LA SEVA PRÒPIA OMBRA
L'Andreu sortia cada tarda a passejar el seu gos. Feliços recorrien places i parcs. Una tarda, l'Andreu va mirar cap a la paret i va sentir por en veure una figura gran d'un nen amb un gos. Per la seva ment van passar monstres i bruixes i, tot tremolant, va agafar en braços el seu gosset i va córrer a veure a la seva mare. La mare la va acaronar i li va explicra que allò que ell havia vist era la seva pròpia ombra. El nen va començar a riure content, perquè ara sortiria i fins i tot, jugaria amb els dibuixos que ell i el seu gos feien a la paret.
Cristina Domínguez Fernández
Que ràpida! :)
ResponEliminaBenvinguda al blog Cristina i moltes gràcies per la teva participació! M'imagino l'espant de l'Andreu, pobre! Sort de la mare!!!!!
ResponEliminaQuanta raó tens, la mare és la que ens acarona i dona força!!!
ResponElimina