LA LUCI NO VOL CREURE
Aquell dia la Luci, en sortir d’escola li va demanar a la seva mare si la deixaria jugar al parc amb els amics. La mare, sempre molt ocupada, li va dir que primer haurien d’anar a fer uns quants encàrrecs.
- Però mare...- va suplicar la Luci. Si us plau, mare!!!
- No, Luci. - va contestar la mare. - Ja saps que sempre que puc t’hi acompanyo, però avui és impossible i ho hauries d’entendre.
- Puc anar-hi jo sola!!!
- Luci, tu encara ets una mica massa petita per anar sola al parc.
La Luci, va pensar que la seva mare era molt exagerada. Ella tenia sis anys i ja era gran, per anar al parc o per passejar-se pel barri o per allà on li vingués de gust. Capcota i emmurriada va seguir la seva mare fins a la botiga de queviures de la senyora Dolors. I mentre eren a la botiga la Luci estava molt i molt pesada, la seva actitud gairebé ratllava la mala educació.
- Mare, m’avorreixo... puc sortir a la plaça a saltar amb la corda una estona?
La mare, que ja n’estava fins al monyo de la Luci, li va donar permís tot dient-li que no es mogués de la plaça.
- D’acord!!!
Saltant, saltant, la Luci no es va adonar que s’havia allunyat molt i molt, no només de la plaça també s’havia allunyat del barri, que era el lloc que ella més coneixia.
Va parar un moment per cordar-se les sabates i va ésser aleshores quan va veure que aquell lloc en què es trobava no li era gens familiar i que a més estava sola. I es va espantar, però no va plorar, perquè ella era gran i les nenes grans no ploren.
- Què puc fer ara?...
I mentre pensava, es va adonar que a la seva vora hi havia un ratolí que la mirava rialler.
- Hola, Luci!!! - ja veig que has desobeït la mare, mira, aquest cop t’indicaré el camí de tornada a la plaça, però m’has de prometre que sempre més faràs cas del que et diuen els pares.
- Sí, si, és clar... t’ho prometo..., - va contestar tota sorpresa i va seguir el camí que el ratolí li estava indicant.
Quan va arribar a la plaça, la mare acabava de sortir de la botiga i va trobar la Luci encara amb la boca oberta...pensant en aquell ratolí que parlava.
- Va , Luci, marxem cap a casa. Demà anirem al parc!!!
- Però mare...- va suplicar la Luci. Si us plau, mare!!!
- No, Luci. - va contestar la mare. - Ja saps que sempre que puc t’hi acompanyo, però avui és impossible i ho hauries d’entendre.
- Puc anar-hi jo sola!!!
- Luci, tu encara ets una mica massa petita per anar sola al parc.
La Luci, va pensar que la seva mare era molt exagerada. Ella tenia sis anys i ja era gran, per anar al parc o per passejar-se pel barri o per allà on li vingués de gust. Capcota i emmurriada va seguir la seva mare fins a la botiga de queviures de la senyora Dolors. I mentre eren a la botiga la Luci estava molt i molt pesada, la seva actitud gairebé ratllava la mala educació.
- Mare, m’avorreixo... puc sortir a la plaça a saltar amb la corda una estona?
La mare, que ja n’estava fins al monyo de la Luci, li va donar permís tot dient-li que no es mogués de la plaça.
- D’acord!!!
Saltant, saltant, la Luci no es va adonar que s’havia allunyat molt i molt, no només de la plaça també s’havia allunyat del barri, que era el lloc que ella més coneixia.
Va parar un moment per cordar-se les sabates i va ésser aleshores quan va veure que aquell lloc en què es trobava no li era gens familiar i que a més estava sola. I es va espantar, però no va plorar, perquè ella era gran i les nenes grans no ploren.
- Què puc fer ara?...
I mentre pensava, es va adonar que a la seva vora hi havia un ratolí que la mirava rialler.
- Hola, Luci!!! - ja veig que has desobeït la mare, mira, aquest cop t’indicaré el camí de tornada a la plaça, però m’has de prometre que sempre més faràs cas del que et diuen els pares.
- Sí, si, és clar... t’ho prometo..., - va contestar tota sorpresa i va seguir el camí que el ratolí li estava indicant.
Quan va arribar a la plaça, la mare acabava de sortir de la botiga i va trobar la Luci encara amb la boca oberta...pensant en aquell ratolí que parlava.
- Va , Luci, marxem cap a casa. Demà anirem al parc!!!
Isabel Sala Casteras
Ja sé que heu pensat: que llaaaaaaaaaaaaaaarg!!! Doncs sí, he fet la vista grossa...però només per aquesta vegada...La Luci no vol creure però espero que la Isabel sí que cregui la propera vegada...
ResponEliminaPetons!
Tot i la llargada, se m'ha fet curt. Benvinguda, Isabel!
ResponEliminaM’he quedat parada! gràcies pels ànims. Ja se que he d’aprendre a escurçar, però sóc així! alguns dels meus amics quan els explico una anècdota, acaben dient “venga va, al grano” i... riem!!! i jo continuo amb la meva retòrica..., algun dia em quedaré sola parlant i parlant... He pensat que seria bo que comencés a escriure!!! només 150 paraules, eh? Gràcies Silvia i gràcies Pilar.
ResponElimina