Tamara l'artista, per Anton Fortuño

TAMARA L'ARTISTA

La Tamara, quan sigui gran, serà artista de ballet. Li agrada infinit. Als seus deu anys només pensa en coreografies. Posa el radiocasset amb micròfon incorporat... fa floritures amb cos i veu, perquè també serà cantant.
Al CEIP El Tormo cada any fan un festival on hi assisteix tot el poble. Aquest any, degut a la seva veu preciosa i a la prestesa que té en el ball, l’han posat com a la vedette del grup seu.
Ja assagen les cançons i els passos ben combinats a dalt de l’escenari on el dia designat actuaran amb el gran plaer de sentir-se unes artistes famoses.
Els han donat els vestits perquè les mares els repassin...
- Jo no puc anar de color rosa com les altres. Jo sóc la vedette.- s’ha dit.
Pintura i pinzell i allò ha quedat impressionant.
- Blau i vermell... Oh, el Barça, el meu equip!!
...................
http://rebaixes.blogspot.com/
i altres blogs d’Antoni Fortuño Sas

La Roseta pintora, per Sílvia Maestro

LA ROSETA PINTORA

Aquella tarda de diumenge, la Roseta estava molt avorrida.
- Què puc fer? es preguntava. Ja ho sé! Em convertiré en pintora per una estona...
Ja s’havia fet una mica gran i havia decidit que ja no volia anar vestida sempre de color rosa amb els llacets també del mateix color de princesa.
Va agafar el pot de pintura de color blau i el de color vermell. Pinzellada amunt, pinzellada avall, fins que el rosa del vestit va quedar ben amagat sota del blau. I ara un toc de vermell: una taca per aquí, una altra per allà...Perfecte!
M’agrada com està quedant! Segur que quan la mare em vegi es pensarà que és un vestit nou...S’endurà una bona sorpresa...!

Sílvia Maestro Puig

Somiant la realitat, per Berta Pi

SOMIANT LA REALITAT

L’Ignasi estava convençut que podia dibuixar allò que volia que passés i que ell podia inventar-se la vida que volia a través dels seus dibuixos. Ningú se’l creia. Els amics se’n reien d’ell i els seus pares li deien que dibuixava molt bé, però que la vida era com era i no com ell la imaginava.
Però s’entestava a dibuixar el vaixell que volia agafar per anar-se’n de viatge a terres llunyanes i dibuixava el tigre de qui volia fer-se amic, i els peixos que veuria fent submarinisme per mars exòtics... què li havien d’explicar tots els altres que no sabien res de els seves experiències?
Ell sabia que després de dibuixar mussols, mussolets i mussolassos, finalment, ell, el seu amic mussol s’havia presentat a la seva finestra.
L’Ignasi continuava, convençut, dibuixant i somiant la vida.

Autora: Berta Pi, del bloc http://besades.blogspot.com/

Roger el mussol tafaner, per Cullereta

ROGER, EL MUSSOL TAFANER

Roger, el mussol, estava cansat de la seva trista vida nocturna.
“És una llauna dormir durant tot el dia i despertar només quan els humans ja s’han adormit...”
La seva mare, que molt bé l’aconsellava, un dia li va recomanar : “Roger ets un mussol i nosaltres només podem volar a la nit, però treu-ne profit, la nit també té el seu encant...”
-Quin encant ? pensava en Roger, -anar de branca en branca despertant als altres ocells?
Un dia va veure una llum que sortia de la finestra d’una casa i s’hi va acostar.
Allí estava el Pere fent un dibuix... En Roger es va quedar sorprès dels molts colors que treien aquells pals de fusta i cada nit visitava el seu amic per veure quin dibuix li regalava.
D’aquesta manera en Roger, el mussol tafaner, va descobrir com alegrar la seva vida nocturna tafanejant les històries dels humans.

Autora: Cullereta, http://plateretsicassoletes.blogspot.com/

El mussol presumit, per Carme Rosanas

EL MUSSOL PRESUMIT

- Uuuuuuuuuuuuuuuuuu!
En David aixeca el cap
- Uuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu!
- Què vols entrar?
Ràpidament en David obre i el deixa entrar. El mussol es posa damunt del llum de sobretaula agafat al braç metàl·lic i es queda allà quiet. En David li porta una mica de pernil dolç i el mussol se'l menja i torna a quedar-se en el seu lloc altra vegada. En David està content.
Se'l mira tant, que tot de cop comença a dibuixar-lo, li queda preciós. El mussol baixa del llum i comença a picar el vidre amb el bec.
- Què vols marxar?
El mussol pica més.
- Ja t'obro, no pateixis.
- Mare, ha vingut un mussol que volia que el dibuixés i quan he acabat se n'ha anat.
- Sí que t'ha quedat bonic! Molt bon dibuix! Però David quina imaginació que tens! com vols que el mussol vulgui que el dibuixis?

Autora: Carme Rosanas

http://www.carmerosanas.blogspot.com/

Dibuixant de manga, per Anton Fortuño

DIBUIXANT DE MANGA

El Pau és el menut de casa. Sols té cinc anys. Avui no ha anat al cole, està constipadet. L’han deixat amb el avis. Se’ls estima molt. Mana més que el gat.

S’ha posat a la taula de sa cosina gran i ha començat a dibuixar.
No l’hi fa falta res, Primer ha volgut fer a l’avi. Quan l’ha tingut fet...
- Mira iaia... El penjo a la nevera... Oi que és l’avi? Allí es veurà quan vingui
- Molt bonic.... es posarà content l’avi.
- Jo vull aquests llibres de la teta...Me’ls deixes? Aquí n’aprendré com ella. Que ella en sap molt
- No, això no... Que si els taques...La teta s’ho prendrà malament.
- Es que jo vull ser com ella.
- Com ella ?
- Si, quan sigui gran vull ser dibuixant de Manga.... I si tu no em deixes els seus llibres com n’aprendré?

http://rebaixes.blogspot.com/
i altres blogs d’Antoni Fortuño Sas

Seré pilot, per Marta Pérez Sierra

SERÉ PILOT

En Dani té moltes ganes que arribi divendres al vespre i el seu pare el vingui a buscar, com fa cada quinze dies. Li ha promès anar al circuit de Montmeló, a una carrera de Fórmula 1. Només és dimarts i en Dani corre per casa amb un casc al cap, de bicicleta, però ja fa el fet, i uns patins als peus, passadís amunt, passadís avall: vroooooooooom. Si s’atura és per parlar de cotxes, revolts, marques i quilòmetres per hora. La iaia, que té cura d’ell, no suporta el terrabastall.
- Seré pilot, iaia!
- Amb aquest cotxe? –La iaia li ensenya el seu cotxe preferit:– Dibuixa la pista i ensenya’m com s’ho fan els pilots, vols?
I així, a poc a poc, sobre el paper, en Dani, s’imagina pilotant el seu cotxe per les corbes del circuit tot fent el millor temps.

Marta Pérez Sierra

www.martaperezsierra.com

Els dos col.legues, per Anton Fortuño

ELS DOS COL·LEGUES

El Juan i el Pau, menuts de cinc anys, són carn i ungla. La Senyo, els diu els col·legues.
Avui el Juan no ha anat a l’escola. Està malaltó. Té febre. No podran jugar junts els dos col·legues.
El Pau s’ha muntat damunt la taula la seva faràndula per distreure’s, però no jugava a gust.
Sap per pròpia experiència que al col·lega el metge li receptarà el mateix que a ell quan va estar malaltó.
En el poble,petit, no hi ha farmàcia...
- Que faràs, avui, sense el Juan – li ha dit la mare al retorn de l’escola.
- Colliré el cotxe i aniré a buscar-li el medicament perquè es curi aviat. I si convé el portaré a l’hospital perquè el posin bé de pressa.
La mare s’ha posat a riure.
Ell ha engegat el cotxe i a fer el que deu per el seu estimat col·lega.
..................
http://rebaixes.blogspot.com/
i altres blogs d’Antoni Fortuño Sas

Perill, per Carme Rosanas

EL PERILL

- Mare! les carreteres són perilloses?
- Sí que en són, molt! Passen els cotxes molt de pressa i et poden atropellar.
En Guillem, se n'anava a jugar amb els seus cotxes de joguina i els feia córrer per l'estora. El seu brrrrrm, brrrrrrm, mancava de convenciment.
- Mare i si és una carretera que només hi passi un cotxe també és perillosa?
- Guillem, no hi ha carreteres que només hi passi un cotxe.
- Sí que n'hi ha!
- Ah! Sí? - va dir la mare seguint-li el joc - així no deu ser gaire perillosa, però jo no les conec...
- Si vols te l'ensenyaré.
- D'acord.
Al cap d'una estona de silenci.
- Mare, vine, veus aquesta carretera? Només hi passa el meu cotxe. I el Brrrrrm, brrrrrm, ara havia agafat molta força!

Autora: Carme Rosanas

http://carmerosanas.blogspot.com/

Penyora, per Carme Rosanas

PENYORA

Em van dir que per recuperar la meva penyora, (una bosseta vermella on hi guardava gomes del cabell i diademes, que havia hagut de donar quan vaig perdre el meu torn en el joc) havia d'estar 30 segons sobre la reixa, sense que se m'aixequessin les faldilles. Deien que havia de trobar la manera d'aguantar-les perquè no volessin.
I això era impossible, em faltaven mans, si no volava per davant volava per darrere o pels costats... ja veia que m'ho posaven difícil per quedar-se amb la meva bossa.
Però de cop se'm va acudir... "una diadema per salvar les diademes": em vaig treure la diadema elàstica que portava al cap i vaig fer passar els dos peus per dins la diadema i me la vaig posar a l'alçada de les cuixes per sobre les faldilles. Em quedava ben tibant.
Em vaig posar sobre la reixa i vaig recuperar la penyora!

Carme Rosanas

Que em vola el vestit!, per Sílvia Maestro

QUE EM VOLA EL VESTIT!

La Mariona és bufona i enjogassada, simpàtica i molt divertida! Però sobretot és molt, molt curiosa, moltíssim! Li agrada posar el nas a tot arreu, espiar a la seva germana gran mentre es vesteix, amagar-se darrera les cortines del menjador per escoltar converses dels papis...Aquesta tarda ha sortit un momentet al carrer per dur-li a l’àvia el tiquet de la compra que ha fet la mare. L’àvia és tossuda i guarda els tiquets com un tresor, els mira i remira mil cops per assegurar-se que no l’han estafat! La Mariona s’ha aturat, un requadre enorme amb mil quadradets a terra li ha cridat l’atenció...què deu haver-hi aquí a sota? A veure...S’hi ha posat al damunt i :
-Aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaah! Que em vola el vestiiiiiiiiiiiiiiiiiit!- ha cridat mentre l’aguantava ben fort amb les dues mans i somreia pel pessigolleig que li feia aquella “ventolera” inesperada. Quin ensurt! Quan ha aconseguit refer-se’n: -I el tiquet de l’àvia? Haurà volat també...

Sílvia Maestro

La reixa traidora, per Anton Fortuño

LA REIXA TRAIDORA

A la menuda Tamara l ‘envia la iaia a comprar.. Una botiga que sembla un supermercat ... ...
Anava pel carrer mirant no perdre el monederet per poder pagar. Com que ja sap contar, ha comprovat les monedes que porta. En té prou pel panet i brioix....?
Se’ls posa a la ma i com entesa conta ...Una corrent d’aire que pujava peus i cames amunt l’ha distret . Vol aguantar la faldilla que s’estava convertint en un paraigües... S’ha trobat amb les mans buides en un no res.
L’aire aguantava el vestit. En un cop de vista ha comprovat que les monedes s’aguantaven en el teixit i que si sortia de la reixa, qui sap si tindria sort per salvar-les
Ha collit fort i ha fet un salt. SÍ, les monedes redolaven fora. Ha sospirat ... Menjaria el seu panet ... Acompliria amb la iaia, tindria brioix per la llet.

http://rebaixes.blogspot.com/
i altres blogs d’Antoni Fortuño Sas

S'avorria, per Carme Rosanas

S'AVORRIA...

L'Emma era una gran dibuixant, pels seus 7 anys acabats de fer, feia uns dibuixos molt divertits i preciosos.
A més a més era un nena tranquil·la, que passava les hores jugant tranquil·lament o asseguda llegint o dibuixant i pintant.
Malgrat això la seva mare estava preocupada. Tots els dibuixos de la seva filla representaven situacions estranyes que ella no havia conegut mai. D'on dimonis podia treure l'Emma aquelles idees, aquelles entremaliadures que ni feia ni se li acudien mai?
La mare insistia que dibuixés altres coses i ella deia que no, que volia dibuixar trapelleries.
Quan la seva mare li va preguntar, per què, l'Emma una mica avergonyida va contestar:
- Mare, em dibuixo tal com m'agradaria ser: divertida, esbojarrada i entremaliada... i no tant bona nena i avorrida!

Autora: Carme Rosanas
http://carmerosanas.blogspot.com/

Clonc!, per Eva Albiol

CLONC!

―Que no i que no!
No pensava fer-ne cas! Sempre estaven igual: açò no ho faces, allò no ho digues, ací no vages... Els grans es passaven vint-i-quatre hores al dia donant instruccions, que avorrits!
Però aquell dia Jana va decidir que ja n’hi havia prou: faria el que li donaria la gana! Per exemple, si volia saltar damunt del sofà, saltaria i ja està.
―I no m’aturareu! Saltaré i saltaré i salt... clonc!
(Es veu que el sostre era una mica sord i no havia sentit que ningú no podia aturar-la...).
-- De llegums i moniatos, no te'n fies, que fan flatos.

Una gran idea, per Berta Pi

UNA GRAN IDEA

Li va venir la gran idea mentre escoltava els seus pares parlant des de la seva habitació.
Aquell dia l'Eulàlia, s'havia posat els patins per casa i havia ratllat tot el parquet.
Els pares la van renyar una mica, però no gaire.
Deien que estava massa estona sola i que sort que era una bona nena, que no feia mai cap disbarat.
Deien que si començava a fer disbarats haurien de buscar algú que estigués amb ella.
L'endemà, l'Eulàlia, es va tornar a posar els patins i a destrossar tot el que va poder: sofà, terra, coixins i quadres de la paret. Ja estava tipa de ser nena-clau que sempre arribava a casa la primera i que estava sola ben bé un parell d'hores o més, cada dia.

Berta Pi , del bloc http://besades.blogspot.com/