QUIN GATÀS!Ja n’estava farta! Jo no l’havia pogut veure mai, aquest gatàs, era gras, esquerp, desagraït i es pensava que el món era seu. Però els nens n’estaven bojos.
Se m’havia cruspit una dotzena de peixos i jo m’entestava en tornar a omplir la peixera. Cada cop que es menjava un peix, el deixava castigat tot el dia sense menjar res més. Semblava que havia de passar gana, però no servia de res. Hi tornava. Era com una guerra entre ell i jo.
Va guanyar ell i per partida doble. Vaig posar-li, maquiavèl·licament, un peixet de plàstic a veure si li agafava una bona indigestió. Aquesta va ser la seva primera victòria: la meva renúncia als peixos de veritat. La segona va ser la pitjor... per més que va intentar pescar-lo i per més que jo esperava que ho aconseguís... passaven les setmanes i mai, mai el gatàs va aconseguir pescar-lo.
Autora: Carme Rosanas
M'agrada el teu tema per que es contraposa amb el meu.Jo en vaig tenir un així de gat,com que si em descuidava i entrava al galliner, em feia una destrossa el vaig tancar en un lloc i allí el vaig deixar, fins que em va racar la consciència i el vaig lliurar...Ets incombustible i no sé si ets molt alta, però arribes a tot arreu. Conserva-ho. Anton.
ResponEliminaMolt bo!
ResponEliminaOstres, quin drama! M'ha fet pensar molt...!
ResponElimina