28/2/10

Tot el temps del món, per Miri4


TOT EL TEMPS DEL MÓN


L’avi mira cap a l’horitzó amb els seus ulls blaus com el mar. Altres vegades surt a passejar pel bosc i s’entreté escoltant els ocells, i quan es fa fosc se’n va a veure els estels. Hi ha qui diu que perd el temps sense fer res. Però jo sé que no és veritat: ell es fixa en totes les coses. És el millor conta-contes que conec, les seves històries parlen de la natura, dels animals, de les estrelles que brillen a la nit...Sempre té temps per a jugar amb mi o per a escoltar-me o per a convidar-me a prendre un gelat. De vegades els pares no tenen prou temps, han d’anar a treballar per a guanyar diners i tirar endavant la família, tenen mil coses a fer cada dia, però jo crec que el meu avi és ric: quan està amb mi, té TOT el temps del món.

Miri4

23/2/10

Les sis, per Carme Rosanas

LES SIS
El pare havia hagut de deixar la seva família i anar-se’n a viure massa lluny. Era un exiliat polític. Només el podrien veure cada trimestre, per les vacances escolars.
L’Olga tenia 6 anys i trobava a faltar el seu pare, d’una manera tranquil·la com corresponia a la seva manera de ser. No se n’adonava massa de la pena i en canvi s’adonava de l’alegria de veure’l, quan feien vacances junts.
El pare se sentia sol, volia sentir-se agombolat i li demana:
-Olga, que te’n recordes del pare? Que hi penses?
-Sí que hi penso, pare.
-Quan hi penses?
L’Olga es va quedar pensant la resposta, primer va intentar un “no ho sé”, però el pare va insistir. La petita, en adonar-se que això semblava important per al seu pare, diu:
-Pare, hi penso a les sis!

Carme Rosanas

19/2/10

La fàbrica de núvols, per Miri4


LA FÀBRICA DE NÚVOLS
(conte nº 100! Gràcies a tots els que ho heu fet possible!)

En algun indret desconegut hi ha la fàbrica dels núvols. Ningú no sap on para. No sempre és en el mateix lloc, la fàbrica viatja per tots els pobles i ciutats del món. Hi ha dues persones que hi treballen: les més somniadores del món, és clar. Quan el temps no és l’adequat per a la formació dels núvols, elles comencen la seva feina: obren els sacs de farina màgica, la barregen amb ingredients secrets i especials i ho remenen amb cullerots de fusta fins que comença a sortir una mena de pols blanca i fina que surt volant per la finestra. Si mires el cel, pots veure aquells nuvolets que van canviant de forma i es mouen d’una banda a l’altra, si és de nit, els núvols de farina es converteixen en pols de somnis i esborren malsons, així tots els infants poden dormir tranquils i somniar coses dolces.
Miri4

Sopar amb encanteri, per Carme Rosanas


SOPAR AMB ENCANTERI


- Mare- va dir la Isabel quan la primera poció del seu joc de bruixes s'havia esgotat - fem-ne una altra!- Una altra poció màgica?- Sííííííííííí!- Fem una poció màgica i un sopar amb encanteri?- Quin encanteri?- Espantar mals humors. Necessitem un bol ben gros. Vosaltres barrejareu els ingredients que jo prepararé.
L'Amanda somreia tot tirant la farina al bol i deixant la taula i els estris ben nevats. Van remenar-ho i cap al forn. - I la poció màgica?- Ara, mentre es cou “el sopar”!

La mare la va fer, tirant trossos de xocolata en un cassó de llet. Quan es van posar a sopar, tots quatre, els somriures per un sopar diferent, no es van fer esperar.- Som unes bruixes immillorables - va dir l'Amanda - els ocells i les papallones saben volar i ningú té ni mica de mal humor!


Carme Rosanas


Jugant a bruixes, per Pilar


JUGANT A BRUIXES

L’ Amanda i la Isabel no s’esperaven la sorpresa que els tenia preparada la seva mare, aquella tarda plujosa que s’albirava ben avorrida. Tot just berenar, les va dir:
-Juguem a bruixes?
La Isabel va preguntar:
-I com es juga a bruixes, mare?
-Fent una poció. –Va respondre la mare.
-D’acord! –Va exclamar Amanda –I per a què servirà aquesta poció?
-Per a ensenyar a volar a les papallones i els ocells del bosc. – Va dir la mare- Agafarem un recipient, l’emplenarem d’aigua i hi abocarem la quantitat de sabó suficient per a fer unes bombolles ben grosses, que els ensenyarà com surar i elevar-se en l’aire.
-Això fan les bruixes? – S’interessaren les nenes.
-Les bones sí. –Respongué la mare.
Que bé que s’ho van passar, amb aquell joc inesperat!
I des d’aquell dia, sense adonar-se’n van aprendre que jugar sense cap joguina, també era molt divertit.
Pilar

11/2/10

El petit cartoner, per Pilar


EL PETIT CARTONER


Com cada tarda, Mireia es va seure en el llindar de casa seva mentre berenava. No volia perdre’s el curiós espectacle del buidat del contenidor de paper, abans d’hora, per un grup de gitanos. Aquests, arribaren amb els carros que segurament havien agafat d’un supermercat, disposats a omplir-los de cartrons. Amb els diners que aconseguien amb la venda, podien comprar menjar.
Aquell dia un dels carros el duia un nen de la seva edat. Va quedar-se embadalida en veure l’agilitat que tenia en saltar i introduir-se per la ranura del contenidor. Poc desprès apareixia amb un munt de cartrons i així, va anar omplint el carretó.
Un cop aconseguida la seva fita, saltironava i reia alegre com unes castanyoles. Mireia no va poder evitar cridar-lo.
-Com te dius?
-Joan.
-Vols un tros d’entrepà?
-Sí, gràcies. Tinc gana!
Des de llavors, es feren amics i compartiren molts entrepans i riallades.
Pilar
http://aencesadellum.blogspot.com/

7/2/10

Esmorzar, per Carme Rosanas


ESMORZAR

En Bernat, sempre portava menjar al gatet que trobava, cada dia, quan anava a l'escola. Va començar amb un entrepà de tonyina, però va anar variant segons el que trobava a la nevera. S'havien fet amics i el gat ja l'esperava.Si el gat era dalt de la columna, baixava volant només en veure en Bernat. I si era a baix se li acostava refregant-se-li per les cames. Menjava afamat.Un dia en Bernat anava ràpid i no va tenir temps de preparar el menjat pel gat. Va agafar unes galetes cobertes de xocolata, pensant que seria un bon recanvi, ell les trobava boníssimes.Però el gat en veure les galetes de xocolata, va fer uns miols llastimosos, com de queixa i es va enfilar ofès a dalt de la columna. No hi va haver manera de fer-lo baixar.

No li agradava gens la xocolata. Quin gat!

6/2/10

L'entrepà de tonyina, per Pilar


L'ENTREPÀ DE TONYINA

En sortir al carrer a jugar, Bernat va veure un gatet a sobre de la columna d’una tanca de reixa. S’hi acostà i observà que estava flac i famolenc i emetia un so semblant a l’esmussament de les dents, sense parar. Es va espantar molt i se’n va tornar a casa a explicar-li-ho a la mare.
-No et preocupis - Va dir-li la mare- Els gats fan això quan practiquen en somnis la mossegada al coll d’un ocellet o un ratolí.
- Se’ls vol cruspir, mare? Pobrissons! - Respongué Bernat.
-Pobrissó el gat. No veus que està sol i abandonat i té gana? - Raonà la mare.
Bernat, va anar a la nevera i agafà una llauna de tonyina. Va fer un entrepà i va tornar a sortir de casa.
-Baixa, mixeta – Li digué al gat, de la columna- Et convido a berenar.
Així va néixer una nova amistat.
Pilar

2/2/10

Però..., per Eva Albiol


PERÒ...

―Però mama...
―Ni però ni res, Miquel, que sempre estem igual! A tu et pareix bé això? Eh? Digues la veritat.
―No, però...
―Però què? No hi ha excuses! Aquesta vegada no hi ha excuses que valguen, així que no cal que t’esforces. Feia anys, anys! que no veia unes notes tan desastroses…
―Però…
―Però res! Que no et vull sentir! Te’n vas ara mateix a estudiar i faràs el mateix tots els dies en arribar d’escola. S’ha acabat l’ordinador, em sents? I el futbol... M’ho pensaré pel que fa al futbol. Però no vages jugant!
―Mama, és que...
―Què?
―Que jo no sóc Miquel, mama. Jo sóc Joan.
―Joan?? I es pot saber perquè us assembleu tant, ton germà i tu?

Eva