30/1/10

Oh, no!, per Miri4


OH, NO!

Ho tenia tot preparat. Havia trobat la manera que el meu germà deixés d’entrar a la meva habitació d’amagat i em toqués totes les joguines. Vaig llevar-me el primer, i vaig parar-li una trampa. Aquell marrec necessitava un escarment!. Vaig agafar una galleda i la vaig omplir d’aigua freda. Em vaig enfilar a la cadira i vaig deixar la galleda a sobre de la porta, recolzada al marc. Així, quan obrís li cauria a sobre tota l’aigua. Un pla perfecte!. Per la finestra de la meva habitació puc sortir a la galeria i anar a la cuina. Així doncs, me’n vaig anar a esmorzar tranquil·lament... Però aquell no era el meu dia. Teníem convidats a dinar: els socis del meu pare i la seva encantadora filla... Us ho imagineu,oi?. La meva mare els diu que deixin els abrics a la meva habitació, ells obren la porta i...
-“JOAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAANNNNNNNNNNN!!!!!!!!!!!!!!!!!”


Miri4

25/1/10

Tot nevat!, per Carme Rosanas


TOT NEVAT!


Quan es va despertar la Irina pensava que era dijous i que els dijous a l'escola li agradaven molt, tocava fer psicomotricitat i també treballs manuals.
Es va afanyar a llevar-se i vestir-se i quan va baixar a baix a la cuina... va veure que a fora estava tot nevat!
Encara va estar més contenta. Que bé que s'ho passarien a l'escola amb la neu!
- Maaaaaaaare, va afanya't que vull anar a l'escola!
- Irina, em sap greu, acaben de trucar que avui han hagut de tancar l'escola, les carreteres estan malament i hi ha molts nens i nenes i mestres que vénen de lluny i no han pogut ni intentar-ho.
- Ooooooooh! mare! Quina llàstima! tan divertit que seria! - va dir la Irina mig plorosa.
- Saps què podem fer? farem un pastís i convidarem els nens del barri a berenar i podreu jugar amb la neu junts!
- Au va! Ara mateix comencem!


Carme Rosanas

21/1/10

El bon cor del Rai, per Anton Fortuño


EL BON COR DEL RAI

- Guau ...
- M’has xafat la vidriola, carnús ... - diu la Tamara
- Guau...guau...
- Que vols que doni els calerons a la foto del diari ? Oh, potser si... Ara ho veig...
- Guau...
- Farem una cosa, Rai... Coca de poma, molta, i farem trossos i la vendrem... al nens del cole.
- Guau...
- Li dic a la mare que ens ajudi... i recollirem calerons
- Guau, guau...
- Que digui que m’ho has dit tu i que no et renyi per xafar la vidriola ?
- Guau, guau, guau...
- Quin bon cor que tens, Rai... Et daré un torrosset de sucre...
- Guau, guau...
- Que no el vols amb tant llaminer que ets ?
- Guau, guau, guau...
- Que el posi a la coca per que sigui més dolça... ?
- Haití ... guau, ...Haití... guau,... HAITÍ ...!!!

http://rebaixes.blogspot.com/
i altres blogs d’Antoni Fortuño Sas

Les galetes màgiques, per Miri 4


LES GALETES MÀGIQUES

Avui he tingut un somni. La mare i jo érem pastisseres. Fèiem galetes amb farina, ous, sucre, mantega, iogurts, i... també hi afegíem altres coses. Les cuineres han d’inventar coses noves. Hi posàvem unes gotes d’alegria, petons de mel, núvols de pau i un bon raig d’esperança. Ho amassàvem molt a poc a poc fins que ens quedava una pasta fina. Aleshores amb els motlles tallàvem la massa i ho coïem al forn uns minuts. Mmmmmmm! Quina oloreta més bona!. Quan ja teníem les galetes a punt, les enviàvem a totes els racons del món i tothom en menjava. Com per art de màgia, desapareixien les pors, la pobresa i les guerres; i totes les persones de la Terra formaven una gran família de tots colors... Ara només és un somni, però potser quan creixi una mica podré inventar unes galetes màgiques com aquestes. Ui!, se’m fa la boca aigua!.

Miri4

19/1/10

Tant bonic que era, per Anton Fortuño

TANT BONIC QUE ERA

Quan han sortit d’escola el Pau ha cridat a la seva teta.
- M’has d’ajudar...
- Ajudar ? A lligar-te les sabates...?
- No... que m’has d’ajudar...
- T’ajudo sempre ..
La conversa ha seguit fins arribar a casa. Han tocat el timbre.... I escales amunt ha tornat a la bretxa ..
- Es que no sé com dir-t’ho.... Vull castigar al iaio...
- Castigar al iaio...? Que t’ha fet ... No t’ha deixat els pinzells?.
- No,... Que m’ha destrossat el dibuix que vaig fer d’ell... Al mateix paper m’ha pintat quan era petit que una vegada... I no podia fer-ho en un paper net, ell que en té tants....? Diu que varem riure molt
Ens va caure el plat pel damunt....fins al pelutxo. I la iaia ens va renyar...
Vés... com el faig el dibuix que tenia penjat a la nevera...? Tant bonic que era.
...................................
http://rebaixes.blogspot.com/
i altres blogs d’Antoni Fortuño Sas

La riallada del Pau, per Anton Fortuño


LA RIALLADA DEL PAU

El Rai, gosset juganer ha trobat la porta oberta del pis. No el deixen entrar quasi mai...Veure’l la Migi, la gata de casa, se l’ha mirat – encara que són amics, que ja és molt dir – i un mèu fortet ha esclafit. Ella guarda tot el que cau de la trona del Pau i avui menja amb la sopa mandonguilletes i les espera amb deliri... Aquesta gelosia ha fet que quan s’ha atansat, l’ha rebut amb les urpes, ell un ganyol agre ha soltat.
- Un vas, Rai... ? Que no vull gresca – diu la iaia
Sense saber com ha emprés a la Migi... Donant cop a les potes de la trona ha trontollat tot... Cara, sopaller, pelutxo..., mosaic s’ha envaït de sopa i mandonguilletes... Com ha plogut !!!
La lluita ferotge, la riallada del Pau... eterna i els crit de la iaia i ganyols i meus... inacabable.

http://rebaixes.blogspot.com/
i altres blogs d’Antoni Fortuño Sas

16/1/10

Els plors d'Ixent, per Pilar

ELS PLORS D'IXENT

Per la cara que feia Ixent, semblava que no li agradaven les farinetes.
-No entenc què li pot passar; tan bé que menjava i últimament no s’acaba mai el que li preparo – Deia la seva marona - Què li deu passar?
Va intentar posar-li una altra cullerada a la boca, però l’única cosa que aconseguí és que comencés a plorar. David, el germà gran que s’asseia al seu costat a la taula, va decidir d’aixecar-se i ajudar a la seva mare a calmar al petit. En fer-ho, va donar-li un cop al seu plat de cereals i aquest es va bolcar a sobre de la trona d’Ixent i del seu osset de peluix.
Aquest fet va fer riure al petitó i tots el miraren, sobtats.
-Mira mama – Cridà David –, té dues ratlletes blanques a la geniva d’abaix!
Llavors van saber que plorava perquè li sortien les dents.
Pilar
http://aencesadellum.blogspot.com/

13/1/10

Bona nit!, per Carme Rosanas


En Jan era un menut que tenia sempre molta gana. Encara tenia edat de menjar la llet amb les farines de cereals, però ell sempre buscava i demanava el menjar dels grans. I li deixaven provar de mica en mica. Ell hagués volgut menjar sempre com els grans.
Quan el seu germà Guillem va fer volar enlaire el seu bol de llet amb aquells cereals torradets i dolcets, de nen gran... en Jan va riure content. I es llepava els bigotis aprofitant aquesta pluja inesperada de llet i cereals. Només l'ósset de peluix es va dur un ensurt de mort.

Carme Rosanas


11/1/10

Ni el Messi..., per Anton Fortuño


NI EL MESSI...

La Tamara està trista, fins el Pau té la camiseta del Bojan .A ella els reis mags que nannis.... no li han portat, ... La de fa tres anys no li entra....Passada de moda.
La Migi l'ha sentit, ha alçat la cua i ha remenat per les seves cames. Quan l’ha collit al braç li ha dit uns meus a l’orella que a la Tamara l’han posat contenta de veritat. Li ha dat la solució... i diuen que els gats sols jeuen al coixí de l’avi.
Quan l’han vist sobre els monopatins...
- Que t’esbarraràs....
- M’ha citat el Guardiola, l’entrenador del Barça – ha dit tota tufosa – I ara faig exercicis per demostrar que el que fa el Messi no té comparació amb el que faig jo... I damunt del monopatí ... Així m’estalvio un ronyó... No dieu que una camiseta val un ronyó...
La menuda sap que vol.

http://rebaixes.blogspot.com/
i altres blogs d’Antoni Fortuño Sas

10/1/10

Entrenament, per Carme Rosanas


ENTRENAMENT

Els papers i les capses de cartró dels regals de reis, encara eren al racó del garatge a punt per llençar.
La Júlia, els havia obert tots i havia fet no gaire més que un tast de joc. I sense saber ben bé ni com ni perquè havia tornat als seus jocs més antics.
La pilota una mica descolorida, el io-io amb el cordill una mica embolicat, el gat, que era la seva joguina viva i el monopatí oblidat del seu germà gran.
I és que encara no havia aconseguit fer alguna cosa amb el monopatí que el seu germà no sabés fer... ella ho continuava intentant.
Ara sí! per fi!
Carme Rosanas

7/1/10

Equilibris, per Pilar


EQUILIBRIS

L’Emi s’estranyava en recordar una conversa que havia sentit a taula, al migdia, sobre l’equilibri. No entenia com una cosa tan divertida i fàcil de fer, segons havia vist al circ, preocupava als seus pares.
-Com és que deien que havien de fer-ne molts, per arribar a final de mes? Per arribar on? -Es preguntava.
Encuriosida, va decidir de fer equilibri a sobre del monopatí, mentre sostenia el gat i el io-io amb les mans i donava puntades de peu a una pilota.
-Pare, mare, veniu! Mireu com n’és de divertit, fer equilibris. I es pot fer qualsevol dia, sense haver d’arribar enlloc.
Els pares, van anar-hi corrent i en veure l’Emi es van fer un fart de riure amb la seva ocurrència.
-Tens raó, Emi – li van dir – A partir d’avui t’imitarem en la manera de fer equilibris.
L’abraçaren molt fort i la van convidar a menjar un gelat, enorme.

Pilar
http://aencesadellum.blogspot.com/

5/1/10

Artistes de circ, per Miri4


ARTISTES DE CIRC

Viscaaaaaaaaaa!, ja han vingut els Reis!!!. He estat a punt de llevar-me aquesta nit, però he sentit un soroll i... em penso que eren ELLS, menjant-se els torrons i les neules... . Jo ja sabia que no els agrada trobar ningú llevat i per això no m’he mogut del llit fins que s’ha fet de dia. He anat a despertar els pares, i he sortit a veure si m’havien portat el què els havia demanat: sorpreses!. He estat de sort, me les havien deixat al costat del pessebre: un monopatí vermell, un io-io, una pilota i un gatet de veritat!. Com que no em decidia, he començat a jugar amb tot alhora: el io-io en una mà, el gat a l’altra, la pilota fent equilibris sobre el peu i alehop!, enfilada al monopatí passadís amunt- passadís avall. Potser quan siguem grans, serem artistes de circ, el gat i jo.

3/1/10

L'amic del Tabalet, per Carme Rosanas


L'AMIC DEL TABALET

El Tabalet era un conillet tímid i solitari. La seva mare sempre el feia sortir a jugar, però ell tornava de seguida i sempre contestava que havia jugat sol.
Un dia va arribar saltant d'alegria.
- He trobat un amic, mare!
- Molt bé! Com és el teu amic?
- Gros, molt gros.
- I a què heu jugat?
- Jo m'he enfilat a sobre seu i ell m'ha gronxat. Ha estat molt divertit.
- Quina mena d'amic és aquest?
- Es diu "Elefant Petit"
- Tabalet, no pots tenir aquest amic, ja te n'estàs buscant un de la teva mida, un altre conillet, si et plau.
No li van valdre plors ni precs... la mare li va prohibir que es relacionés amb un animal tan diferent d'ells.
El Tabalet i l'Elefant Petit es trobaven a la clariana per jugar, només que no ho podien explicar a ningú.

Carme Rosanas

El conill i l'elefant, per Anton Fortuño


EL CONILL I L’ELEFANT

El Pau té una mascota, el Patrici, un conill que ronda el terrat de la casa i s’allotja en una gàbia preparada .
Avui ha sentit un pregó que ha arribat un circ al poblat. No sap el que és, però ha sentit molt xivarri. Quan ha quedat sol, el Pau a l’escola i tot era solitari, ha fet anar el morret olorant ... Seus ulls han vist un animal que no sap el que és. Si entra al jardí li estropellarà tot i les culpes... seran per ell.
Ha baixat fins baix i s’ha trobat al desconegut.
- Que fas tu per aquí...?
- Busco la mare... L’he perdut...
- Aquí... no la trobaràs...
- Per què no m’acompanyes, jo no conec els topants.
- Puja’m a la teva trompa... i ves en compte de xafar les flors.
El conill té bon olfacte i segur trobarà la mare.
.......................

http://rebaixes.blogspot.com/
i altres blogs d’Antoni Fortuño Sas

Orelles, per Marta Pérez Sierra


ORELLES

La mare diu que sóc bonica, però crec que m’enganya. Tinc el nas molt més gran que les altres nenes de la classe, i les orelles s’escapen del cap. El papa diu que encara sóc petita i que quan creixi tot guardarà proporció. Jo no sé ben bé que significa proporció però entenc, que ara per ara, nas i orelles són enormes. La mare m’ha regalat un conte d’animalons amb les orelles llargues. Es veu d’una hora lluny que no són animalons de veritat. On s’ha vist mai en un zoo un elefant lila? O una llebre amb les orelles a quadres? Diu el conte que s’han fet amics perquè van començar a parlar d’orelles. Potser sí que l’elefant del zoo té les orelles molt llargues! I quina trompa! I mira que bé que s’ho passa tot jugant amb la llebre!
─Potser jo ensumo millor que les altres nenes, mama!

Marta Pérez Sierra
http://www.martaperezsierra.com/