28/12/10

Calor de amigo, por La Marca Amarilla


CALOR DE AMIGO


Cada 24 de diciembre Julia y su primo Carlos iban a patinar al estanque helado, pero este año Carlos se constipó y tuvo que guardar cama.Julia se puso triste y pensó en no ir. Al verla, mamá insistió en acompañarle; le dijo que nunca se sabe cuantas cosas buenas pueden pasar en una tarde de Navidad. Fueron al estanque helado y Julia se puso el gorro rosa dispuesta a demostrar a mamá lo bien que patinaba bajo la nieve. Entonces, cuando pasaron unos minutos…- ¡Qué bien patinas! ¿Por qué no me enseñas?Resultó ser la voz de un niño que había venido al pueblo para pasar las fiestas de Navidad con su familia y que no conocía a ningún niño. Juntos pasaron una tarde muy divertida y se rieron mucho pues Arnau, como se llamaba su nuevo amigo, no sabía patinar muy bien.

La Marca Amarilla

22/12/10

Sobre la manta de neu, per Carles Campomar


SOBRE LA MANTA LA NEU

Com cada any, des de ja en feia uns quants, sortien a jugar sobre la manta de neu que cobria aquell poble.
La Naia i la Clara, sempre eren de les nenes que només veure com el sol entrava sota la finestra de la seva habitació, saltaven ràpidament del llit, per retrobar-se les dos i jugar sense parar fins que les seves mares les cridaven per anar a dinar.
La Naia portava la seva jaqueta blava que els pares l’hi havien comprat , mentre que la Clara portava un barret que la seva iaia li havia fet per aquell hivern tan fred.
Aquella era la imatge que la Clara i la Naia recordaven uns vint anys desprès que el temps i les obligacions les van separar, i ara només recorden aquelles estones un cop l’any quan es retroben en un petit bar del poble.
http://www.carlescampomar.com/

Comença a créixer el dia, per Jesús M. Tibau


COMENÇA A CRÉIXER EL DIA


L’hivern arriba i el dia comença a crèixer, diu el padrí. Deu tenir raó, suposo, tot i que jugo a portar-li la contrària, perquè m’agrada veure com s’enfada de mentida, i com m’abraça pel darrere com si m’escanyés pel coll, i com acaba fent-me pessigolles. Dissabte al matí, quan fa tant de fred, em porta al llac. Ell es queda assegut en un banc, vigilant-me pel damunt del diari mentre rellisco amb la Martina pel gel. Ell diu que no patina perquè està una mica refredat.Sé que és mentida, no en sap de patinar, però faig veure que me’l crec.

Jesús M. Tibau
http://jmtibau.blogspot.com/

Cristalls de neu, per Bruixeta


CRISTALLS DE NEU

Petits flocs de neu juguen entre ells, a l’aire, fent cabrioles abans de tocar terra i formar un mant blanc que sembla cotó fluix. Vull agafar-los, atrapar-los amb els meus guants del color del cel a la primavera. S' escapen . Dono voltes per quedar tota coberta de neu, vull ser com aquell ninot de la plaça, però no em sé estar quieta. Giro, i giro i giro com una baldufa quedant ben plena neu. Veig petits cristalls de neu que brillen amb intensitat, vull agafar-ne un, però son juganers i es desfan per no ser atrapats.
Bruixeta

21/12/10

Vacances blanques, per Abel Carretero


VACANCES BLANQUES

Per fi s’havia acabat l’escola. Les vacances de Nadal començaven. La Laia i el Genís havien quedat per passejar aquella mateixa tarda, tenien tantes ganes d’anar a fer un volt que no es podien esperar. Després de dinar van quedar de trobar-se a la cantonada de l’ajuntament.
A les tres en punt tot dos es varen trobar i emprengueren una passejada pel poble fins que van arribar al seu objectiu: la pista de gel que hi havia instal·lada des de feia dues setmanes. Tan bon punt van estar preparats per entrar-hi, hi van accedir per no sortir-ne fins passades tres hores.
S’ho estaven passant d’allò més bé quan, de sobte, alguna cosa blanca i tova va caure damunt dels cabells de la Laia.
- Què és això? - preguntà el Genís.
- No ho sé – digué la Laia –, sembla neu! Està nevant! – va dir tota contenta.
Així va ser com el Genís i la Laia van passar aquella tarda tan esplèndida, sota la neu, allò que més els agrada de l’hivern.

Abel Carretero Ernesto
http://lespaidelcatala.blogspot.com/

19/12/10

Una estona d'hivern, per Miri4


UNA ESTONA D’HIVERN

A la meva àvia no li agrada que arribi l’ hivern, diu que té massa fred i no vol anar a passeig. Si jo pogués fer nevar a l’època del bon temps, ho faria. Portaria el fred només una estona (i avisaria a l’àvia que no sortís de casa). Enviaria els núvols més enllà de les muntanyes a recollir aigua de rius o mars, i faria que el vent els portés al meu poble. M’agradaria que l’aire fred de l’ hivern convertís l’aigua en neu i el riu tot congelat esdevindria una pista de patinatge perfecta .Amb el moviment dels meus braços la neu sabria quan hauria de caure i podria ballar amb els meus patins sota una suau carícia de cristalls blancs i freds. Més tard, ja podria tornar el bon temps. Em trauria els patins, els guants i la roba d’abric i aniria al parc a berenar (i aleshores l’àvia em podria acompanyar)... De tota manera, a mi sí que m’agrada l’ hivern!.

Miri4

http://gordolobomiri4.blogspot.com/

17/12/10

No som d'aquests, per Eva Albiol


NO SOM D’AQUESTS



-On vas amb aquest pastís, Emma? -pregunta sa mare.

-És que avui celebrem l’aniversari de Mila.

-Ah, sí? I com saps que és avui?

-Per què li ho preguntat, evidentment! -respon Emma. De vegades els adults li fan cada pregunta... I quan utilitza paraules com “evidentment” la miren estorats. No els entén, els adults.

-En realitat era ahir -continua- però com que tenia escola no vam poder fer la festa…Sa mare la talla:

-Però Emma, tu creus que és normal que celebres l’aniversari de Mila?

-Per què no?

-Perquè..., perquè... -no té molts arguments, i Emma aprofita:

-Per què és una gallina, vols dir? Per això no té dret a tenir festa d’aniversari? Però mama, nosaltres no som d’aquestes famílies que discriminen gent! I Mila no serà d’aquestes gallines que acaben convertint-se en sopa, no?-...


Eva Albiol

http://salinasagace.blogspot.com/

El diente, por La Marca Amarilla


EL DIENTE


Julia tenía tres mascotas, aunque si mamá le dejara, tendría treinta o más… Pero se conformaba con Robin, el gato juguetón, Lee, el ratoncito deportista, y Pillina, la traviesa gallina. Hoy decidieron hacer una fiesta para animar a Lee y pidieron ayuda a mamá para cocinar un pastel delicioso, que lo hizo encantada… Y es que el pobre ratón estaba triste porque se le había caído un diente haciendo deporte ¡Su primer diente! Y ya sabemos todos que el Ratoncito Pérez recoge los dientes de los niños… ¡Pero no los de otros ratones!

La Marca Amarilla

Una fita important, per Carles Campomar


UNA FITA IMPORTANT

L’Ester estava molt il·lusionada per aquell dia tant important, era un dia que el seu germà Pol no oblidaria mai, i si l’ oblidava ella seria l’ encarregada de recordar-li.
Acompanyada del seu gatet i la seva gallina que portava a sobre el barret es dirigia cap al pati on el seu germà acabava d’ aconseguir una de les fites més importants en la vida d’un nen.
La germaneta tenia un somriure d’ orella a orella i estava molt emocionada, sense poder dir cap paraula, simplement mirant.
El seu germà Pol havia aconseguit caminar per primer cop, fer aquelles primeres passes que tot nen somia quan només va a quatre grapes, unes passes que, a partir d’aquell moment, el farien el nen més lliure dins del seu petit gran món.

Carles Campomar

Bon aniversari Taquetes, per Bruixeta


BON ANIVERSARI TAQUETES!


Avui fa un any que l’Ona va trobar-se en “taquetes” al forat de l’arbre que hi ha davant de casa. Va ser un amor a primera vista. L’Ona no ho va dubtar gens i va arreplegar aquell sac de miols per pujar-lo a casa.

Fa un any que es fan mútua companyia. I per això avui és un dia especial, un dia de celebració de la grossa. L’Ona ha fet un pastis de peix, el preferit d’en Taquetes” i ha preparat una gran festa en la qual la convidada principal és la gallina Clotilde, que viu al primer pis i és la millor amiga d’en Taquetes.
Globus i serpentines adornen la casa, i una espelma vermella és al cim del pastís esperant que en Taquetes bufi tant i l’apagui.

Bon Aniversari Taquetes!!!!! Criden ben fort l’Ona i la Clotilde i ell mou la cua tot cofoi.
Bruixeta

16/12/10

Un pijama color de maduixa, per Jesús M. Tibau


UN PIJAMA COLOR DE MADUIXA


Amb pastís de maduixa i un pijama a joc t’espero. I Xumi, el gatet, s’afegeix a la festa amb barret de joguina, i Cleca, la gallina perfecta, t’ha comprat un globus que li ha costat una feinada inflar. Quan obris la porta, taparé amb la mà l’espelma perquè no s’apagui d’un cop d’aire, i faràs veure que t’endus una sorpresa, i demanaràs un desig que ja serà realitat, i repartiràs petons de maduixa, a joc amb el pijama que em vas regalar.

Jesús M. Tibau

13/12/10

Un nombre, un cuento, por La Marca Amarilla


UN NOMBRE, UN CUENTO


Mmmm Joooota…

Mmmm El puntiiiiito encima.

Mmmm Iiii… Con el puntito también.

Mmmm Eeeeeme ¡Jo, esta me ha salido regular…!

Mmmm Eee …

Mmmm Eeeeene… Esta es como la eme pero con un puente sólo…

Mmmm Y aaaa ¡Esta me ha salido muy chula!“Jimena”…

¡Ya está! ¡Ya se escribir mi nombre!

Pero ¡Uf! Pero me ha costado un poquito…

No se por qué dice papá que es muy importante saber escribir…

¡Si yo nunca voy a escribir un cuento!

Una carta per en Madhur, per Bruixeta


UNA CARTA PER EN MADHUR

Els pares m’han explicat que hem apadrinat a un nen que viu molt lluny, a l’Índia. La mare en diu que com viu molt lluny, de moment no el coneixerem més que per fotografia, com aquella que ja tenim al moble del menjador, al costat de la meva. No acabo d’entendre molt bé que vol dir això d’apadrinar, el que si he entès és que fen-ho el nen i els seus amics, que viuen al mateix poble, podran anar a l’escola com hi vaig jo.
Els pares també m’expliquen que en Madhur, així es diu el nen, estarà molt content si l’hi escric una carta. Fa poc que sé escriure, però avui escriuré la meva primera carta a en Madhur.


Bruixeta

Una nena prodigi, per Adriana Bernal Gamez


UNA NENA PRODIGI


Tinc una filla que podria anomenar nena prodigi, si si... i no us penseu que és fàcil conviure amb ella! Ara té 7 anys, i des dels 5, en que va aprendre a escriure, que no para de fer-ho! Ja ha escrit 3 llibres de contes, 2 novel·les i 1 llibre de poemes. Això no es pot aguantar!!! Sobretot, perquè jo, no sóc capaç d'escriure sense faltes, i no tinc idees creatives, la seva mare i jo no sabem què fer, cada vegada que hem d'entregar una nota a l'escola, ella hi passa el corrector, quan llegim a casa ens crítica les novel·les perquè ella ja les ha llegit, si li regalem un llibre es riu de nosaltres perquè no tenim criteri, etc. És insuportable, volem una nena normal, crec que l'haurem de portar al psicòleg o tancar-la a algun centre, jo no l'aguanto!!
Un pare desesperat!

Adriana Bernal Gamez
http://adbega.blogspot.com/

La Roser, escriptora, per Carme Rosanas


LA ROSER, ESCRIPTORA

Sempre acabava trobant algú que li expliqués un conte. Li agradaven molt si podia veure'ls en paper, en lletres, en dibuixos. Molt més encara que si que si els hi explicaven només de paraula, com feia l'àvia, que en sabia un munt i no necessitava llibres. La Roser, però tenia una fascinació pels llibres, perquè els agafés qui els agafés, no importava si era la tieta, la mare, el pare o la cosineta gran, sempre treien de dins la mateixa història. És per això que ella volia escriure llibres. No podia pas esperar a saber llegir i escriure, havia de començar com més aviat millor. I per això, la Roser, aprenia de memòria els dibuixos d'algunes paraules i els repetia. Ella començava... i potser no eren històries boniques, encara, però ho llegís qui hi llegís, sempre deia el mateix. Per la Roser això era un molt bon començament.
Carme Rosanas

Gargots, per Pilar


GARGOTS

Somiava amb escriure els contes que li explicaven cada nit abans de dormir. Per això cada tarda practicava en el quadern “gargot”. Des que li havien dit que les seves lletres eren això, gargots, va pensar que era el millor nom que li podia posar a un quadern ple d'ells.Aquella tarda el seu germà gran es va asseure al seu costat atret per les paraules que deia en veu alta al mateix temps que intentava escriure-les. L'observà atentament sense poder evitar somriure en veure que es mossegava la llengua per l'esforç.
-Meritxell, has d'ensenyar al llapis a escriure el teu nom. Jo t'ajudaré.Li va dir a la nena que en realitat, escriure era dibuixar. Així es convertien els gargots en lletres.Mai se li oblidaria la tarda que va ensenyar al llapis a escriure el seu nom. El següent quadern de pràctiques es va dir “paraules”.


8/12/10

La carta, per Enric Lluch Girbés


LA CARTA

El meu pare em va dir que Pare Noel parlava en castellà. Per això, he començat a escriure la carta en aquesta llengua; però, de sobte, he pensat que un personatge com tu ben bé entendria moltes altres llengües. També la meua, és clar. Així que tatxe allò que havia escrit i comence de nou: Benvolgut Pare Noel, vull que em portes un xumet nou per a la meua germaneta, unes ulleres per a l’àvia i un bitllet dels grans per a la meua mare, perquè el meu pare no té treball. I si pots, fica un somriure a la cara dels pares i regala’m una motxilla per portar els llibres a l’escola, perquè la vella té un forat i ja he perdut dos llapis de colors i la goma d’esborrar. Moltes gràcies.

Enric Lluch Girbés

Sóc gran, per Miri4


SÓC GRAN!

Fa quatre dies que ha començat a anar a l’escola dels seus germans. Ja no és la llar d’infants, on anava quan era petita, ja té tres anys! Tots li diuen que s’està fent gran, però li parlen i la tracten com abans i ella vol dir -los que ja ha crescut i no ho sap explicar, encara no sap pronunciar bé totes les paraules i no té prou vocabulari..., vol demostrar que no és cap criatura, de fet ja ha deixat enrere els bolquers, el xumet i les farinetes. Agafa els llapis d’en Robert, un full de paper blanc i es prepara per donar una sorpresa a tota la família. Encén el llum, s’enfila a la cadira i, molt concentrada, comença a omplir el paper de palets, rodones i muntanyetes, així és com es fan les lletres, oi?. Que contents es posaran tots quan vegin que ja sap escriure!.

Miri4

http://gordolobomiri4.blogspot.com/

Estimats Reis Mags, per fanal blau


ESTIMATS REIS MAGS

Aquest any he començat a llegir i escriure; ho trobo divertídíssim. Cada dia vull llegir i cada dia vull escriure una mica.
Com que vaig poc a poquet, m’he de concentrar tant que trec la llengua enfora com si fes un gran esforç. I la veritat és que el faig!
Com que en vull continuar aprenent molt i molt us demano molts contes per llegir i molts llapis per escriure. Molts, o el que pugueu.
Ai, la mare em crida a sopar.
Vosaltres sí que sabeu llegir, oi?
UN PATÓ
Carla
http://fanalblau.blogspot.com/

7/12/10

Paraules al paper, per Jesús M. Tibau

PARAULES AL PAPER

Em costa encara fer moure el llapis i dibuixar les paraules al paper, que abocaria en un minut si estiguessis amb mi, parlant com una cotorreta, com sempre dius mentre te’n rius i fas veure que t’agafa mal de cap. A poc a poc i amb bona lletra, com a tu t’agrada, procuraré explicar-te quant t’enyoro, i les feines que faig a casa mentre no hi ets, com una xiqueta gran (i em callaré alguna entremaliadura que segur que t’explicarà el pare), i després dibuixaré un cor ben vermell amb els braços oberts, i desitjaré que et curis aviat.


Jesús M. Tibau

3/12/10

Marrameu, el gat cantaire, per Bruixeta


MARRAMEU, EL GAT CANTAIRE

A la Laia li agrada molt anar a veure a la tieta Ramona. Viu sola amb l’única companyia d’en Marrameu, un gat que la tieta Ramona diu que fa coses estranyes. Estranyes en un gat. En Marrameu sap cantar. Amb els seus miols és capaç d’ entonar qualsevol cançó que soni. Però en Marrameu és un gat molt tímid i només canta davant de les persones amb les que té més confiança, la tieta i la Laia, elles són les úniques que l’han sentit cantar. Per això la faceta cantora d’en Marrameu és un secret molt gran que la Laia no pot explicar a ningú, ni tan sols a en Pol, el seu millor amic de l’escola.
La tieta diu que sort en té d’en Marrameu perquè així no es troba mai sola ni avorrida. Cada tarda, mentre esperen a la Laia, la tieta fa mitja i en Marrameu afina la veu.
Bruixeta

No solo canta el gallo, por La Marca Amarilla


NO SOLO CANTA EL GALLO

Mi gato Kike siempre está jugando o ideando alguna travesura para tratar de sorprenderme. Tiene un montón de juguetes para entretenerse y así dejar de jugar con los ovillos de lana que utilizo todas las tardes para tejer bufandas de colores, pero en cuanto me despisto ¡Zas! Ya me ha quitado algún ovillo…Y es que Kike es el gato más inteligente del mundo.Me di cuenta la tarde en que se me estropeó la radio y no pude escuchar mi programa preferido de música. Me puse un poco triste y Kike, como todos los gatos, lo notó.De repente… ¡Kike empezó a cantar mi canción favorita en medio del salón! En idioma gatuno, claro, pero con una perfecta afinación.Yo le miré fascinada y pensé: - ¿Sabrá también freír un huevo?

http://elgarajermetico.blogspot.com/

Les visites a ca la iaia, per Filadora


LES VISITES A CA LA IAIA

A l’Antònia li encantava que vinguessin a visitar-la els seus néts; i a la Mixa, la seva gata, també. Després de veure’ls sempre obsequiava a tots els presents amb els seus cants i balls. Era veritablement sorprenent l’alegria que li causava la visita d’en Pol i la Laia. Tothom se’n feia creus!Un diumenge, la filla de l’Antònia va arribar acompanyada també per la seva germana Eulàlia. L’Antònia de seguida va oferir tot de coses a l’invitada inusual d’aquella casa. L’Eulàlia no tenia gana, però al sentir el nom de Martini, els ulls li van fer pampallugues. L’Antònia va córrer a l’armari, contenta de poder-li oferir un didalet de la beguda. Però ai! l’Antònia no s’ho podia creure, l’ampolla estava gairebé buida del tot! “Que estrany! -va pensar!- Si jo no en bec mai!”. Mentrestant, la Mixa anava cantant i ballant i els petits no podien parar de riure.

Filadora


30/11/10

Companys peculiars, per Mercè Climent Payà


COMPANYS PECULIARS
Sempre havia volgut tenir una mascota, sobretot ara que feia algun temps que la meva única companya era la solitud. No acabava de decidir-me, així és que l’atzar va propiciar l’encontre. Va ser al Carrer dels Àlbers. Escarbotava amb insistència dins d’un contenidor amb l’esperança de trobar quelcom per emplenar el buit dolorós de l’estómac. Tot era pell i ossos, i quan em vaig capbussar a les seves ninetes només vaig poder trobar tristesa. Solament em va caldre un «pst, pst» perquè em seguís fins a casa.
Ja fa dues setmanes que compartim llar i moments. S’ha engreixat, li ha tornat el color al rostre i sembla feliç. Això sí, cadascú té les seves aficions: jo no puc evitar escoltar música i ballar, i ella s’entreté fent punt de ganxo. I sempre troba el temps per dedicar-li les carantoines i les carícies que es mereix.

Mercè Climent Payà

http://www.mercecliment.blogspot.com/

La mascota alegre, per Jesús M. Tibau


LA MASCOTA ALEGRE
La padrina perd el punt i les agulles de fer mitja es paralitzen. No se'n pot avenir, i mira que el dependent de la botiga "La mascota alegre" li va prometre: "aquest gat canta millor que el Josep Carreres". Ella no va comprar el gat per això, perquè és moderna i ja té un mp3 on escolta les cançons de quan era jove, sinó perquè li va fer gràcia com la mirava, amb cara d'entremaliat simpàtic. Sort que els veïns són fora avui, perquè no sabria com explicar aquest concert de migdiada.

Jesús M. Tibau
http://jmtibau.blogspot.com/

29/11/10

L'Elvis, un gat molt musical, per Miri4


L'ELVIS, UN GAT MOLT MUSICAL


L’Enriqueta feia anar les agulles de fer mitja: “un punt del dret, un punt del revés, un punt del dret...”De vegades estava tan concentrada en els punts que no se’n recordava de res més: ni anava a comprar, ni feia el dinar, ni mirava el rellotge. Els veïns, que ja la coneixien, li portaven coses:
-“Tingui senyora Enriqueta, unes croquetes boníssimes acabades de fer”
L’Enriqueta els ho agraïa obsequiant-los amb un jersei, uns guants, una bufanda,...
Un dia el gat tenia tanta gana que va començar a buscar coses per a omplir la panxa, però no va trobar res i finalment, queixalada ve queixalada va, es va cruspir la ràdio de la cuina. I des d’aleshores, es passa tot el dia ballant pel menjador al ritme de la música que misteriosament surt de les seves orelles.
- “Elvis,ets un gat-músic!, com ho fas això?”
Ai, si l’Enriqueta ho sabés...


Miri4

27/11/10

Un pastís per la mare, per Bruixeta

UN PASTIS PER LA MARE

La mare d’en Pau sempre mirava els programes de cuina que donaven per la televisió, era una gran cuinera.
En Pau, que a vegades s'asseia al costat de la mare a veure aquests programes, un dia va veure com explicaven la recepta d’un pastís de xocolata que no necessitava anar al forn. En Pau era petit i no el deixapodia fer servir ni el foc ni el forn. Però aquell pastís sí que el podia fer ell tot sol! Estava molt content, li donaria una gran sorpresa a la mare.
Va anar a la cuina i va fer aquell pastís de xocolata per la mare. Es va divertir molt, ara entenia perquè a la mare li agradava tant cuinar
La mare va estar molt contenta, el pastís d’en Pau era el millor que havia provat mai.


http://elcaudelabruixa.blogspot.com/

26/11/10

L'aniversari de la mare, per Jesús M. Tibau

L'ANIVERSARI DE LA MARE

Avui és l’aniversari de la mare i li cuinaré un regal especial. Li xifla la xocolata, i he comprat cireres confitades per decorar elpastís, i una espelma ben grossa, només una, sense posar els anys que fa, que sé que no li agrada. I el pare plegarà abans de la feina, i abans que arribi apagarem els llums de casa, i ens amagarem darrere del sofà, i quan obri la porta saltarem cridant felicitats!, i ens donarem petons que sonaran dolços, com cireres confitades.

Jesús M. Tibau


24/11/10

L'aniversari d'en Pol i de la Laia, per Filadora

L'ANIVERSARI


En Pol estava amoïnat. S’acostava el seu aniversari i això significava que també s’acostava l’aniversari de la seva germana. La Laia i ell van néixer el mateix dia, eren bessons. Li volia regalar alguna cosa especial donat que aquest any els havien posat en classes separades a l’escola i s’enyoraven.-Mami! dona’m idees!!-Que li agrada a la Laia?-La xocolataaaa!-Tens raó, li pots regalar...-Un pastís de xocolata!! – En Pol estava molt content. Havia trobat el regal perfecte!Es va passar tot el dissabte al matí buscant receptes i tota la tarda cuinant. Al final li va sortir un pastís boníssim! I el millor de tot: el va decorar amb xuxes per sobre. Només mirar-lo se li feia la boca aigua!!!Quan la Laia el va veure se li va llançar al coll: “M’encanta! és el millor regal!” I els dos somrigueren d’orella a orella.


Filadora

21/11/10

Un gran descobriment, per Abel Carretero

UN GRAN DESCOBRIMENT!

Aquell diumenge s’havia quedat sol. Els pares havien anat a comprar i l’Albert no sabia què fer, s’estava avorrint. De sobte, va tenir una idea: em posaré a cuinar, va pensar.Dit i fet. Va agafar tots els estris que es va trobar pel mig i en féu una muntanya a la taula de la cuina. A poc a poc en va esbrinar el seu ús i va començar a fer invents. Mentrestant, en Bepi, el seu gos, feia el paperina per la cuina, tot observant l’atac d’ira que creia que havia patit el seu amo.Així va ser com l’Albert va aprendre a cuinar i a estimar l’art de la cuina. A partir d’aquell moment, fa el sopar cada dia a casa abans no arribi la mare de treballar.

Abel Carretero Ernesto

19/11/10

..., per Jesús M. Tibau


...


Bada i no recorda haver-se fet mal fa un minut. Ja no li cou el genoll, ja no rellisca la llàgrima. De vegades, fer malabars sobre un dit no té preu.


Jesús M. Tibau


Després de l'escola, per Pol Alonso


DESPRÉS DE L'ESCOLA

Cada dia, en sortir de l’escola, la Lorena anava a jugar al parc i mai havia vist aquella estatueta. Representava un alegre ratolí fent cabrioles i estranyament no tenia cap autor ni cap data grabada al pedestal. Va recordar que aquell dia la professora de plàstica els havia intentat explicar el que era l’Art, tot ensenyant multitud de famoses fotografies de suposades obres artístiques per tal de que ho entenguéssin. I la pobra Lorena no havia entès res.Però observant aquell ratolí rialler va notar com una calidesa li pujava de l’estómac fins a la boca, on es va materialitzar en un somriure. De cop i volta, sense necessitar cap avorrida lliçó d’escola, va saber que aquella estatueta era art.
Pol Alonso
http://narracions.blogspot.com/

16/11/10

La Luci no vol creure!, per Isabel Sala Casteras


LA LUCI NO VOL CREURE


Aquell dia la Luci, en sortir d’escola li va demanar a la seva mare si la deixaria jugar al parc amb els amics. La mare, sempre molt ocupada, li va dir que primer haurien d’anar a fer uns quants encàrrecs.
- Però mare...- va suplicar la Luci. Si us plau, mare!!!
- No, Luci. - va contestar la mare. - Ja saps que sempre que puc t’hi acompanyo, però avui és impossible i ho hauries d’entendre.
- Puc anar-hi jo sola!!!
- Luci, tu encara ets una mica massa petita per anar sola al parc.
La Luci, va pensar que la seva mare era molt exagerada. Ella tenia sis anys i ja era gran, per anar al parc o per passejar-se pel barri o per allà on li vingués de gust. Capcota i emmurriada va seguir la seva mare fins a la botiga de queviures de la senyora Dolors. I mentre eren a la botiga la Luci estava molt i molt pesada, la seva actitud gairebé ratllava la mala educació.
- Mare, m’avorreixo... puc sortir a la plaça a saltar amb la corda una estona?
La mare, que ja n’estava fins al monyo de la Luci, li va donar permís tot dient-li que no es mogués de la plaça.
- D’acord!!!
Saltant, saltant, la Luci no es va adonar que s’havia allunyat molt i molt, no només de la plaça també s’havia allunyat del barri, que era el lloc que ella més coneixia.
Va parar un moment per cordar-se les sabates i va ésser aleshores quan va veure que aquell lloc en què es trobava no li era gens familiar i que a més estava sola. I es va espantar, però no va plorar, perquè ella era gran i les nenes grans no ploren.
- Què puc fer ara?...
I mentre pensava, es va adonar que a la seva vora hi havia un ratolí que la mirava rialler.
- Hola, Luci!!! - ja veig que has desobeït la mare, mira, aquest cop t’indicaré el camí de tornada a la plaça, però m’has de prometre que sempre més faràs cas del que et diuen els pares.
- Sí, si, és clar... t’ho prometo..., - va contestar tota sorpresa i va seguir el camí que el ratolí li estava indicant.
Quan va arribar a la plaça, la mare acabava de sortir de la botiga i va trobar la Luci encara amb la boca oberta...pensant en aquell ratolí que parlava.
- Va , Luci, marxem cap a casa. Demà anirem al parc!!!

Isabel Sala Casteras

L'amic invisible, per Pilar


L'AMIC INVISIBLE


Saltava a la corda quan un ratolí va vagarejar entre les seves cames cridant-li l’atenció. S’aturà en sec, seguint amb la mirada el bellugueig del rosegador que, fent un gran salt, va pujar a una columna decorativa del jardí i va començar a fer piruetes. Es va asseure al terra disposada a gaudir de la inesperada actuació del petit saltimbanqui. Quan aquest va donar per acabat l'espectacle el va aplaudir amb ganes. S’apropà lentament per poder veure'l millor i li va dir:
- Ets de veritat o t'estic somiant?
- Sóc de veritat, si tu em somies -li contestà el ratolí artista- Vindré sempre que em cridis i et sentis sola, com avui.
- Llavors, ets un amic d'aquests als quals diuen invisibles?
- Podries dir-me així, però per a tu vull ser "El dents "
- D'acord. Jo em dic Núria.
I des de llavors, van ser inseparables.

Pilar

7/11/10

Els jocs d'en Toni, per Miri4


ELS JOCS D'EN TONI

A en Toni li encanten els animals. De vegades s’imagina què faria si fos un lleó i comença a rugir ben fort, o un cocodril i s’amaga sota la taula, o un dofí i s’arrossega pel terra fent veure que està nedant. Mentre els pares fan el sopar, juga a ser un ós panda. Ha col·locat les cadires del menjador per tota la sala com si fos un bosc de bambú de la Xina. Segur que és divertit jugar entre les canyes. Mira, ara farà acrobàcies: s’enfila, es gronxa, fa veure que menja. De cop i volta...pataplaaaaaammmmmm!!!.Ai, ai, ai... les cadires no són tan flexibles i resistents com el bambú, sort que ha caigut sobre el sofà i no s’ha fet mal. Els óssos panda són forts, no es rendeixen fàcilment. Un altre dia hi tornarà, però ara més val que ho endreci tot, abans no ho vegin els pares...


30/10/10

El petit Ratolí, per Pol Alonso


EL PETIT RATOLÍ


Els animals del bosc s'havien reunit, com cada any, per celebrar l'arribada de la tardor menjant sopa de castanyes a ca la senyora Esquirol, que vivia al forat d'un castanyer. Cadascú portava un ingredient diferent i d'aquesta manera sempre quedava una sopa d'allò més bona, que menjaven tots de la mateixa olla.
El petit Ratolí, però, era molt poruc i no sortia gaire del cau. Per això no havia portat cap ingredient per adobar la sopa i tots es van enfadar amb ell.
De sobte, la senyora Esquirol va exclamar:
"No trobo la cullera! Com menjarem la sopa?"
Els animals van buscar i buscar però ningú la trobava. Sense ella no podrien degustar la deliciosa sopa! El petit Ratolí, però, hàbil com era, es va enfilar a la part més alta del castanyer i amb una de les branques va fabricar un parell de culleres ben boniques rosegant amb les seves dentetes.
Tothom va perdonar el petit Ratolí i van poder menjar la sopa de castanyes, com cada any, gràcies a la seva habilitat.
Pol Alonso
http://narracions.blogspot.com/

26/10/10

Somnis, per Montse Pes


SOMNIS


La Martina des de la finestra observa la nena que, exultant, fa volar les fulles.Li recorda temps passats, quan també ella era una nena, que jugava i corria pels carrers del poble. Sobretot reté a la memòria aquella imatge, en la que saltava il·lusionada, pensant que podria tocar el cel, ara ja no s'ho creu, però no ha deixat mai de somiar-hi.I ja se sap que els somnis ho fan tot possible, fins i tot poder tocar el cel als 92 anys.


Montse Pes


La dansa de les fulles, per Carme Rosanas


LA DANSA DE LES FULLES


La Laia no volia anar a dansa. Però les alternatives eren més avorrides, encara. I els pares li deien que havia de fer alguna cosa en sortir de l'escola. I si no volia anar-hi era perquè ja s'adonava que a ella no li sortia gens bé. Ho provava, però no hi havia manera. La professora l'animava sempre i li deia que estava millorant, però la Laia no s'ho creia.

Quan la tardor va omplir els camins de fulles seques, li agradava jugar-hi: arrossegant els peus sota les fulles, a vegades caminant o corrent per sentir-ne els sorolls diversos, a vegades amb les mans fent pluja de fulles seques. Però no havia vist mai, fins avui com el vent fa ballar les fulles. Una dansa que l’envolta totalment. La Laia riu i balla amb elles i amb la música del vent. Aquesta dansa sí que li agrada!


Carme Rosanas

htt://carmerosanas.blogspot.com

23/10/10

El món de les rialles, per Pilar


EL MÓN DE LES RIALLES


La Laia, jugant, descobrí un secret. Va decidir compartir-lo, però ningú tenia temps d’escoltar-la, la qual cosa provocà que s’allunyés, sola, pel camí de la tristesa.
Un dia es va trobar en aquest camí l’Anna, una nova companya d’escola que havia començat el curs més tard perquè havia estat molt malalta.
-Hola Anna, –li va dir- tu també estàs trista?
-Sí, li va respondre.
-Si vols, pots acompanyar-me al món que vaig descobrir. Ric molt, quan hi entro. Potser et pot ajudar a tu també.
L’Anna acceptà l’oferiment i va comprovar que era un lloc ideal per compartir riallades. En aquell món, no es necessitava hores d’assajos per a ser les millors malabaristes. Només calia pensar que el vent enlairava les fulles i que aquestes dibuixaven un arc bellugadís a sobre seu, perquè es fés realitat. Aquell món es va ampliar amb un nou camí. El de l’amistat.

22/10/10

Sensacions de tardor, per Miri4


SENSACIONS DE TARDOR


Les sensacions que li arribaven a través dels sentits, l’aire fresquet, l’olor de la terra quan acabava de ploure i la sensació cruixent que notava en trepitjar les fulles seques li anunciava l’arribada de la tardor, la seva estació preferida. No feia ni massa fred ni massa calor. Podia posar-se aquella jaqueta de tacte suau que la protegia del vent i sortir a la prada a fer volar les fulles que queien dels arbres. La Jana tancava els ulls , cantava, ballava, somreia. De vegades anava al bosc que hi havia a prop de la casa amb el seu gos i s’imaginava que era una castanyera que collia castanyes amb els seus guants gruixuts, havia d’anar amb compte amb la clofolla de punxes. Era emocionant veure com gaudia de cada moment amb aquella intensitat i alegria. Quan arribava la tardor, la Jana se sentia la nena més feliç del món.

Miri4
http://www.gordolobomiri4.blogspot.com/

19/10/10

Estimats Reis d'Orient, per Miri4


ESTIMATS REIS D'ORIENT

- Puc demanar una mascota? –diu la Júlia
- Qui en tindrà cura?- diu el pare.
- Quan l’haguem de rentar, com ho farem?, qui la durà al veterinari?- pregunta la mare..
- A casa, teniu poc espai i moltes coses, pot fer malbé els mobles...- pensa l’àvia.
- mmm..., viurà al jardí, i menjarà fulles, i es dutxarà sola, i vindrà a veure-la la Meritxell que és la germana del meu amic Bernat i és veterinària, i...em farà de cangur!- respon la Júlia.
- Una mascota així no existeix- diu l’avi
- Si que existeix!. Ja he pensat el nom que li posaré, es dirà Samba.
- Au vinga, deixa’t estar de bajanades!. Si trobes aquesta mascota tan fantàstica, ja la pots incloure en la carta als Reis – diu el pare, pensant que és impossible trobar una mascota com aquella...
I la Júlia escriu: Estimats Reis, m’agradaria tenir una elefanta.


La petita equilibrista, per Carme Rosanas


LA PETITA EQUILIBRISTA


- T'atreveixes a pujar sobre l'elefant? li va dir la Núria al seu cosí

- Sols? Sense preguntar-ho als pares?

- Sí, ens han deixat venir sols fins aquí, no?

- Tu t'atreveixes?

- Sí!En un tres i no res la Núria va enfilar-se damunt de l'elefant.

- Quina pell més rasposa, em rasca les cames... em posaré dreta!

- Cauràs! Núria! Vigila!

- Puja, va, és gran. Hi cabem tots dos!

- Vaig a demanar que ens facin una foto.

- No busquis excuses i puja! Ets un gallina.

- Noooooo! Algú t'haurà d'ajudar quan caiguis i et facis mal. Jo t'espero aquí i demanaré ajuda. Ah! I després t'agradarà tenir la foto! Millor que em quedi aquí.



No te n'adones...?, per Eva Albiol


NO TE N’ADONES...?


-A mi de gran m’agradaria ser astronauta -va dir Fàtima.

-Astronauta? Però si no hi ha xiques astronauta! -va respondre Pol.

-I què? Jo puc ser la primera, no?

-Pff, ja m’estranyaria...

-A veure, i tu que vols ser?

-Jo... jardiner!

-Jardiner? És un rotllo, sobretot quan plou!

-Ah, i a l’espai no plou, llesta?

-Clar que no! I a més, dus un vestit especial.

Les discussions d’aquests dos eren interminables, i no hi havia ningú capaç de tallar-les; d’una cosa passaven a una altra, i no s’acabaven mai! Ningú... excepte Trompeta, l’elefanta.

-Jo... -va començar a dir Trompeta-. Jo, en fi, jo també volia dir que de gran... Fàtima i Pol, sorprenentment, es van posar d’acord per replicar:

-Però Trompeta… no t’adones que tu JA ets molt gran?


Eva Albiol

8/10/10

Ai, Maurícia!, per Eva Albiol


AI, MAURÍCIA!


Maurícia s’havia entestat en un d’aquestos famosos iPod o no sé què. Teniu rates a casa? No? Llavors el que teniu és molta sort, perquè no paren de demanar. Sobretot Maurícia, que és més pesada...! Mira que no m’agraden aquestes modernitats. “No sé ni per a què serveix”, vaig dir-li. I ella: “Sí, dona, per sentir música! M’ho compres? Vinga, va, compra-m’ho!”. Total, que vam anar a la botiga, i no et penses que no val res, això! Carai, amb els capricis de la rateta! Ella estava contentíssima. Des de la butxaca -no la trac per no espantar el personal- em deia: “Verd, demana’l verd!”. I allà que tornem a casa amb la cartera buida i el trastet, i Maurícia se l’ompli de música, i es posa a escoltar-la tan fort que li crido “Et quedaràs sorda!”, però no em sent, ve el gat del veí i… Ai, Maurícia!
Eva Albiol

6/10/10

L'arribada de la Neus, per Mercè Climent Payà


L'ARRIBADA DE LA NEUS


Nou mesos de canvis, d’incertesa i de temors. Laia i Pau estan un poc empipats perquè ara han de compartir habitació, em retrauen que serà una llanda tenir una germaneta que només farà que plorar i tacar els bolquers i què és això de dedicar-li més atencions a la meva panxa rodanxona que a ells dos. Sembla que han fet conxorxa contra mi i la Neus –ja la imagine blanca i preciosa.
Alguns dies després, quan arribe a casa amb la Neus en braços, els germanets se’ns acosten de puntelletes i encara amb el recel enganxat. Tanmateix quan la veuen se’ls il·lumina el rostre i als ulls s’encén l’espurneta de la felicitat. Somriuen, els tres. Tots els fantasmes s’esborren. Només els calen uns segons per decidir que se l’estimen.


Per Mercè Climent

Instant màgic, per Miri4


INSTANT MÀGIC


La seva maneta minúscula m’agafa amb força. Es nota que no té por de res. A dins del cor hi té l’energia de l’Univers que l’ajudarà a créixer i a desenvolupar-se. La vida flueix. Tot és pur i net. El contacte i la veu de la seva mare li transmeten la seguretat que necessita per a relacionar-se amb el món que l’envolta. Respira tranquil•litat. L’equilibri. Quan em veu, somriu. Aixeca els bracets i vol parlar, però no en sap. Sense saber dir res, amb el gest ho diu tot.. Hem connectat i és per sempre. L’instant és màgic.


Un dia especial, per Marcel.la


UN DIA ESPECIAL


Els meus oncles Llorenç i Anna fa temps que desitjaven tenir un fill.
Van anar de visita a molts metges i cada vegada semblaven més tristos perquè el fill no arribava.
Un dia els meus pares em van explicar que els oncles han anat a buscar el meu cosinet a un país molt llunya del que no recordo el nom.
Van estar molts dies fora de casa i jo començava a estar un poc trist. Els trobava a faltar.
Ui! per fi han tornat . Hem anat tots a visitar-los i els hem dut un regalet per al meu cosinet. La sorpresa ha vingut en veure que era una xiqueta. És molt simpàtica i graciosa.
Li direm Lluna perquè va arribar a casa una nit de lluna plena.
Ara els meus oncles semblen molt contents. Jo els he demanat als pares d’anar al país de Lluna i portar un germanet per a mi.


Marcel·la

2/10/10

Encantats!, per Sílvia Maestro


ENCANTATS!

Encantats, encisats, bocabadats...
El pare i la mare de la Mariona no li poden treure la vista de sobre, es passen hores i hores mirant-la i comentant cada moviment, cada ganyota, cada gest...
Sense adonar-se'n el temps els passa volant!
- Mira com badalla!, diu la mare.
- Ooooh! quina nineta més preciosa..., afirma el pare.
I així tot el sant dia. Sense mirar el rellotge. Amb calma. La Mariona no plora. Quina sensació de pau i serenor...S'interromp el silenci, per un segon...
- Mireu a la càmera!...
Però ni cas! Ells segueixen encantats...

Sílvia Maestro

29/9/10

El carro gran, per fanal blau


EL CARRO GRAN


-On has aprés tots aquests noms, Enric? –pregunta la Cris.

-Avui a classe ens han explicat què són els estels i les constel·lacions.

-I ja te les saps de memòria? Em deixes el telescopi, si us plau?

-Digues-me quina vols veure i t’ajudo a buscar-la –li respon l’Enric.

-El carro gran! –respon amb entusiasme i obrint els braços tant com pot.

-I quan l’hagis vist, hi anirem a fer un tomb, eh? –somriu i cluca un ull .

La Cris somriu i li dóna una empenteta carinyosa a l’espatlla, perquè sap que no podran arribar tant amunt.La Puça, com així la van batejar quan només era un cadell, remena la cua fins anar topant amb les cames de la Cris.
-Que sí Puça…que tu també vindràs! Però aparta’t una mica que encara em faràs caure!

fanal blau

La imaginació de l'Andreu, per Pilar


LA IMAGINACIÓ DE L'ANDREU


L’Andreu, en sortir d’escola, en comptes d’anar-se’n directament a casa, decidí dirigir-se cap als afores a esperar que es fes de nit. Volia comprovar una cosa molt important. -Com és possible que no creguin que he vist a Peter Pan? - es preguntava – Van ser ells qui me’n van parlar!En arribar on la llum de les cases no l’impedirien veure el cel amb nitidesa, s’assegué i esperà que les hores passessin. En un moment determinat, el tercer punt lluminós situat a l’esquerra, va començar a brillar amb molta intensitat. Els núvols nocturns començarem a transformar-se en vaixells pirates, cocodrils i una figura aparegué al mig. No hi havia cap dubte. Era Peter Pan que li feia ganyotes i el convidava a jugar.Es girà en sentir els oh! d’admiració dels germans i els lladrucs de Nana, la gosseta, que l’havien trobat feia una estona i observaven embadalits l’espectacle oblidat en créixer.

Pilar