25/2/11

Fem ioga, per Miri4


FEM IOGA

-“Mare, què fas?”
-“Ioga”
-“Per què?”
-“M’ajuda a veure el món d’una altra manera i de vegades a trobar solucions als meus problemes”
- “Jo també vull fer ioga”
- “ D’acord, doncs vine”
- “ M’he enfadat amb la Gemma. Fa una festa el dimecres i no hi puc anar perquè tinc patinatge i estem preparant un festival...”
-“ La Gemma no en té cap culpa”
-“No... i no els anava bé cap altre dia..., però potser podem convidar-la a berenar nosaltres el dijous o el divendres, o el cap de setmana...”
-“Sí, és clar!”
- “Puc trucar-la?, no m’agrada que estiguem enfadades”
-“I tant”
-“M’agrada el teu ioga. Tenia un problema i ara he trobat la solució mirant-lo de cap per avall!”
- “De vegades cal mirat les coses des d’un punt de vista diferent per a comprendre-les”
-“Gràcies, mare!”
- “De res!”

Miri4
http://www.gordolobomiri4.blogspot.com

24/2/11

Al revés, por La Marca Amarilla


AL REVÉS

Siempre que se juntaban las amigas Elena y Anele hacían el “pino” durante unos instantes; se ponían boca abajo para charlar de sus cosas, pero no podían evitar reírse y al final tenían que dejarlo… Era un momento muy divertido. Les gustaba observar el mundo al revés para verse diferentes, pero ni así lo lograban. El hecho de que Elena fuese catalana de piel blanca y Anele surafricana de piel negra no les diferenciaba en casi nada. ¡Hasta sus nombres eran idénticos si se leían de arriba a abajo o de abajo a arriba!


La Marca Amarilla

Veig, veig..., per Montse Pes


VEIG, VEIG...


-Què veus?
-Veig un nen que vola en un globus molt gran, i no para de somriure mirant els núvols.
- Jo, veig , veig....un gran núvol que li llença una pluja de petons.
Montse Pes

http://fonsdarmari.blogspot.com/

La confessió, per Carles Campomar


LA CONFESSIÓ

Aquella tarda era de les més avorrides des de feia temps. Ni la Maria ni la Gemma tenien cap pla per sortir de la rutina desprès de classe. Els seus amics i amigues tenien coses a fer amb els seus pares però elles eren les úniques els pares de les quals treballaven fins a la nit. La Maria anava a casa de la Gemma a passar la tarda.
Es van estirar a terra les dues, i aixecant els peus enlaire, van deixar passar els minuts escoltant un poc de música, i entre una cançó i una altra la Maria li va dir a la Gemma:
-M’agraden les noies.

La Gemma, de sobte, va posar els peus a terra i mirant bocabada a la Maria va dir-li:
-I des de quan?
-Desde que sento alguna cosa més que amistat cap a tu.


Carles Campomar

22/2/11

Les bessones Sònia i Cristina, per Sílvia Dot Quilez




LES BESSONES SÒNIA I CRISTINA



La Sònia i la Cristina, dues germanes bessones, una morena i l’altra ben rossa!
Sempre es divertien fent cabrioles, eren massa!
Mira-te-les elles! Sempre cap per amunt o cap per avall, la qüestió es fer enfadar a la mare, o almenys cridar la seva atenció. Tenen 9 anys, i des de que eren petites no paren mai quietes. La Sònia és, potser, més tranquil·la per dins i nerviosa per fora, en canvi, la Cris no para mai quieta, sempre en té una al cap, un enginy més per fer. La mare treballa hores i hores a l’ordinador, és escriptora i escriu contes per infants, amb molt d’èxit. Els seus contes són coneguts i traduïts arreu del món. Són els contes de les ”bessones Tina i Nia”. Efectivament, els noms provenen dels nostres reals, són les nostres terminacions. I la mare està més preocupada en escriure històries de les nostres competidores Tia i Nia que estar per nosaltres, que som reals. Tenim una mare força virtual.. Per això la Tina cada vegada que pot la fa més i més grossa, avui se li ha acudit estar així, en aquesta posició, unes quantes hores, fins que la mare ens ha renyat i ens ha dit que així podíem acabar a l’hospital. Un sopar ràpid i al llit, així és com sempre acaba el dia: - Al llit, que no pareu quietes!! I demà li dirà a la nostra psicòloga que això no pot continuar així!!!! – i jo li dic a la Sònia que estigui tranquil·la, que ara vindrà la mare i ens farà un petonet de bona nit i ens explicarà un dels seus contes, o dels nostres????


Sílvia Dot Quilez

La volta al món, per Eva Albiol


LA VOLTA AL MÓN


Jana té tres anys més que Aitana i sempre tracta d’impressionar-la… però és difícil!
-Mira, Aitana: si et poses així veuràs el món al revés!
-És de veres! -crida emocionada la menuda-. Veig els cotxes que passen semàfors en roig! I papàs que ploren en deixar els xiquets a escola! Els peixos volen i els pardals saben nadar! I els arbres se’n van de festa i els gossos es queden quiets! I...!
-Ja n’hi ha prou! -s’enfada Jana-. Tot això és impossible!
Aitana la mira fixament i respon molt certa:
-No saps que si li dónes la volta al món TOT és possible, Jana?

Eva Albiol
salinasagace.blogspot.com

20/2/11

Els pastissets de la Leonor, per Sílvia Dot Quílez


ELS PASTISSETS DE LA LEONOR

Un bon dia de diumenge, la Leonor es va disposar a fer els pastissets de l’àvia que tan amablement sempre li explicava: - Leonor el més important de qualsevol recepta, es posar tot el teu amor!, l’avia sempre li recordava que on poses el cor els resultats de la recepta són els més exquisits. “Sense amor no hi ha recepta que valgui la pena”.

Un cop posa’t tot el meu entusiasme em disposava a posar els ingredients, amb toc artístic: la farina amb un xic de mantega, la xocolata amb un pessic de sal, l’oli amb un poc de llimona ratllada, el llevat amb un pèl de sucre moreno, el brandi amb una cullereta de xocolata en pols. I les nous amb un culet de whisky i per acabar el meu secret un toc d’anís amb codonyat. Tot ben remenat i a les motlles de formes diverses!! I a esperar amb tot el meu amor perquè els meus amics sentin dins seu la màgia dels meus pastissets!

- En voleu un?

Alegries de xocolata, per Ventafocs


ALEGRIES DE XOCOLATA

Era divendres capvespre. Sa mare solia elegir aquest dia per cuinar, com si es volgués desfer de totes ses càrregues de sa setmana. És notava que cuinar la relaxava i a na Mariona li encantava aquest moment. Semblava que tot desaparegués, que es món es detingués només per elles.
Na Mariona observava encisada com sa seva mare anava mesclant els ingredients, un a un, amb tendresa.
- Un tassó de somriures, un pessic d’il·lusió, una culleradeta d’esperança, dos-cents grams de dolçor, i molt molt d’amor.- la mare, còmplice, li feia sa mitja – què hi manca?
- La xocolata, mare!! I na Martina li posava ses escapçadures amb delicadesa i decisió. - Ummm!
- Recorda, tot en sa justa mesura, ni més ni manco...
Una vegada posades dins el forn, na Mariona no les perdia de vista.
- Mare, mare!! Ja són cuites!!


http://ventafocs-interessant.blogspot.com/

Els dits, per Marc Moreno


ELS DITS

Avui era el dia de la pizza i la mare li deixava ajudar-la a preparar el dinar. Li encantaven les pizzes i s’ho passava d’allò més bé amb la massa i la farina, però avui la mama li deixava anar més enllà: podria treure-la del forn, amb molta cura, això sí, i fent cas a les seves indicacions. Ella s’havia posat els guants de cuina, tal i com tantes vegades havia vist que cada dia de la pizza feia la mama. Es trobava emocionada, somrient i ansiosa per obrir el forn. Però de sobte li va començar a picar el nas. Vaja, tenia ganes de gratar-se’l, però no trobava els dits. La nena va començar a buscar-los, però només trobava aquells guants enormes. I la picor li va passar a l’orella. Necessitava recuperar els seus dits. Necessitava utilitzar-los per gratar-se de valent. Però els guants no li deixaven. La nena va buscar amb la mirada desesperada la mama, tot just quan ella li feia indicacions que la pizza ja era a punt. Llavors el somriure es va tornar a dibuixar a la cara de la nena. Ja no necessitava els dits per res.

Marc Moreno

17/2/11

Iaia Rita, per Bruixeta


IAIA RITA

La Martina havia crescut entre els fogons de la Fonda que tenia la seva família. Ja la besàvia era cuinera, ella no l’havia conegut, però si que l’hi havien explicat moltes coses d’ella. També l’avia Rita era cuinera, una persona menuda que s movia amb agilitat entre els focs de la cuina. Com no podia ser d’altra manera, la mare de la Martina també treballava a la cuina.
A la nena l’hi agradava molt anar a la Fonda, sobre tot si la iaia Rita deixava que l’ajudés a fer pastissos. La Martina ho tenia clar des de que no aixecava mig pam de terra. Quant algú l’hi preguntava que volia ser quant fos gran, ella molt seriosa contestava : Jo de gran vull ser una iaia Rita.

Bruixeta

16/2/11

Els guants de boxa, per Joan Aguilar


ELS GUANTS DE BOXA

A la Marina li agradaven molt les flors. Sempre n’hi havia alguna en les coses que li pertanyien.

Pel seu aniversari va demanar uns guants de boxa que tinguessin margarides dibuixades. El seus pares no els van trobar, així que decidiren comprar-ne uns de color vermell, que sortosament van veure en una botiga.

Arribà el dia, esperat per la Marina i temut pels pares. A l’hora de les postres li van dir que acompanyés a l’àvia a la cuina a buscar el pastís d’aniversari que aquesta li havia fet, mentre anaven a buscar el seu regal.

Quina sorpresa es van dur en sentir la Marina cridant molt alegre, com feia quan una cosa li agradava molt. En entrar a la cuina a veure com era el pastís que tant li va agradar, no van poder evitar riure amb ella. Les manyoples de l’àvia eren els guants de boxa més bonics del món.
Joan Aguilar

14/2/11

Manoplas, por La Marca Amarilla


MANOPLAS

En la cocina se encontraba la niña Julia dispuesta a hacerles un regalo especial a sus papás en el día de San Valentín. Esperaba a mamá para que le ayudara a cocinarlo. Como sabía que mamá le volvería a explicar toda la historia de su separación con papá y volvería a decirle que ya no celebran ese día, utilizaría sus grandes manoplas de cocina para taparse las orejas, pues ella quería hacer el dulce para los dos…


La Marca Amarilla

La cuina de l'àvia, per Miri4


LA CUINA DE L’ÀVIA

Una mica de pa amb tomàquet, formatge fos i trossets d’embotit, tonyina o pinya. Tot al forn uns minuts i ja està!. La meva àvia és una gran cuinera i sempre que anem a la masia em deixa ajudar-la a preparar el menjar. Té una cuina de les d’abans, de fa molts i molts anys, però li agrada més que qualsevol altra. No vol ni sentir parlar de microones, cuines d’inducció, vitroceràmiques,..., “el menjar té un altre gust”, diu.

Aquella cuina em feia molta por quan era petita. M’imaginava que a dins del forn hi havia la bruixa del conte de Ton i Guida, aquella que havia enganyat els nens i se’ls volia menjar i la nena la va empènyer i va tancar la porta... Però l’àvia em va treure la por, em va ensenyar que allà a dins no hi havia ningú i des d’aleshores cuinem uns plats boníssims.

Miri4

http://www.gordolobomiri4.blogspot.com

La recepta familiar, per Carles Campomar


LA RECEPTA FAMILIAR


Un nen o una nena.
Sentir el bon dia de la mare en aixecar-se.
Un petó mentre estàs tapat amb la manta fins al coll.
Un pare que et prepara l’esmorzar cada dia.
Una mare que et dona consells a diari.
Un pare que et protegeix dels monstres de sota el llit a les nits.
Una mare que t’escolta quan tens problemes.
Un pare que es capaç de fer quilòmetres per poder aconseguir alguna cosa que a tu t’agradi.
Una mare que pot estar mil nits sense dormir si tu no estàs bé.


I altres coses que pots afegir a la recepta, segons el teu gust.

Resultat:

L’estimació cap a un pare i cap a una mare que ho han donat TOT per tu, i que tu donaràs als teus fills en entregar-los aquesta recepta familiar.

Carles Campomar

12/2/11

Quina bèstia, per Sílvia Dot Quílez


QUINA BÈSTIA!!!!!
Estava dormint i de cop vaig sentir un cop molt fort: brrrmmm... En núvol i jo vam votar del llit ens vam llevar ràpidament, i poc a poc vam anar pel passadís, sense fer soroll, pensant que un lladregot hauria entrat a casa i ens volia robar. Sobresaltats, congelats de fred, vam anar mirant a un costat i a un altre del passadís, la lluna que entrava per la finestra de l’habitació, ens feia de guia, almenys alguna cosa podríem veure. El passadís es feia llarg i més llarg, mai havia comptat les passes amb tan de silenci. En núvol es mirava la seva ombra i encara li feia més por. De cop i volta un animalot enorme es va tirar al damunt nostre, i va baixar corrents les escales, en núvol i jo vam començar a córrer escales avall pensant qui seria aquella bèstia que feia tanta mala olor i donava aquells cops. No vam endevinar-ho mai. Ella sola va marxar per la finestra mig oberta de la cuina. En núvol i jo ens vam quedar asseguts a la cuina; quan la mare va dir-me: - Lluís vols deixar de fer soroll per la casa i anar a dormir?


Sílvia Dot Quílez

Olfacte, per Montse Pes


OLFACTE

-Vols dir què anem bé?
-Crec que sí, o potser hauríem d'haver agafat l'altre camí.
-Ai! aquests humans, sempre desconfiats i canviant de parer. On anirem a parar?, tenen sort del meu olfacte.

Montse Pes

http://fonsdarmari.blogspot.com/

En Josep i el seu gosset, per Lale Mur


EN JOSEP I EL SEU GOSSET


La meva professora creu que tot el que busques a la teva vida, sempre ho trobes, si saps buscar-ho bé. I ho aplica a tot: a la felicitat, els meus llibres perduts al col·legi, als amics, etc.

Per això, he pensat que aquesta nit començaré a buscar-lo. He agafat el meu gosset preferit Susu i hem sortit al carrer per buscar-lo. En Susu, tot i que ser molt petit, té molt bon nas per trobar les coses amb el seu olfacte.

Podia haver esperat fins demà és clar, però com que porto dues nit somiant amb ell, he decidit aprofitar que la meva tieta està dormint amb la meva mare i que ella no sabrà que jo he sortit al carrer en pijama. No m’ha donat temps per canviar-me. No importa, sabent que aquesta nit el trobaré i el portaré a casa.

Ja fa dos mesos que el meu pare no ha tornat a casa, i com que estem molt tristos sense ell, faré el meu millor esforç per buscar-lo. Passi el que passi, continuaré la meva recerca fins que el trobi.

© Lale Mur
http://lalushrelats.blogspot.com

10/2/11

L'ombra d'en Pol, per Bruixeta


L’OMBRA D’EN POL

Encara no tenia amics, feia pocs dies que la família s’havia traslladat a la nova casa. Sort en tenia d’en Duc, el seu gosset , amb ell sortia a passejar cada tarda.
En una d’aquestes passejades, en Pol, es va endur un gran ensurt. Darrera seu hi havia alguna cosa estranya, que el seguia i es movia de la mateixa manera que ell i en Duc. Feia exactament el mateix que ells feien. En passar per davant d’una paret va veure que aquella presència estranya es feia gran i de color negra i es reflectia a la paret. Va arrancar a córrer cap a casa. Va arribar-hi esbufegant i explicà a la mare el que li passava. La mare va esclatar a riure i seient al sofà, al costat del nen, li explicà que allò que tant l’espantava no era més que la seva ombra, qui sempre aniria amb ell i no l’abandonaria mai.
-És com un nou amic ? preguntà en Pol.
-Això mateix, és com un amic – va dir rient la mare.
Bruixeta

Sense por, per Marc Moreno


SENSE POR

Tenia por. El nen tenia por cada nit quan els pares tancaven els llums i es quedava ell a soles amb la foscor. Plorava mentre no deixava de tremolar sota els llençols esperant que el sol il·luminés un nou dia i la finestra portés les bones notícies de la claror. Però aquella nit era més fosca que mai i la finestra romania tancada, sense deixar passar res de llum. Per això el nen va agafar el seu gos, que dormia sempre al seu costat per protegir-lo, i tots dos van sortir cap a l’habitació dels pares. El nen va sentir un soroll i el cor li va començar a bategar a mil, però quan va girar cua va advertir la seva ombra a la paret i es va veure gran. Aleshores va sentir que ja no era tan nen i que si aquella ombra enorme era la seva, potser és que ell era un gegant. El cor li va deixar d’etzibar patacades al pit i el nen li va fer un gest al gosset. Tornaven al llit, potser ara que se sabia tan gran ja no tindria por mai més.


Marc Moreno

L'ombra de Manel, per Eva Albiol


L’OMBRA DE MANEL


Aleix té quatre anys i temor de la foscor. Això li provoca alguns problemes. Per exemple, quan ha d’anar a buscar joguets a l’altra punta de la casa, de nit… uf, què complicat! Quan vol anar al lavabo és pitjor, encara que els grans diguen “no passa res”. Què en sabran ells, dels monstres ocults al passadís, als armaris, dins les jaquetes del rebedor…?
Aquesta setmana ha vingut son cosí Manel, que ja té sis anys. Dormen junts, i Aleix té enveja en veure com Manel s’aixeca del llit a fosques, sense por. Clar que sempre hi ha aquella cosa gran que l’acompanya, i així qualsevol. L’endemà Aleix li ho diu a sa mare, que respon rient:
-La “cosa gran” és l’ombra, Aleix, i va sempre amb Manel. No se la pot traure del damunt!
Aleix reflexiona:
-I com ho puc fer perquè m’acompanye l’ombra de Manel?

Eva Albiol
salinasagace@blogspot.com

9/2/11

El nen que molt va caminar, per Carles Campomar


EL NEN QUE MOLT VA CAMINAR


Aquell nen que un dia va sortir de casa sense cap direcció es va trobar un gosset amb un caminar que semblava tenir-lo intrigat en alguna cosa.
El nen va caminar darrera d'ell sense que el gosset el veiés, i poc a poc s’anaven allunyant de casa. Van caminar molts quilòmetres, sense una direcció fixa, aquell nen va deixar enrere els contes de princeses i de Peters Pans, i anava descobrint els contes de la vida real, de la lluita del dia a dia, i dels mals de cap de la rutina.
El gosset es va fer gran i un dia va descobrir que allò que anava perseguint era l’ombra que mai podria atrapar, i aquell nen, va aprendre que el pas del temps ens allunya de casa, que ens fa formar una família, però que mai es pot deixar enrere aquell misteriós desig de tornar a ser petit.

Carles Campomar
www.carlescampomar.com

Nocturno, por La Marca Amarilla


NOCTURNO

La perrita Trufa lamió la mano del niño Arnau, que ya dormía en su cama. Volvió a lamerla hasta que Arnau despertó y miró interrogando a Trufa, que muy pronto se hizo entender con sus movimientos de cola y una expresiva mirada. El niño se levantó de la cama y dijo a la perrita que “le acompañara, aunque ya no era hora para andar por la casa”. Por eso mismo caminaron a oscuras y en silencio, hasta que ¡Click! Se hizo la luz de una habitación… A pesar de que las sombras de Arnau y Trufa reflejadas en la pared les hicieran parecer unos terribles monstruos, en realidad estaban tan asustados que tuvieron la sensación de ser más pequeños que Pulgarcito.
- ¿Pero que pasa aquí?
- Mamá… Es que Trufa tiene pipi…
La Marca Amarilla
http://elgarajermetico.blogspot.com/

8/2/11

Amics, per Jo Mateixa


AMICS

"La mare s’ha deixat de posar l’aigua a la tauleta de nit, l’Eladi te set, seu al llit disposat a aixecar-se a buscar aigua a la cuina però... és fosc, se sent el vent que envolta la casa i fa sorolls misteriosos...
El Tacat fa un bot i puja al llit.
- Quin ensurt! – diu l’Eladi- que m’has sentit bellugar?
- Jo també tinc por, però hi podem anar junts – li fa saber el Tacat tot llepant-li la cara.
El nen baixa del llit i tots dos emprenen el camí. Van obrint els tots els llums al seu pas, el del passadís, el del rebedor, el del menjador i finalment han arribat!
- Què es pot saber que esteu fent?!
- Mama, és que t’has deixat l’aigua...
La mare somriu, jo ja no tinc por. És bo tenir un amic que et fa costat en els moments difícils.

http://tumateix-llibres.blogspot.com/

7/2/11

La seva pròpia ombra, per Cristina Domínguez Fernández


LA SEVA PRÒPIA OMBRA


L'Andreu sortia cada tarda a passejar el seu gos. Feliços recorrien places i parcs. Una tarda, l'Andreu va mirar cap a la paret i va sentir por en veure una figura gran d'un nen amb un gos. Per la seva ment van passar monstres i bruixes i, tot tremolant, va agafar en braços el seu gosset i va córrer a veure a la seva mare. La mare la va acaronar i li va explicra que allò que ell havia vist era la seva pròpia ombra. El nen va començar a riure content, perquè ara sortiria i fins i tot, jugaria amb els dibuixos que ell i el seu gos feien a la paret.


Cristina Domínguez Fernández

Na Laia Somiatruites, per Ventafocs


NA LAIA SOMIATRUITES


Na Laia no se n’adonava i tornava al seu gronxador preferit. El seu cor es movia al ritme del seu somni i s'abstreia de tot el que l’envoltava.
Li passava als llocs més insospitats. De cop i volta, es quedava immòbil, encisada amb els seus pensaments i amb un somriure dibuixat als llavis. De tant en quant obria i tancava els ulls o amollava un sospir profund que la solia delatar.
No hi mancaven les roselles, la seva flor preferida. Eren vermelles, com les seves galtes i els seus pètals delicats es movien al compàs del gronxador.
Tampoc es deixava les abelles, pensava que donaven més versemblança al seu somni. És el meu somni! Es deia algun cop, com donant-se permís per somiar el què volgués.
De sobte va dir en veu alta: Tres-centes quaranta-quatre! I es sentí una bona riallada.
He dit set per set!
Estava comptant estrelles…
Ventafocs

http://ventafocs-interessant.blogspot.com/

6/2/11

Xiqueta sempre, per Jesús M. Tibau


XIQUETA SEMPRE


L'aire que em peta a la cara, que em fa pessigolles, que em porta olor de flors, que em fa sentir una xiqueta per dintre i, n'estic segura, també per fora. Ja he oblidat que ahir vaig fer cinquanta anys.


Jesús M. Tibau
http://jmtibau.blogspot.com
http://iuncopdevent.blogspot.com

3/2/11

Un dia sí, per Eva Albiol


UN DIA SÍ


-Aquest gronxador és una passada, puja molt més alt que els altres! -va dir Neus.
-Ja ho crec!
-Saps què? M’agradaria tindre un gronxador que pugés tan alt tan alt que arribaria fins al cel... I a tu, Fàtima?
-A mi no.
-Per què? -va preguntar Neus estranyada.
-Per què... si pugem tan alt no podrem veure les flors, ni les abelles, ni els pardals, ni un munt de coses boniques. Quin rotllo, no? Núvols i núvols i núvols! Seria avorridíssim!
Fàtima va seguir gronxant-se en silenci mentre Neus esperava el seu torn. Al cap d’una estoneta s’ho havia repensat:
-Tens raó. Potser un dia sí que estaria bé pujar al cel. Però només un dia!
Neus va somriure. Al final, d’alguna manera, sempre es posaven d’acord.

Eva Albiol
www.salinasagace.blogspot.com

2/2/11

La primera nit de primavera, per Carles Campomar


LA PRIMERA NIT DE PRIMAVERA

Feia temps que aquell gronxador no sentia els somriures dels nens del poble.
El gronxador estava despintat i a la tristor del gronxador abandonat només li donava alegria el camp de roselles vermelles que cada primavera neixien en el poble abandonat.
Però en una d’aquelles nits de primavera on els estels fan de llumins del vell gronxador, les roselles que encara no havien obert els pètals, com cada any, ho van fer aquella nit, i de dintre de cada rosella va sortir una nena. Entre totes van aconseguir tornar a fer moure el vell gronxador.
Van estar tota la nit jugant sense parar, fins que el sol va treure el cap darrera les muntanyes, i les nenes van desaparèixer com per art de màgia.
I ara cada any la primera nit de primavera surten nenes de dintre les roselles per jugar amb el trist gronxador.
Carles Campomar

1/2/11

Balanceo, por La Marca Amarilla


BALANCEO


Un anochecer, las abejas comentaban con las amapolas que a la niña Jimena le gustaba mucho balancearse en el columpio para acercarse todo lo posible a las estrellas. “Se olvida de nosotras, como ya estamos muy cerca de ella…” dijo afligida Trapella, la abeja más pequeña de todas. “Es que la niña Jimena quiere conocer todo lo bello… Tiene un corazón tan grande, tiene tantos amigos y quiere hacer tantos más, que le es imposible compartir su vida con todos. Por eso es muy importante saber estar un momentito con todos los amigos sin olvidarse de ninguno, y que éstos noten que les quieres mucho… ¿Tú notas que Jimena te quiere, Trapella?” preguntó Lindísima, la amapola más lista de todas. “Sí” contestó la pequeña abeja -ya reconfortada- con una gran sonrisa.

La Marca Amarilla

La nit en calma, per Marc Moreno


LA NIT EN CALMA

Van sentir soroll i l’ocell va decidir sortir del niu per comprovar si aquell xivarri obeïa a un possible perill. Un parell d’abelles van rebre el mateix encàrrec de part de l’abella reina: assegurar-se que aquells riures que s’escoltaven ara aquí, ara allà, ara aquí un altre cop i ara se’n tornaven a allunyar, podien esdevenir una amenaça. Quan l’ocell va mirar cap a baix i les abelles cap a dalt, les seves mirades es van creuar en un punt mig, mentre la nena es gronxava alegrement i inofensiva. Gaudint d’aquell instant màgic a la natura que t’obsequia la lluna, els estels i les flors en el silenci de la nit en calma. Un tast del que el Món pot oferir. Aleshores tots tres van respirar tranquils. No seria aquella nena, encara, cap perill per a la seva supervivència.


Marc Moreno