Aquella tarda de diumenge, la Roseta estava molt avorrida.
- Què puc fer? es preguntava. Ja ho sé! Em convertiré en pintora per una estona...
Ja s’havia fet una mica gran i havia decidit que ja no volia anar vestida sempre de color rosa amb els llacets també del mateix color de princesa.
Va agafar el pot de pintura de color blau i el de color vermell. Pinzellada amunt, pinzellada avall, fins que el rosa del vestit va quedar ben amagat sota del blau. I ara un toc de vermell: una taca per aquí, una altra per allà...Perfecte!
M’agrada com està quedant! Segur que quan la mare em vegi es pensarà que és un vestit nou...S’endurà una bona sorpresa...!
- Què puc fer? es preguntava. Ja ho sé! Em convertiré en pintora per una estona...
Ja s’havia fet una mica gran i havia decidit que ja no volia anar vestida sempre de color rosa amb els llacets també del mateix color de princesa.
Va agafar el pot de pintura de color blau i el de color vermell. Pinzellada amunt, pinzellada avall, fins que el rosa del vestit va quedar ben amagat sota del blau. I ara un toc de vermell: una taca per aquí, una altra per allà...Perfecte!
M’agrada com està quedant! Segur que quan la mare em vegi es pensarà que és un vestit nou...S’endurà una bona sorpresa...!
Sílvia Maestro Puig
La sorpressa de la mare, hi serà, sense cap dubte! Bona història!
ResponEliminaI tant! Quina sorpresa més fantàstica! Un conte ben divertit!!
ResponEliminaSILVIA-- Crec que he decidit fer una parada. No més et veig aquí. Val la pena que et recordis de qui t'ajuda fer el blog, per companyerisme, per agraïment i deixar-te veure de tant en tant que també m'agrada rebre visites, no et sembla? Conserva els amics... Son orenetes agraïdes, cada any retornen on els pares tenien el niu... no les espantis ni facis caure el niu. L'avi Anton.
ResponEliminaAvi Anton,
ResponEliminaEncara que no em vegis, et vinc a veure sovint però és cert que no deixo petjada i tens raó: a tothom ens agrada rebre visites. I si van acompanyades de comentaris millor, oi?! Ja sé que potser no serveix d'excusa però em falta temps per poder fer tot el que voldria, no arribo a tot! A més, en l'estat en el qual em trobo en aquests moments, em passaria el dia somniant, dormint...acabo el dia sense forces i energia...Però m'has fet pensar molt...m'he sentit com una nena a qui acaben de renyar! I, com una nena faria, et demano perdó...i ho faig de cor! Em veuràs més sovint!Petonets.
Jo tampoc em moc molt ni em moc massa sovint, però els dies que em connecto faig el que puc de visites i col·laboracions. Un conte bonic, Sílvia!
ResponElimina