16/11/10

La Luci no vol creure!, per Isabel Sala Casteras


LA LUCI NO VOL CREURE


Aquell dia la Luci, en sortir d’escola li va demanar a la seva mare si la deixaria jugar al parc amb els amics. La mare, sempre molt ocupada, li va dir que primer haurien d’anar a fer uns quants encàrrecs.
- Però mare...- va suplicar la Luci. Si us plau, mare!!!
- No, Luci. - va contestar la mare. - Ja saps que sempre que puc t’hi acompanyo, però avui és impossible i ho hauries d’entendre.
- Puc anar-hi jo sola!!!
- Luci, tu encara ets una mica massa petita per anar sola al parc.
La Luci, va pensar que la seva mare era molt exagerada. Ella tenia sis anys i ja era gran, per anar al parc o per passejar-se pel barri o per allà on li vingués de gust. Capcota i emmurriada va seguir la seva mare fins a la botiga de queviures de la senyora Dolors. I mentre eren a la botiga la Luci estava molt i molt pesada, la seva actitud gairebé ratllava la mala educació.
- Mare, m’avorreixo... puc sortir a la plaça a saltar amb la corda una estona?
La mare, que ja n’estava fins al monyo de la Luci, li va donar permís tot dient-li que no es mogués de la plaça.
- D’acord!!!
Saltant, saltant, la Luci no es va adonar que s’havia allunyat molt i molt, no només de la plaça també s’havia allunyat del barri, que era el lloc que ella més coneixia.
Va parar un moment per cordar-se les sabates i va ésser aleshores quan va veure que aquell lloc en què es trobava no li era gens familiar i que a més estava sola. I es va espantar, però no va plorar, perquè ella era gran i les nenes grans no ploren.
- Què puc fer ara?...
I mentre pensava, es va adonar que a la seva vora hi havia un ratolí que la mirava rialler.
- Hola, Luci!!! - ja veig que has desobeït la mare, mira, aquest cop t’indicaré el camí de tornada a la plaça, però m’has de prometre que sempre més faràs cas del que et diuen els pares.
- Sí, si, és clar... t’ho prometo..., - va contestar tota sorpresa i va seguir el camí que el ratolí li estava indicant.
Quan va arribar a la plaça, la mare acabava de sortir de la botiga i va trobar la Luci encara amb la boca oberta...pensant en aquell ratolí que parlava.
- Va , Luci, marxem cap a casa. Demà anirem al parc!!!

Isabel Sala Casteras

3 comentaris:

  1. Ja sé que heu pensat: que llaaaaaaaaaaaaaaarg!!! Doncs sí, he fet la vista grossa...però només per aquesta vegada...La Luci no vol creure però espero que la Isabel sí que cregui la propera vegada...
    Petons!

    ResponElimina
  2. Tot i la llargada, se m'ha fet curt. Benvinguda, Isabel!

    ResponElimina
  3. M’he quedat parada! gràcies pels ànims. Ja se que he d’aprendre a escurçar, però sóc així! alguns dels meus amics quan els explico una anècdota, acaben dient “venga va, al grano” i... riem!!! i jo continuo amb la meva retòrica..., algun dia em quedaré sola parlant i parlant... He pensat que seria bo que comencés a escriure!!! només 150 paraules, eh? Gràcies Silvia i gràcies Pilar.

    ResponElimina