29/9/10

El carro gran, per fanal blau


EL CARRO GRAN


-On has aprés tots aquests noms, Enric? –pregunta la Cris.

-Avui a classe ens han explicat què són els estels i les constel·lacions.

-I ja te les saps de memòria? Em deixes el telescopi, si us plau?

-Digues-me quina vols veure i t’ajudo a buscar-la –li respon l’Enric.

-El carro gran! –respon amb entusiasme i obrint els braços tant com pot.

-I quan l’hagis vist, hi anirem a fer un tomb, eh? –somriu i cluca un ull .

La Cris somriu i li dóna una empenteta carinyosa a l’espatlla, perquè sap que no podran arribar tant amunt.La Puça, com així la van batejar quan només era un cadell, remena la cua fins anar topant amb les cames de la Cris.
-Que sí Puça…que tu també vindràs! Però aparta’t una mica que encara em faràs caure!

fanal blau

La imaginació de l'Andreu, per Pilar


LA IMAGINACIÓ DE L'ANDREU


L’Andreu, en sortir d’escola, en comptes d’anar-se’n directament a casa, decidí dirigir-se cap als afores a esperar que es fes de nit. Volia comprovar una cosa molt important. -Com és possible que no creguin que he vist a Peter Pan? - es preguntava – Van ser ells qui me’n van parlar!En arribar on la llum de les cases no l’impedirien veure el cel amb nitidesa, s’assegué i esperà que les hores passessin. En un moment determinat, el tercer punt lluminós situat a l’esquerra, va començar a brillar amb molta intensitat. Els núvols nocturns començarem a transformar-se en vaixells pirates, cocodrils i una figura aparegué al mig. No hi havia cap dubte. Era Peter Pan que li feia ganyotes i el convidava a jugar.Es girà en sentir els oh! d’admiració dels germans i els lladrucs de Nana, la gosseta, que l’havien trobat feia una estona i observaven embadalits l’espectacle oblidat en créixer.

Pilar

26/9/10

Cant, per Montse Pes


CANT

- D'on surt aquest cant?
- Clara, veus algú?
- No, solament sento dir que aixequem la vista, i tu Foc, que hi veus?
- Nyuc, nyuc, només veig un estol d'estrelles en forma de carro,
- Ahhh, si... Jo també..., Carles, fixa' t. allà, allà,,,,
- Ah!!! sí, síii. Ja ho veig! Ho escolteu bé ? ... diuen que aquesta terra algun dia serà lliure,i que aixequem la vista per veure-la.

Montse Pes

25/9/10

Buscant l'estel, per Carme Rosanas


BUSCANT L'ESTEL

Fa pocs mesos en Raül va viure la malaltia de prop. La Mercè, una companya i molt amiga seva, es va posar malalta. Al final de curs va poder anar, encara, de colònies i en Raül, que se l'estimava molt, la va ajudar en totes les activitats que li costaven, l'acompanyava quan necessitava descansar i ell estava segur que es posaria bé. Durant l'estiu, la Mercè va morir i en Raül, no pot entendrre com poden passar aquestes coses i pregunta molt. Els seus pares s'esforcen en consolar-lo i parlar amb ell tot el que necessita. Una nit la mare es va fixar que en Raül i la seva germana miraven el cel des de la finestra de la seva habitació.
- Què mireu? -
-Ens han dit a l'escola que la Mercè ara és l'estel més brillant del cel. Mira mare, deu ser aquella estrella, oi?
-Bona nit, Mercè!

Carme Rosanas

Llàgrimes de Sant Llorenç, per Miri4


LLÀGRIMES DE SANT LLORENÇ

-Els estels diuen que demà farà bon dia – diu la Marta
-Els estels no parlen- respon l’Arnau
-És estrany- , penso jo. La Marta no diu mai mentides, però la veritat és que jo, amb les meves orelles de gos que tot ho senten, no he escoltat mai la veu d’un estel. Malgrat tot, la Marta té raó, l’endemà fa bon dia. Potser és que ella té una sensibilitat especial i entén un llenguatge que els altres no coneixem, tant se val si som gossos o persones. Li encanta mirar el cel estelat.
A la nit em porta a passejar pel camí del bosc, lluny dels llums del poble que no deixen espai a la foscor. Quan és negra nit, les estrelles es veuen amb més intensitat.
● Mireu! Les llàgrimes de sant Llorenç, és una pluja d’estels. Demanem un desig a les estrelles?
● I tant!
● Bup! bup!


Miri4
http://gordolobomiri4.blogspot.com/

Despistada, per Pilar


DESPISTADA


-Per què s’enfaden tant els pares amb mi? – Es preguntava Ruth.

-Ja sé que sóc una mica despistada, però no crec que sigui per tant! Es deia a ella mateixa, molt enfadada.

De sobte va sentir molt de fred i començà a tremolar com quan tenia febre. Va córrer a buscar la mare perquè li posés el termòmetre.
-Però Ruth, filleta, on vas així? – Va preguntar-li.

-Estic molt vermella, mare? Dec tenir molta febre.

-No Ruth. T’has oblidat que som a l’hivern?Es mirà i s'adonà que duia una samarreta de màniga curta i un pantaló d’estiu. Potser els pares tenien raó?

Tigre, el seu gos, la va ajudar a vestir-se adequadament i se li va passar el fred. Quina vergonya!


Pilar

21/9/10

La Jana i el Tano, per fanal blau


LA JANA I EL TANO


La Jana està enmurriada perquè com que ha començat a refrescar una mica ja té ganes de tornar a posar-se la jaqueta vermella, la bufanda, la gorreta de llana i les manyoples. És el seu conjunt preferit però el seu pare, quan l'ha vist vestida li ha dit que ni parlar-ne d'anar tant abrigada.


-Però no veus que agafaràs el xarampió tant abrigada? -li diu el pare.

-Però no m'has dit que m'abrigués una mica? -li respon amb una mica de cantarella burleta.

-Jana...una mica...però no d'hivern...Au...treu-te la roba, vinga, i afanya't que farem tard!

Empipada comença a despullar-se, es treu el barret, la bufanda, les manyoples i comença a descordar-se la jaqueta vermella que és la seva preferida. El Tano, que és un bon amic, li recull la gorra com si li estés dient...va, guarda-la per quan vingui el fred!

-No em miris! –li diu al Tano. Tu si que sempre vas ben abrigat!


Fanal Blau

20/9/10

Males puces, per Eva Albiol


MALES PUCES

Des que havia començat aquell nou programa de la tele, Males puces, els dilluns, a escola, només es parlava d’això:

-Tota la família li tenia por a Tobi!

-Sí, però al final ja no ensenyava les dents.

-I el gos negre enorme? Quina temor!

-Es deia Lucas.

-Al cap de cinc setmanes, ja sabia dur les sabatilles…

-Sí, que fort!

-Ja m’agradaria!

El meu gos no em fa ni cas.

-Ni a mi!

-La meua gosseta és una malcriada!

Amb la família de Bea vivia Amis, un gos d’allò més amorós. Cada matí, quan Bea es vestia, li duia la jaqueta, la bufanda, els guants… I en arribar d’escola la saludava, perquè sabia que Bea el passejaria i jugaria amb ell a la pilota i a fer curses. Per això, mentre els companys parlaven, Bea pensava: “Potser si no mireu tant la tele i jugueu amb les mascotes…”.

Eva Albiol

17/9/10

El tercer dia d'escola, per fanal blau


EL TERCER DIA D'ESCOLA


El tercer dia d’escola, la Berta, que ja estava una mica enyorada de brincar pel bosquet com les cabretes durant tot l’estiu, va demanar permís a la mare per endur-se l’entrepà del berenar i fer una petita excursioneta.
-No tinc deures mare i vull veure els colors de ben aprop abans no marxin… -li va dir.
La Júlia mare, se la va mirar amb ulls intrigats:
-Què vols dir abans no marxin?
-D’aquí a no res entrem a la tardor, mare.
-Ah…sí!Va agafar la lupa que li havia regalat el seu cosí Jofre i va sortir saltironant.Tot just saltar la tanca, va veure un abellot damunt la margarida, libant-ne el polen.
-Ja, ja, ja…tu també berenes, eh? –li va dir mirant-se’l d’apropet.
Fanal Blau

15/9/10

Entoquè?, per Eva Albiol


ENTOQUÈ?

-Vull ser entomòloga.
-Entoquè?
-En-to-mò-lo-ga! -respongué Paula, farta que no l’entendrien.

Encara que els companys no en compartien l’entusiasme, Paula trobava els insectes fascinants: les potes, els colors, els moviments… No se’n cansava mai! Fins i tot un dia el mestre li va haver de dir:
-Paula, oblida les mosques i concentra’t en l’exercici!Tothom va riure, i a partir d’aleshores va ser “Paula la Mosca” (encara que les mosques no eren precisament els seus insectes preferits…). Un dia Paula va aparèixer a escola amb una lupa enorme i alguns potets de vidre amb bitxets. Els va traure a l’hora del pati i va començar a explicar com treballaven les abelles, per què no hi ha dues papallones iguals, els diferents noms de les marietes… Tots l’escoltaven al·lucinats sense dir res fins que Raül, qui més s’havia rigut d’ella, va afirmar molt seriós:
-Paula, jo també vull ser entoquè.
Eva Albiol

8/9/10

Què fas Arnau?, per fanal blau

QUÈ FAS ARNAU?

-Què fas Arnau? –pregunta l’Oriol.

-Què et sembla que faig? Mirar-me el melic? –respon l’Arnau.

-¿…? –mirant-se el genoll del seu company.

-Encara no hem començat escola, ni hem sortit al pati i…mira com vaig! –li assenyala la ferida.
-Tantes ganes tenies de tornar a l’escola que has fet un “rallie”?

-De debò que sí, Oriol…No duràs pas una "tirita" a la motxil·la? –li pregunta tímidament l’Arnau.
-No! Però duc una pilota!

Ambdós es miren, somriuren i fan una encaixada de mans.


Fanal blau

7/9/10

Sense exagerar, per Eva Albiol

SENSE EXAGERAR

Pere i Oriol eren els millors amics del món; potser per això discutien contínuament. Normalment acabava guanyant Pere, ja que Oriol no tenia tanta capacitat de convicció. És que discutir amb Pere era tan esgotador…! I no és que Oriol no s’adonés que l’altre exagerava sovint, però li les deixava passar perquè… mira, perquè eren amics i ja està. -Has anat de vacances a la platja, Pere?-No, a la muntanya.-Però si a tu no t’agrada gens!-Abans no, però aquesta vegada ha sigut ben diferent... Hem pujat a 4000 metres!-Què dius? 4000? No t’ho creus ni tu!-Ah no? Com et penses que m’he fet açò? No és una ferida d’alpinista, o què? Oriol va observar atentament el genoll de Pere. Evidentment, no era una mossegada de medusa ni una moradura qualsevol. Potser Pere aquesta vegada no mentia. Però 4000 metres… eren molts, no?
Eva -

Quina picor, per Montse Pes

QUINA PICOR!
Aaaiiiih, uuuiiiih,,,Quina picor, potser m'ha picat el mosquit Tigre? Com és que a tu no t'ha picat?
-Perquè em protegeix el color vermell dels pantalons.
-Què vols dir?
-Dons que el mosquit , en veure els teus pantalons blaus, es pensa que tens sang blava, com els Reis.
-Però jo creia que la sang era tota de color vermell.
-Sí, la sang és tota del mateix color, però encara existeixen Prínceps i Princeses.
Montse Pes

4/9/10

Marc, el sapastre per Eutrapèlia


MARC, EL SAPASTRE
Marc no té gaire gràcia per als esports. Després d’un partit sempre ha de buscar la mercromina per guarir-se els esgarranys. Si prova de saltar un bassal acaba cobert de fang i si baixa massa de pressa les escales acaba ensopegant. Però ell, que és valent de mena, no s’amoïna gaire per les ferides, l’únic que li dol és que els amics es mofin d’ell.
Per això Marc no volia anar de colònies. A les colònies toca córrer, saltar, ballar i nadar. Però els pares l’hi han fet anar. Ara és de nit, els seus amics ja dormen després d’un dia de riallades a costa seua. Marc agafa les pintures i, un per un, dibuixa a les cames dels seus amics un blau gran, molt més gran que cap blau que ell s’hagi fet mai. L’endemà al matí, quan descobreixin la broma segur que riuran plegats una bona estona.


Eutrapèlia

Pista lliure, per Miri4

PISTA LLIURE


N’estava tip d’anar a les festes majors dels pobles i que sempre li diguessin que no sabia seguir el ritme de la música. Quan l’orquestra va començar, es va inventar un ball movent-se ràpidament en totes direccions. Semblava que tingués un exèrcit de puces picant-li per tot el cos i ell sacsejava amb força braços i cames, en una mena de dansa boja sense cap sentit. Tothom estava bocabadat.
Però en Marc estava molt a prop i ai! el peu d’en Pere va topar amb el seu genoll que va quedar tot vermell:

- Perdona’m Marc, no volia fer-te mal.
- Ja ho sé, Pere. Tinc una idea, quan facis el teu ball digues “pista lliure!” i tots et deixarem espai perquè et puguis moure sense fer-nos mal, d’acord?
- Perfecte!
Des d’aquell dia, quan sentien el crit de “PISTA LLIURE” tothom s’enretirava i en Pere va poder ballar tranquil.


Miri4
http://www.gordolobomiri4.blogspot.com/

1/9/10

Sant Tornem-hi!!!!

Preparats, llestos...ja!
A punt per tornar-vos a inspirar i fer volar la imaginació?
Que ràpid que passa el temps, oi? Espero que les vacances us hagin anat de meravella a tots i us convido a escriure un conte, dos, tres...tants com vulgueu! Ja us trobava a faltar...
BENVINGUTS AL BLOG!!!!!