La roba enfadada, per Carme Rosanas

LA ROBA ENFADADA

La Victòria sempre rondinava per vestir-se. La mare li deixava la roba preparada, perquè no hagués de preocupar-se de triar o bé a l'inrevés, li deixava triar el que ella volia, i sempre la Victòria acabava plorant, la roba escampada i la mare enfadada donant-li pressa. Cada dia igual.
La seva roba: els jerseis, les calces, els pantalons, les samarretes i fins i tot alguna sabata, estaven tant tips de les rebequeries que van posar-se d'acord per acabar-les. Quan la Victòria ve rebutjar la primera samarreta i la va tirar per terra, li va sortir volant per la finestra... darrere van seguir, pantalons, faldilles, bufandes... la Víctòria es va espantar, despullada intentava retenir alguna de les seves robes, en va.
Va pescar l'últim vestit penjat a l'armari i se'l va posar sense deixar-lo escapar. Va anar a l'escola a mig vestir... quan va tornar, l'armari estava ple i ben endreçat.

Carme Rosanas

http://www.carmerosanas.blogspot.com/

Un bateig sense caramels, per Gemma Pellisa

UN BATEIG SENSE CARAMELS

Abans d’anar-se’n a viure a la ciutat, Miquela vivia en un poblet. Cada vegada que batejaven un xiquet corria fins a arribar davall del balcó de cal menut. Des d’allà dalt els padrins llençaven caramels que tothom s’afanyava a plegar. Miquela se’n recorda molt bé, però a la ciutat no es fa. Avui han batejat sa germaneta sense caramels. Miquela s’ha enfadat una mica, però el que més li ha dolgut ha estat sentir com la mare deia al pare:
- Traurem de l’armari tota la roba vella de Miquela, que la menuda l’aprofitarà.
Com que a Miquela li encanta estrenar roba i no li hagués agradat gens haver de portar els vestits vells d’una germana gran ha decidit celebrar el bateig d’una manera molt especial: llençant tota la seua roba vella des del balcó, potser la gent de la ciutat l’anirà arreplegant com si fossin caramels.

Gemma Pellisa

La trifulga la nina, per Anton Fortuño

LA TRIFULGA LA NINA...

La Trifulga és la nina del Pau i sa cosina. Estava enfadada amb ells perquè la manaven sempre. Ella esquifida, poca cosa, ho consentia tot per força. Avui n’ha fet una que li costarà cara segurament.
Ha vist la tardor en l’arbre del carrer. Ha tingut pena, veu que perd les fulles que li pren el vent.
Ha pujat a una cadira, ha obert la finestra. ha volgut fer un bé a l' arbre,
- El vestiré... -
Del bagul dels jocs ha collit pertinences ... Les ha tirat a les rames pensant que així l’arbre no tindria fred.
El gat miolant ha despertat al Pau que s’ha esparverat.
La cosina no n’ha volgut saber res.
- Vaig a passejar el Dog... Ja t’arreglaràs.
El Pau li ha dit :- Pensa en arreplegar l’estesa que has fet ...Que t’ajudi el gat.
- L’arbre sent fred.... He fet un bé !!!
..................................
http://rebaixes.blogspot.com/
i altres blogs d’Antoni Fortuño Sas

L'aventura de la Martina, per Miri4

L'AVENTURA DE LA MARTINA

Finalment ho havia aconseguit!. La vella cabreta Florència no s’ho acabava de creure. Aquell matí, a punta de dia la seva mestressa havia vist una petita esquerda en una cantonada del marc que envoltava la imatge. I va començar a gratar aquell foradet fins que hi podia passar la mà, després l’altra mà, els braços, el cap, el cos, les cames i els peus, amb els seus esclops de fusta. La Martina havia sortit de la pàgina del conte!:
-Me’n vaig a veure el món, Florència!. Vull saber com és la vida fora dels llibres, menjar amanides, macarrons i gelats de xocolata, sentir l’escalfor del sol, mullar-me els peus amb l’aigua del mar, córrer per les muntanyes i olorar el perfum de les flors. Tornaré a buscar-te!
-“Beeee!”- va respondre la Florència, i va seguir pasturant sense saber que la Martina havia començat una gran aventura...

Miri4.
gordolobo05@live.com

http://www.gordolobomiri4.blogspot.com

Retrobament, per Carme Rosanas

RETROBAMENT

S'havia fet gran, però només havia canviat de mida i li sobraven alguns quilets, en canvi per dins no havia canviat gens. Mai ningú no havia pogut fer-li entendre que havia de marxar d'allà i estudiar i buscar-se una feina a ciutat.
Encara reia, encara corria per les muntanyes, encara li agradava el paisatge i s'estimava les cabres i el seu gos. I no volia anar a la ciutat. Tota la vida a la muntanya, enyorava el seu avi, això sí! I el seu amic Pere que havia anat a treballar a ciutat.
Com més gran es feia més obria els braços per a rebre la gent que pujava fins allà dalt a veure'ls. Per això quan el va veure arribar per passar les vacances de Nadal a casa seva i allà amb ella, la Heidi va obrir els braços més que mai.

Carme Rosanas

http://carmerosanas.blogspot.com/

Gertrudis i el formatge Gruyère, per Anton Fortuño

GERTRUDIS I EL FORMATGE GRUYÈRE

- Muu .- va cridar la vaca amb deliri.- Muu – deia sense parar ...
Gertrudis, com si tingués un resort al cos, va sortir esverada, corrent, braços enlaire com si un atac de bogeria li empipés l’ànima...
La vaca havia avisat. Sabia el delit de la dona. Ella al primer MUU ....
Feia cents d’anys que en la família Gruyère tenien aquell pamflet pegat al cap, i les pròpies vaques s’encomanaven el deliri i eren elles les que avisaven a l' hereu de la nissaga perquè allunyés els mals esperits que encara rondaven per la vall, encara que altres famílies se’n burlaven de la superxeria que Gertrudis i les seves vaques tenien...
- No tornaré enrere... Sé que varen ser ells. El primer formatge l’ompliren de forats fins no deixar-ne.
- Muu... Muu....
- Ja ho dius bé, la teva besàvia va veure els ratolins. Encara venen ara... Fora d’aquí...
................
http://rebaixes.blogspot.com/
i altres blogs d’Antoni Fortuño Sas

Fou el vent, per Marta Pérez Sierra

FOU EL VENT

A la Candela no li agrada gens el vent quan bufa com si tingués ràbia de vés a saber què. S’espanta quan l’obliga a tancar tant els ulls que semblen dues ratlletes dibuixades sobre les seves galtes. Li recorda els grunys entre dents del seu germà quan s’enfada.
La Candela és a la Cerdanya, passeja amb els pares pel bosc, quan de sobte, el temps es gira, el cel s’enfosqueix i el vent furiós porta fred i trasbals, arrenca fulles, arrossega, empolsega, remena.

La Candela plora, perd la mà de la mare, no veu res, té fred i por. Aleshores sent una escalfor a prop, i un sospir, com un respir alleugerit, suau. No sap que és, però hi confia. Potser és el papa que l’ha trobat. I s’abraça. No, no és el papa, sembla un arbre. Però... pelut?

El cavall, amb un renill, crida els pares.

Sana i estàlvia!

Marta Pérez i Sierra

www.martaperezsierra.com

Tardor, per Carme Rosanas

TARDOR

Va arribar la tardor i l’Emma era feliç. Res al món li agradava tant com els colors de la tardor.
Sortia a passejar entre les fulles caigudes i les que encara anaven caient al seu voltant.
Tenia una llibreta plena de fulles enganxades per a col·leccionar tots els colors, des dels grocs, als ocres, passant pels ataronjats, marrons vermells...
Quan el va veure pasturant pel camp, va saber que si podia tenir-lo tindria sempre amb ella els colors de la tardor.
-Vine Tardor, vine cavall bonic, cap a casa amb mi!

Carme Rosanas
http://carmerosanas.blogspot.com/

La mascota de la Cleo, per Sílvia Maestro

LA MASCOTA DE LA CLEO

La Cleo vol tenir una mascota. Li explica als seus pares que la Joana té un conillet, l’Àlex un hàmster, la Maria una tortuga i la Laia un gosset. Ella també vol un animal per tenir-ne cura, per jugar-hi i fer-se companyia. Els pares de la Cleo, en parlen quan estan sols i creuen que a la seva nena li fa tanta il.lusió i fa tant temps que ho demana que hauran d’accedir al seu desig. Viuen en un piset petit però ja s’ho arreglaran per fer-li un raconet al nou amic de la família...
- Per cert, -pregunta el pare de la Cleo a la mare- ja t’ha dit quina és la mascota que vol la nostra filla?
- Doncs no, s’ho estava pensant...Però potser ja ho ha decidit!...
- Cleoooooo, em pots dir quin és el teu animal preferit?
- Sí, és el cavall! Me’n regalaràs un?

Sílvia Maestro Puig

El cavall coix, per Anton Fortuño

EL CAVALL COIX

A casa de les netes tenen un cavall. És vell,
Ha anat amb l’amo a la finca... L’han posat a pasturar. Una corda llarga lligada al coll i a un arbre. Ha gaudit triant els mossos que més li agraden, colitxos, baldofes, canyota.... .
Com que està ple d’artrosi, l’amo no n’ha fet cas que anés coix.
Sortien del cole quan els dos arribaven.
La menuda que els ha vist carrer enllà els ha anat a rebre.
- Pare. Com és que el Georgio va coix ?
- És molt vellet.
El cavall li ha fet un petó al cabell i ha renillat.
- Aquesta pota et fa mal?
Georgio l’aixeca ensenyant el davall del casco.
- Mira, pare. Una pedra rodona... Pobret !!
- No caldrà desferrar-lo. Jo mateix amb un martellet li trauré.
Arreglat, la menuda s’ha abraçat a la pota fent-li carantoines. ....Ell renillant de content.
.....................
http://rebaixes.blogspot.com/
i altres blogs d' Antoni Fortuño Sas.

El cavall gegant, per Patrícia Montañés

EL CAVALL GEGANT

Els vells contes diuen que quan arriba l'època en la que els arbres perden les fulles, un enorme cavall passeja pels boscos pintant les fulles de to marronós. Ningú l'ha pogut veure mai. Ningú excepte l'Emma. L'Emma és una nena a la que li agrada moltíssim caminar per la muntanya. Un dia que passejava pel bosc amb el pare, es va desviar del camí buscant bolets.
Així que va aixecar el cap, es va trobar amb l'enorme cavall gegant. L'Emma va quedar bocabadada. Però més sorpresa va quedar quan el cavall li va dir:
- Som-hi Emma, et portaré amb el teu pare, però no facis soroll que no em pot veure, eh?
L'Emma abraça al cavall i xiuxiueja: “shhh... sense fer soroll...”

Patrícia Montañés
http://www.jocdenens.blogspot.com/

Ales per somiar, de Marta Pérez Sierra

ALES PER SOMIAR

- D’allà d’on jo sóc no en tenim, de somnis, bé, potser sí, però no els diem així, els diem realitats. Quan un vol una cosa, la vol de debò, des del fons del cor, el desig se li acompleix.
Tot això li deia una de les papallones blaves a la Patrícia, la nena amb més imaginació d’aquest món, que se l’escoltava atentament, tot seguint amb el cap el minúscul aleteig i l’anar i venir de les petitoies banyetes.
- Jo desitjo poder volar! Com vosaltres. Vull ser papallona!
- Però si fossis papallona no podries anar a escola cada dia –li respon la papallona-. I els papes no et podrien explicar contes –afegeix.
- Només una estona! El temps de tancar els ulls i comptar fins a cent –delimita Patrícia.
Aleshores, Patrícia, sent com el seu pare la crida:
- Patrícia, mira quin regal t’he dut!

Marta Pérez i Sierra
http://www.martaperezsierra.com/

Imaginant, per Carme Rosanas

L'Alba no tenia germans ni germanes i sempre jugava sola. Això no era cap problema ja que en sabia un munt d'entretenir-se i també de fer amics.
Tenia molta imaginació i el jardí de casa seva podia convertir-se en un bosc, en una muntanya, en la selva amazònica, fins i tot en el Pol Nord. I podia fer-se amiga dels esquimals o dels pingüins, dels conills o dels cocodrils, dels indis o dels veïns del costat.
Aquell dia no hi havia ningú, cap persona ni cap animal corrien pel seu cap, més aviat badava mirant les coses reals del jardí. De sobte va veure aparèixer dues papallones blaves, mentre se les mirava ja va pensar que li creixien les ales per poder anar-se'n amb elles. En un instant va volar com elles. Es creia com una papallona més, tot just una mica més grossa.

Autora: Carme Rosanas, de http://www.carmerosanas.blogspot.com/

Les papallones, per Eva Albiol

LES PAPALLONES

Sempre havia volgut ser una papallona. Hi ha xiquets que voldrien ser un gat, o xiquetes que voldrien ser un dofí, no? Doncs el que més li agradava a Úrsula era jugar a papallones. S’imaginava volant tranquil·lament per damunt les flors, arribant a la rama més alta del magraner, o creuant el riu sense tocar l’aigua...
Es va posar contentíssima quan li van regalar aquelles ales! Si és que semblaven de veritat, tan lleugeres i transparents! I amb la diadema a joc, Úrsula se sentia una papallona de veritat, capaç de tot... Fins i tot capaç d’entendre el llenguatge de les papallones del jardí!
Quan va passar pel costat de les dues papallones blaves, les seues preferides, Úrsula va sentir com una li deia a l’altra:
─Ai, com m’agradaria ser una xiqueta! A veure si per l’aniversari algú em regala un vestidet blau com el d’Úrsula!

Eva Albiol

La menuda trapella, per Anton Fortuño

LA MENUDA TRAPELLA

La menuda de casa és trapella. Sempre mira com enganyar o escatinyar algú.
Avui m’ha dit que si mires al sol, després tanques els ulls, què veus?... Si mires al foc de la llar i després tanques els ulls, què veus?... Si mires la bombeta del menjador, .....
Vol saber si jo ho sé, perquè ella, abans d’anar a dormir, mira el focus d’una làmpada potent, acluca els ulls, es tapa amb els llençols i de cop es posa a somniar desperta i allí hi veu el que vol..
- Veus el que vols o veus papallones ?
- Clar que veig papallones, com ho saps ?
Ha mirat el focus, ha tancat els ulls i ha aixecat els dos braços movent-los....
- Sóc una papallona i les mans les meves filles...
- No volis, que cauràs, ....
Ella i ses filles han marxat volant amb el seu joc.
................
http://rebaixes.blogspot.com/
i altres blogs d’Antoni Fortuño Sas...................

Caterina Papallona, per Patrícia Montañés

CATERINA PAPALLONA

La Caterina és una somiatruites. Sempre està encantada. Un dia, estava al menjador, encantada com sempre. La mare li va dir:
- Caterina reina, vés a jugar al jardí una estona, eh? Que m'atabales aquí mirant a no-sé-on!
La Caterina s'aixeca del sofà i surt al jardí. S'estira sobre la gespa perquè li agrada les pessigolles que li fa.
De sobte, una papallona s'asseu al seu nas. La Caterina arrufa el nas i un pensament passa pel seu cap: “M'agradaria ser una papallona i volar amuuunt!”
La Caterina veu aleshores que té unes ales enormes i unes llargues antenes. Tanca els ulls concentrada i els seus peus s'enlairen. I vola amunt, contemplant la ciutat i les persones. I vola per sobre dels núvols. Ara, la Caterina Papallona té un secret: cada vegada que vulgui desaparèixer, només ha de desitjar ser una papallona i volar allà on es senti millor.

Autora: Patrícia Montañés

http://jocsdenens.blogspot.com

La Neus es revolta, per Berta Pi

LA NEUS ES REVOLTA

La mare de la Neus era molt primmirada, no deixava que la Neus jugués per terra perquè s'embrutava, no deixava que l'ajudés a la cuina perquè s'embrutava...
La Neus estava ben cansada de no poder fer res.
Un dia l'avi Anton, li va regalar unes pintures per ensenyar-li a pintar. La Neus estava tant contenta! Sabria fer aquelles flors, aquells quadres tan bonics que feia l'avi! Però la mare va dir que no podia ser, que era massa petita i s'embrutaria.
La Neus, no va dir res, però es va amagar a la seva habitació i es va tacar tot el vestit de pintura... així la mare ja no tindria excusa, aquell vestit ja no tenia salvació!

Autora: Berta Pi, del bloc http://besades.blogspot.com/

El model de la Nicole, per Carme Rosanas

EL MODEL DE LA NICOLE

La Nicole no sabia mai què dibuixar.
Aquell dia va decidir fer-se ella mateixa, va agafar un full, i es va començar a dibuixar, amb molta cura, mirant-se al mirall de tant en tant.
Es va dibuixar tal com es veia: el llacet rosa, les ulleres, el vestit rosa., els mitjons blancs...
Sense adonar-se’n els mitjons blancs van quedar tacats de pintura vermella i blava, aleshores va voler fer el vestit a joc amb blaus i vermells perquè li quedés bé amb els mitjons. Es va anar engrescant i el dibuix li va quedar tant bonic que va intercanviar els papers, ara ella seria com el dibuix. Es va pintar a ella mateixa agafant el seu dibuix com a model.

Autora: Carme Rosanas
http://www.carmerosanas,blogspot.com/