TANT BONIC QUE ERAQuan han sortit d’escola el Pau ha cridat a la seva teta.
- M’has d’ajudar...
- Ajudar ? A lligar-te les sabates...?
- No... que m’has d’ajudar...
- T’ajudo sempre ..
La conversa ha seguit fins arribar a casa. Han tocat el timbre.... I escales amunt ha tornat a la bretxa ..
- Es que no sé com dir-t’ho.... Vull castigar al iaio...
- Castigar al iaio...? Que t’ha fet ... No t’ha deixat els pinzells?.
- No,... Que m’ha destrossat el dibuix que vaig fer d’ell... Al mateix paper m’ha pintat quan era petit que una vegada... I no podia fer-ho en un paper net, ell que en té tants....? Diu que varem riure molt
Ens va caure el plat pel damunt....fins al pelutxo. I la iaia ens va renyar...
Vés... com el faig el dibuix que tenia penjat a la nevera...? Tant bonic que era.
...................................
http://rebaixes.blogspot.com/
i altres blogs d’Antoni Fortuño Sas
Gràcies Anton pels dos contes divertidíssims!
ResponEliminaAi, ai aquest avi, li haurem de fer pam pam al cul, jeje!
Em trec el barret, Anton! N'has fet dos...I estan plens d'entremaliadures i avis!
ResponEliminaMolt bé! És un diàleg encantador. M'agraden molt les històries en forma de diàleg.
ResponEliminaDoncs, el Pau té un dibuix fet seu de la meva cara penjat a la nevera, és veritat, i encara que jo no li he fet cap atropell. ell n'està gelós... Anton.
ResponEliminaAixò dels diàleg, a mi també m'agrada, però és dificilet... Gràcies a tots.Anton .