Quin somni més bonic, mare, les estrelles eren lluents com els llums de nadal , la lluna tan propera com el fanal de la plaça i tot,tot ho tenia a l'abast de la mà. Tant sols havia d'obrir la porta i podia jugar a bitlles amb els estels, i lliscar per la cua dels cometes com si fossin tobogans. I és que amb la meva nau, mare aquesta nit, tots us heu fet petits, petits... i la terra s'ha convertit en un estel com tants i tants n'hi ha. Però això sí, mare, era el més bonic de tots.
Montse Pujol
DRAPAIRE DE MOTS 
M'agrada molt, Montse, és molt tendre.
ResponEliminaGràcies per passar per aquí. Un petó (em deixes?)
EliminaMontse un petit somni-conte molt bonic, però no sé pas si la terra deu ser l'estel més bonic...
ResponEliminaBona nit.
Vist des de l'espai, les fotos de la terra són precioses. Altre cosa es cabussar-nos en la realitat... Per sort els nens veuen les coses sense tanta profunditat. A vegades a nosaltres també ens aniria be, oi? no capficant-se gaire?
EliminaUna forta abraçada.
Espero el teu conte, (ja estic impacient)
Potser esperaré el nou dibuix, que aquesta setmana he participat als microcontes que vaig trobar a TUMATEIX LLIBRES...
Elimina