28/4/11

La iaia i la seva gosseta Marley, per Sílvia Dot Quilez

LA IAIA I LA SEVA GOSSETA MARLEY



Quin goig fa la iaia Joana amb la seva gosseta Marley! Què feliç que es sent la iaiona !

La iaia Joana és una d’aquelles àvies tan tendres que sempre estava envoltada de família, va tenir quatre fills, la Teresa, l’Enric, en Tomàs i la petita la Berta. El marit, en Pep, sempre havia treballat a les mines de Cercs, i per tant ella sempre dedicada al servei de la família. Els fills de seguida se’n van anar a viure a la ciutat ja que Cercs quedava molt lluny de la civilització . La Teresa es va casar amb un rus que va venir un estiu a treballar les mines, l’Enric es va enamorar d’una trapezista d’un circ i també va marxar, en Tomàs semblava que li agradaven les mines però tampoc va marxar a estudiar a Barcelona i a la petita Berta li agradava el món de poble, les mines i fer de pagès però també va marxar amb una amiga, ja que al poble quedava mal vist això de tenir una amiga molt amiga del mateix sexe. En Pep va morir jove contaminat de tant de sofre i carbó i la Iaia Joana vivia amb la seva gosseta Marley i el seu gosset Pepot, li va posar aquest nom en honor del seu marit, doncs bé, la iaia deixava que en Pepot i la Marley tinguessin molts fills, així ella es sentia protegida i tenia a qui cuidar i alimentar, tant de temps dedicada a la família, ara volia continuar així per no sentir-se tant sola. Un gos fa molta companyia, deu encara més.


Sílvia Dot Quilez

24/4/11

Esperant una estrella, per Mercè Climent Payà





ESPERANT UNA ESTRELLA


Palplantada al balcó comença a impacientar-se. Fa dues setmanes que guarda totes les monedetes roges que els iaos li donen. Ha comprat una bossa plena de xiclets del quiosc de baix de casa, això sí, més de la meitat els ha utilitzat per aprendre a fer bombolles. Aquella vesprada la seua boca ha dit prou quan s’ha introduït el vuitè.

–Què fas tanta estona al balcó? –li pregunta el pare.
–Mire com el cel va fent-se fosc –a les paraules els costava trobar un buit per on sortir.
–I per què? –ara semblava ell el nen amb tant d’interrogatori.
–Espere l’estrella on ha anat a viure la mare.
–...
–Creus que es tarda molt de temps en arribar-hi?
–...

–Vull dir-li que ja no em costa somriure cada dia, com ella volia.


Mercè Climent Payà

http://www.mercecliment.blogspot.com/

14/4/11

La más grande, por La Marca Amarilla


LA MÁS GRANDE


Aquel día se compró un paquete de chicles antes de ir al cole. Ya en el patio se metió unos cuantos en la boca dispuesta a demostrar a las demás niñas que su bombolla sería la más grande de todas. La profesora le advirtió de que hay que ir poco a poco, calcular hábilmente el esfuerzo y detenerse a tiempo, justo antes de que su reto no se echara a perder… Pero ella no hizo caso, solo presumía (de lo que aun no había conseguido) y quería que todas le admirasen. Sopló, sopló y sopló hasta que ¡¡¡ PLOF!!! La bombolla reventó y todo el chicle se le pegó en la cara…


La Marca Amarilla

La bombolla més gran, per Bruixeta


LA BOMBOLLA MÉS GRAN

Em vaig posar dos xiclets a la boca i vaig mastegar ràpid, volia fer-me la xula davant la presumida de la Mariona. Ella no sabia fer bombolles i jo si. Pensava fer la bombolla més gran del món i ensenyar-li. La Mariona, que menjava una piruleta, va punxar la meva bombolla amb el pal. Em va esclatar a la cara. Les rialles de la Mariona es devien sentir des de l’altre punta del parc.


Bruixeta


Ideals, per Montse Pes


IDEALS Avui, l'avi de la Jana faria 80 anys. Ella mastegant xiclet, l'infla mirant de fer una bombolla molt grossa i abans que exploti, no pot estar-se'n de demanar un desig, que els ideals republicans del seu iaio es facin realitat.


Montse Pes

Meravelloses llaminadures!, per Sílvia Dot Quilez


MERAVELLOSES LLAMINADURES!

Em dic Annette, i m’encanten les llaminadures, la meva dieta es basaria només en menjar llaminadures, m’agraden molt, per mi són el millor invent, dolces, amb color i la seva olor només de pensar-hi se’m fa la boca d’aigua. Des de petita que no me’n puc estar, m’agraden totes: les famoses cocacoles de sucre, les maduixes i maduixots de sucre, els núvols, els “Palote”, i amb les que més gaudeixo són amb les bossetes de sidral que sucades amb les regalèsies estan boníssimes. Em tornen boja les llaminadures i sé que no n’hauria de menjar tantes. La meva iaia va intentar de petita que mengés de tot, però no ho va aconseguir i fins i tot ara és ella la que em prepara els entrepans tant bons per emportar-me a l’escola, realment m’ha malcriat molt la meva iaia, si no és el seu menjar no menjo pràcticament res, per això m’alimento de llaminadures, les adorables llaminadures. Com el meu xiclet un dia vaig somniar que feia una bombolla tan gran que jo mateixa m’envoltava dins i anava volant d’un lloc amb un altre. Què divertit el xiclet rosa! El meu problema va ser sortir de la bombolla.


Sílvia Dot Quílez

12/4/11

Les idees de Marta, per Eva Albiol


LES IDEES DE MARTA

El més senzill hauria estat l’avió, però clar, no podia ser perquè els seus pares tenien por dels avions. Quin rotllo! Va descartar també la idea número dos: capturar una àguila gegant. Perquè… d’on havia de traure una àguila enmig de la ciutat? Només hi havia pardalets petits que li feien molta enveja. I tirar-se del castell avall amb aquelles aletes que li havia deixat Joan, de la disfressa d’angelet de Nadal… Uf, de veritat que no li feia el pes. Ja no sabia què més provar. Aquells xiclets màgics que havia comprat per Internet eren l’única esperança, però no tenia molt clar que no fossen una estafa. Duia més d’una hora mastegant, i encara no havia aconseguit fer una bombolla prou grossa com per enlairar-se. Però quan a Marta li rondava una idea no desistia mai, i si havia decidit que volaria… acabaria volant!


Eva Albiol

Quin dilema! per Roser Caño Valls


QUIN DILEMA!

M'havia comprat una capsa de xiclets per a mi soleta. Sempre veia els nens i les nenes menjar-ne i jo encara no n'havia tastat. Així que un dia li vaig dir a la mare: -mare, avui em podré comprar una capsa de xiclets, eh? I la mare em va fer que sí amb el cap. Quan vaig sortir del "cole", vaig anar a la botiga del Joan, que sempre em pregunta com m'ha anat el dia al "cole". I li he dit: Vull, vull... Se m'entrebancaven les paraules -Deixa'm que ho endevini, vols una capsa de xiclets, oi que sí?. -Això, això vaig dir jo. I ell me'n va donar una de maduixa. Vaig destapar la capsa, i vaig ficar-me'n un a la boca, el vaig començar a mastegar, i vaig pensar i si faig una bombolla? I ara què, com es fa per desfer la bombolla?

Roser Caño Valls http://rcanovalls.blogspot.com/



9/4/11

El llampec, per Roser Caño Valls


EL LLAMPEC


Un dia vaig trobar-me davant del mirall, i em vaig fixar en el paio de l'altra banda. Em vaig adonar que ell duia una camisa, uns pantalons i un pentinat diferents dels meus. I vaig recordar que una nit de tempesta, per la finestra de la meva cambra va entrar un llampec que va anar a petar al vidre. Vaig pensar que el vidre es trencaria però no. I des d'avui aquell noi ja no segueix els meus moviments.

Espejito, por La Marca Amarilla


ESPEJITO


Cada mañana, antes de salir a la calle, el niño Arnau se miraba en el espejo que había en su habitación. Aunque el espejo era de gran tamaño (podía verse todo el cuerpo) era feo y viejo, según Arnau. Y la verdad es que apenas se miraba, pues decía que siempre veía “lo mismo”. Pero aquella mañana… ¡Su reflejo no era él! Bueno, sí que era Arnau, pero el que estaba dentro del espejo no tenía la misma ropa, ni los mismos zapatos, ni el mismo pelo que el Arnau de fuera del espejo… Al principio se sorprendió, pero aquel día se dio cuenta del problema, por fin. Salió de su habitación muy decidido a decirle a su mamá lo que llevaba tiempo pensando, que había llegado el momento de cambiar el espejo, pues ya no reflejaba la realidad… Quizás se le estaba acabando la batería.


La Marca Amarilla

Sóc gran!, per Marc Moreno


SÓC GRAN!


Qui és aquest paio del mirall? No puc ser jo! Jo ja sóc gran i mai se’m passaria pel cap sortir al carrer amb aquesta pinta, amb pantalons curts i... aquesta camisa! Ja he fet els sis anys i a l’escola tinc una reputació. No em puc presentar a classe amb qualsevol pinta. Ja no sóc un nen i he de cuidar com em vesteixo. Les bambes de marca i els pantalons cagats són la meva senya d’identitat. Jo sóc gran i he de portar roba de veritat. A més, qui l’ha pentinat a aquest pobre? Sort que no sóc jo. Jo ja sóc gran per vestir així.


Marc Moreno

5/4/11

Sóc en Marc, l'increïble Spiderman!, per Sílvia Dot Quilez


SÓC EN MARC, L'INCREÏBLE SPIDERMAN

- Sóc jo? Es preguntava el Marc, tot mirant-se al mirall. No s’ho podia creure, es mirava i es veia diferent, deuria ser un mirall màgic, un mirall d’aquell tret dels contes de dibuixos que tan m’havien agradat de petit, i ara no ho entenia, sempre havia somniat en llevar-me un dia al matí i ser : - l’spiderman, salvant vides en perill!; però no, aquell matí m’havia llevat i no era un somni era una realitat, em refregava ben fort els ulls i no m’ho podia creure, no era jo quan em mirava al mirall. Els meus cabells estirats, eren rinxolats, la meva camisa de ratlles de colors taronges i verds era de puntets grisos, el meu pantaló llarg com a mi m’agrada era curt i de nen petit, d’aquells que la meva mare em posava tan avorrits. I els cabells? què estranys!, la meva cara canviava, la meva imatge no era com jo volia. De petit volia convertir-me en spiderman, segurament tant temps desitjar despertar-me i ser qui jo no era m’havien convertit en aquell nen i aquella imatge, que n’estic segur només la meva mare podia entendre que m’estava passant, tot d’una vaig fer un xiscle molt fort dient: - maaaaaareeeeeeeeeeeeeeeeeee!!! Socors! Vine a salvar-me!


Sílvia Dot Quílez

4/4/11

La camisola rosa de l'Ainhoa, per Sílvia Dot Quilez


LA CAMISOLA ROSA DE L'AINHOA

Era 23 de març, feia només dos dies que havia començat la primavera i com sempre l’Ainhoa estava contenta de poder-se posar les seves robetes de bon temps, li encantava pentinar-se i posar-se diademes de colors, sempre conjuntada amb les polseres i les camisoles. Era petita però tenia molt bon gust. L' Ainhoa mirava, de bon matí, el got de llet calentona que li posava la seva mare, quan de cop i volta la llet i les magdalenes les tenia al damunt del seu vestit rosa, quin disgust!, quin fart de plorar! Quin greu més gran que la seva camisola preferida, tingués aquelles taques, grosses i roses que no marxaven per més que ella les refregava amb un paper. El seu plor es va fer molt evident tan..., que la mare des de l’habitació va sortir corrents cap a la cuina, i en veure-la tant trista li va dir: - bonica, princeseta de la mami, això de les taques és molt normal, no t’amoïnis, que la mare et canvia la roba. L’Ainhoa no estava pas contenta però quin remei!, un altre dia es posaria neta la seva camisola de color de rosa. Tot fos sempre tan fàcil de resoldre com canviar-se una camisa!


Sílvia Dot Quilez