El petit Ratolí, per Pol Alonso

EL PETIT RATOLÍ

Els animals del bosc s'havien reunit, com cada any, per celebrar l'arribada de la tardor menjant sopa de castanyes a ca la senyora Esquirol, que vivia al forat d'un castanyer. Cadascú portava un ingredient diferent i d'aquesta manera sempre quedava una sopa d'allò més bona, que menjaven tots de la mateixa olla.
El petit Ratolí, però, era molt poruc i no sortia gaire del cau. Per això no havia portat cap ingredient per adobar la sopa i tots es van enfadar amb ell.
De sobte, la senyora Esquirol va exclamar:
"No trobo la cullera! Com menjarem la sopa?"
Els animals van buscar i buscar però ningú la trobava. Sense ella no podrien degustar la deliciosa sopa! El petit Ratolí, però, hàbil com era, es va enfilar a la part més alta del castanyer i amb una de les branques va fabricar un parell de culleres ben boniques rosegant amb les seves dentetes.
Tothom va perdonar el petit Ratolí i van poder menjar la sopa de castanyes, com cada any, gràcies a la seva habilitat.
Pol Alonso
http://narracions.blogspot.com/

Somnis, per Montse Pes

SOMNIS

La Martina des de la finestra observa la nena que, exultant, fa volar les fulles.Li recorda temps passats, quan també ella era una nena, que jugava i corria pels carrers del poble. Sobretot reté a la memòria aquella imatge, en la que saltava il·lusionada, pensant que podria tocar el cel, ara ja no s'ho creu, però no ha deixat mai de somiar-hi.I ja se sap que els somnis ho fan tot possible, fins i tot poder tocar el cel als 92 anys.

Montse Pes

http://fonsdarmari.blogspot.com/2010/10/somnis.html

La dansa de les fulles, per Carme Rosanas

LA DANSA DE LES FULLES

La Laia no volia anar a dansa. Però les alternatives eren més avorrides, encara. I els pares li deien que havia de fer alguna cosa en sortir de l'escola. I si no volia anar-hi era perquè ja s'adonava que a ella no li sortia gens bé. Ho provava, però no hi havia manera. La professora l'animava sempre i li deia que estava millorant, però la Laia no s'ho creia.

Quan la tardor va omplir els camins de fulles seques, li agradava jugar-hi: arrossegant els peus sota les fulles, a vegades caminant o corrent per sentir-ne els sorolls diversos, a vegades amb les mans fent pluja de fulles seques. Però no havia vist mai, fins avui com el vent fa ballar les fulles. Una dansa que l’envolta totalment. La Laia riu i balla amb elles i amb la música del vent. Aquesta dansa sí que li agrada!

Carme Rosanas

htt://carmerosanas.blogspot.com

El món de les rialles, per Pilar

EL MÓN DE LES RIALLES

La Laia, jugant, descobrí un secret. Va decidir compartir-lo, però ningú tenia temps d’escoltar-la, la qual cosa provocà que s’allunyés, sola, pel camí de la tristesa.
Un dia es va trobar en aquest camí l’Anna, una nova companya d’escola que havia començat el curs més tard perquè havia estat molt malalta.
-Hola Anna, –li va dir- tu també estàs trista?
-Sí, li va respondre.
-Si vols, pots acompanyar-me al món que vaig descobrir. Ric molt, quan hi entro. Potser et pot ajudar a tu també.
L’Anna acceptà l’oferiment i va comprovar que era un lloc ideal per compartir riallades. En aquell món, no es necessitava hores d’assajos per a ser les millors malabaristes. Només calia pensar que el vent enlairava les fulles i que aquestes dibuixaven un arc bellugadís a sobre seu, perquè es fés realitat. Aquell món es va ampliar amb un nou camí. El de l’amistat.

Pilar
http://www.aencesadellum.blogspot.com/

Sensacions de tardor, per Miri4

SENSACIONS DE TARDOR

Les sensacions que li arribaven a través dels sentits, l’aire fresquet, l’olor de la terra quan acabava de ploure i la sensació cruixent que notava en trepitjar les fulles seques li anunciava l’arribada de la tardor, la seva estació preferida. No feia ni massa fred ni massa calor. Podia posar-se aquella jaqueta de tacte suau que la protegia del vent i sortir a la prada a fer volar les fulles que queien dels arbres. La Jana tancava els ulls , cantava, ballava, somreia. De vegades anava al bosc que hi havia a prop de la casa amb el seu gos i s’imaginava que era una castanyera que collia castanyes amb els seus guants gruixuts, havia d’anar amb compte amb la clofolla de punxes. Era emocionant veure com gaudia de cada moment amb aquella intensitat i alegria. Quan arribava la tardor, la Jana se sentia la nena més feliç del món.

Miri4
http://www.gordolobomiri4.blogspot.com/

Estimats Reis d'Orient, per Miri4

ESTIMATS REIS D'ORIENT

- Puc demanar una mascota? –diu la Júlia
- Qui en tindrà cura?- diu el pare.
- Quan l’haguem de rentar, com ho farem?, qui la durà al veterinari?- pregunta la mare..
- A casa, teniu poc espai i moltes coses, pot fer malbé els mobles...- pensa l’àvia.
- mmm..., viurà al jardí, i menjarà fulles, i es dutxarà sola, i vindrà a veure-la la Meritxell que és la germana del meu amic Bernat i és veterinària, i...em farà de cangur!- respon la Júlia.
- Una mascota així no existeix- diu l’avi
- Si que existeix!. Ja he pensat el nom que li posaré, es dirà Samba.
- Au vinga, deixa’t estar de bajanades!. Si trobes aquesta mascota tan fantàstica, ja la pots incloure en la carta als Reis – diu el pare, pensant que és impossible trobar una mascota com aquella...
I la Júlia escriu: Estimats Reis, m’agradaria tenir una elefanta.

http://gordolobomiri4.blogspot.com/

La petita equilibrista, per Carme Rosanas

LA PETITA EQUILIBRISTA

- T'atreveixes a pujar sobre l'elefant? li va dir la Núria al seu cosí

- Sols? Sense preguntar-ho als pares?

- Sí, ens han deixat venir sols fins aquí, no?

- Tu t'atreveixes?

- Sí!En un tres i no res la Núria va enfilar-se damunt de l'elefant.

- Quina pell més rasposa, em rasca les cames... em posaré dreta!

- Cauràs! Núria! Vigila!

- Puja, va, és gran. Hi cabem tots dos!

- Vaig a demanar que ens facin una foto.

- No busquis excuses i puja! Ets un gallina.

- Noooooo! Algú t'haurà d'ajudar quan caiguis i et facis mal. Jo t'espero aquí i demanaré ajuda. Ah! I després t'agradarà tenir la foto! Millor que em quedi aquí.

http://carmerosanas.blogspot.com/

No te n'adones...?, per Eva Albiol

NO TE N’ADONES...?

-A mi de gran m’agradaria ser astronauta -va dir Fàtima.

-Astronauta? Però si no hi ha xiques astronauta! -va respondre Pol.

-I què? Jo puc ser la primera, no?

-Pff, ja m’estranyaria...

-A veure, i tu que vols ser?

-Jo... jardiner!

-Jardiner? És un rotllo, sobretot quan plou!

-Ah, i a l’espai no plou, llesta?

-Clar que no! I a més, dus un vestit especial.

Les discussions d’aquests dos eren interminables, i no hi havia ningú capaç de tallar-les; d’una cosa passaven a una altra, i no s’acabaven mai! Ningú... excepte Trompeta, l’elefanta.

-Jo... -va començar a dir Trompeta-. Jo, en fi, jo també volia dir que de gran... Fàtima i Pol, sorprenentment, es van posar d’acord per replicar:

-Però Trompeta… no t’adones que tu JA ets molt gran?

Eva Albiol

http://salinasagace.blogspot.com/

Ai, Maurícia!, per Eva Albiol

AI, MAURÍCIA!

Maurícia s’havia entestat en un d’aquestos famosos iPod o no sé què. Teniu rates a casa? No? Llavors el que teniu és molta sort, perquè no paren de demanar. Sobretot Maurícia, que és més pesada...! Mira que no m’agraden aquestes modernitats. “No sé ni per a què serveix”, vaig dir-li. I ella: “Sí, dona, per sentir música! M’ho compres? Vinga, va, compra-m’ho!”. Total, que vam anar a la botiga, i no et penses que no val res, això! Carai, amb els capricis de la rateta! Ella estava contentíssima. Des de la butxaca -no la trac per no espantar el personal- em deia: “Verd, demana’l verd!”. I allà que tornem a casa amb la cartera buida i el trastet, i Maurícia se l’ompli de música, i es posa a escoltar-la tan fort que li crido “Et quedaràs sorda!”, però no em sent, ve el gat del veí i… Ai, Maurícia!
Eva Albiol

http://salinasagace.blogspot.com/

L'arribada de la Neus, per Mercè Climent Payà

L'ARRIBADA DE LA NEUS

Nou mesos de canvis, d’incertesa i de temors. Laia i Pau estan un poc empipats perquè ara han de compartir habitació, em retrauen que serà una llanda tenir una germaneta que només farà que plorar i tacar els bolquers i què és això de dedicar-li més atencions a la meva panxa rodanxona que a ells dos. Sembla que han fet conxorxa contra mi i la Neus –ja la imagine blanca i preciosa.
Alguns dies després, quan arribe a casa amb la Neus en braços, els germanets se’ns acosten de puntelletes i encara amb el recel enganxat. Tanmateix quan la veuen se’ls il·lumina el rostre i als ulls s’encén l’espurneta de la felicitat. Somriuen, els tres. Tots els fantasmes s’esborren. Només els calen uns segons per decidir que se l’estimen.

Per Mercè Climent

Instant màgic, per Miri4

INSTANT MÀGIC

La seva maneta minúscula m’agafa amb força. Es nota que no té por de res. A dins del cor hi té l’energia de l’Univers que l’ajudarà a créixer i a desenvolupar-se. La vida flueix. Tot és pur i net. El contacte i la veu de la seva mare li transmeten la seguretat que necessita per a relacionar-se amb el món que l’envolta. Respira tranquil•litat. L’equilibri. Quan em veu, somriu. Aixeca els bracets i vol parlar, però no en sap. Sense saber dir res, amb el gest ho diu tot.. Hem connectat i és per sempre. L’instant és màgic.

http://gordolobomiri4.blogspot.com/

Un dia especial, per Marcel.la

UN DIA ESPECIAL

Els meus oncles Llorenç i Anna fa temps que desitjaven tenir un fill.
Van anar de visita a molts metges i cada vegada semblaven més tristos perquè el fill no arribava.
Un dia els meus pares em van explicar que els oncles han anat a buscar el meu cosinet a un país molt llunya del que no recordo el nom.
Van estar molts dies fora de casa i jo començava a estar un poc trist. Els trobava a faltar.
Ui! per fi han tornat . Hem anat tots a visitar-los i els hem dut un regalet per al meu cosinet. La sorpresa ha vingut en veure que era una xiqueta. És molt simpàtica i graciosa.
Li direm Lluna perquè va arribar a casa una nit de lluna plena.
Ara els meus oncles semblen molt contents. Jo els he demanat als pares d’anar al país de Lluna i portar un germanet per a mi.

Marcel·la

Encantats!, per Sílvia Maestro

ENCANTATS!

Encantats, encisats, bocabadats...

El pare i la mare de la Mariona no li poden treure la vista de sobre, es passen hores i hores mirant-la i comentant cada moviment, cada ganyota, cada gest...

Sense adonar-se'n el temps els passa volant!

- Mira com badalla!, diu la mare.

- Ooooh! quina nineta més preciosa..., afirma el pare.

I així tot el sant dia. Sense mirar el rellotge. Amb calma. La Mariona no plora. Quina sensació de pau i serenor...S'interromp el silenci, per un segon...

- Mireu a la càmera!...

Però ni cas! Ells segueixen encantats...

Sílvia Maestro