FOU EL VENT
A la Candela no li agrada gens el vent quan bufa com si tingués ràbia de vés a saber què. S’espanta quan l’obliga a tancar tant els ulls que semblen dues ratlletes dibuixades sobre les seves galtes. Li recorda els grunys entre dents del seu germà quan s’enfada.
La Candela és a la Cerdanya, passeja amb els pares pel bosc, quan de sobte, el temps es gira, el cel s’enfosqueix i el vent furiós porta fred i trasbals, arrenca fulles, arrossega, empolsega, remena.
La Candela plora, perd la mà de la mare, no veu res, té fred i por. Aleshores sent una escalfor a prop, i un sospir, com un respir alleugerit, suau. No sap que és, però hi confia. Potser és el papa que l’ha trobat. I s’abraça. No, no és el papa, sembla un arbre. Però... pelut?
El cavall, amb un renill, crida els pares.
Sana i estàlvia!
Marta Pérez i Sierra
Quin conte més bonic! M'encanta!
ResponEliminaUna vegada més, mil gràcies Marta!
Gràcies, Sílvia!
ResponEliminaMolt bonic, Marta! M'ha encantat.
ResponEliminaJo crec que aquest conte és un d'aquells, que necessitarien més paraules. No t'ha costa t de reduir-lo?
M'imagino explicar-lo a poc a poc, pas a pas i la mainada badant mentre l'escolten...
Un conte amb molts detalls que com diu la Carme suportaria pàgines d'exposició que un gaudiria llegint.Però... Anton
ResponEliminaTeniu tota la raó, em va costar molt de reduir. Però m'agrada trobar les paraules justes, expressar molt amb poques paraules. Suggerir.
ResponEliminaGràcies!
M'encanta aquest conte, sobretot perquè trobes sempre la paraula justa per expressar el que vols.
ResponEliminaGe