Que dirà la mare, quan arribi a casa i no m’hi trobi? -pensava en Bru mentre intentava tornar al seu cau.
En Bru era el més petit de tota la niuada que havia nascut no feia gaires dies. Perquè els ratolins són molt espavilats i de seguida van " a la seva". Però avui s’havia passat de llest, i la curiositat el va portar fins al jardí de la Teresa, volia saber que era allò tan gran i flonjo que queia del cel.
Aquell dia en Bru, va aprendre que la neu podía cobrir qualsevol rastre i que a més, com la pluja, et podía deixar ben xop. Per això quan va trobar aquella cosa rodona i vermella a prop del matoll, no va dubtar gens en posar-se-la per damunt el cap, ja estava ben tip de tota aquella aventura i ara només tenia ganes de tornar a casa.
El que en Bru ignorava eren els rostres sorpresos que se’l miraven des de la finestra de la casa.
- Mira Bauma, el botó de la bata de l’àvia corre tot sol pel jardí!.
je , je Montse, M'ha recordat aquella cantarella "debajo un botón, ton, ton
ResponEliminaque encontró martín, tin tin,
havia un ratón, ton, ton,
hay que chiquitín tin tin"
Roser, quan vaig veure el dibuix, em va passar el mateix.
Elimina