locat les cadires del menjador per tota la sala com si fos un bosc de bambú de la Xina. Segur que és divertit jugar entre les canyes. Mira, ara farà acrobàcies: s’enfila, es gronxa, fa veure que menja. De cop i volta...pataplaaaaaammmmmm!!!.Ai, ai, ai... les cadires no són tan flexibles i resistents com el bambú, sort que ha caigut sobre el sofà i no s’ha fet mal. Els óssos panda són forts, no es rendeixen fàcilment. Un altre dia hi tornarà, però ara més val que ho endreci tot, abans no ho vegin els pares...