Pluja d'estrelles, per Bruixeta

PLUJA D’ESTRELLES

Era una nit especial i màgica. els pares l’hi havien donat permís per quedar-se desperta fins tard. Però no només això, a més a més podia estar-se gronxant al jardí. Tenia sis anys i era la primera vegada que una cosa així li passava i encara que no sabia molt bé el per què , estava contenta.
El pare es va acostar al gronxador i li va dir que mirés al cel amb molta atenció . El cel aquella nit era diferent, ple de puntets lluminosos com si s’ haguessin encès un munt de petites bombetes.
El pare l’hi va explicar que eren les estrelles que aquella nit brillaven més que mai .De tant en tant una d’elles sortia corrent, travessant el cel de punta a punta i és que un cop de tant en tant hi ha una pluja d’estrelles i quan és estiu com ara, és quan millor és veu.

Bruixeta

http://elcaudelabruixa.blogspot.com/

La festa de la mare naturalesa, per Lale Mur

L' àvia diu que quan una persona canta amb tot el seu cor i el seu amor, tota la naturalesa al seu voltant es posa viva i col·labora amb el seu cant. Avui ho estic posant en pràctica. M’he llevat molt aviat i he vingut al nostre jardí a cantar. Com que m’inspiro més gronxant-me, mentre em gronxo, m’he posat a cantar "la cançó del mar" que la mare sempre em cantava quan era més petita.

L' àvia tenia tota la raó! Sentint-me cantant, les roselles s’han despertat, i les dues abelles que eren dormides dintre de les roselles han començat a jugar amb les flors. El petit pardal que passava pel costat de l' arbre, s’ha aturat damunt de la branca per escoltar-me i mirar com ballen les flors i abelles al voltant meu. Estem tenint una festa al nostre jardí: la festa de la mare naturalesa. Quant sap l' àvia! Prometo escoltar-la i seguir els seus consells a partir d' ara!

© Lale Mur

El secret dels estels, per Pilar

EL SECRET DELS ESTELS

L’Abril estava molt trista. La tristesa arribava i s’instal.lava en ella els últims dies de vacances. La seva mare l’observava i pensava com fer-la riure i aconseguir que li vinguessin ganes d’anar a l’escola.

Havent sopat la convidà a sortir fora a gronxar-se.

- Vull que descobreixis el secret dels estels –Li va dir.

L’Abril la mirà interrogant, però va seguir-la en silenci. Quan la nena volava traspassant l’aire i va començar a riure, oblidant-se de tot el que no fos el vaivé del gronxador, la mare va aprofitar per fer-li veure les figures que dibuixaven alguns estels.

-I com se diuen aquestes formes, mare? – Va exclamar admirada.

-Constel·lacions –Va respondre la mare- Cada una té un nom diferent que aprendràs a l’escola.

L’Abril va agrair-li a la seva mare la descoberta i li va regalar una de les roselles que creixien a la vora del gronxador.

Pilar

http://www.aencesadellum.blogspot.com/

La nena del gronxador, per Sílvia Dot Quilez

LA NENA DEL GRONXADOR

A tu pare, la meva vida!

El meu pare abans de marxar, em va penjar un gronxador al jardí. Va ser el seu últim regal i el que més il·lusió em va fer. És el meu espai, el meu moment per estar sola, m’encanta gronxar-me cada cop més i més fort com si toqués els núvols, i sentir l’aire fred a la cara, em fa sentir viva. I puc apropar-me més a tu pare, jo sé que quan tu vares marxar vas muntar-me el gronxador perquè amb la meva força, amb el meu amor cap a tu pogués sentir-te més a prop. Ho sé pare, i per això no et ploro perquè quan vull explicar-te les meves coses, quan et trobo a faltar, quan em sento sola, vinc aquí al meu gronxador de fusta tanco els ulls i m’imagino que estic al teu costat. Gràcies pare per fer que la meva vida sigui cada dia una mica millor, sense tu no podria pujar tant amunt. Un petó.

Sílvia Dot Quílez

Una nit màgica, per Roser Caño Valls

UNA NIT MÀGICA

Hi havia una vegada una nena que es deia Tessa. Una nit d'estiu de lluna plena, sentí unes veus que la cridaven: -Tessa, Tessa. Ella estava sorpresa, perquè no sabia d'on venien aquelles veus. La curiositat va fer que ella sortís al jardí, i seguís les veus que li deien: -Vine, vine. Quan la Tessa va arribar al vell roure, només va veure un bell gronxador, unes roses vermelles i un ocell blau. -Qui ha parlat? -Nosaltres, les flors. -Vosaltres? -Sí, no t'agradaria gronxar-te i viatjar una estona? Ella no s'ho va pensar ni un segon i va pujar al gronxador. Mentre les flors la gronxaven, l'ocell blau li cantava una cançó, i ella somreia i somreia...

Roser Caño Valls

Pau, per Miri4

PAU
(30 de gener, Dia Escolar de la No violència I la Pau)


La petita princesa es gronxa al seu jardí, sota l’atenta mirada de la merla blava que sempre l’acompanya. Li agrada la nit, perquè mirant amunt veu el cel cobert d’estels lluents, que s’escampen molt més enllà del què s’imagina, i es pregunta com és que en el món encara hi ha guerres i persones que no coneixen la pau. S’entristeix i plora sobre la gespa i de les seves llàgrimes brollen unes flors vermelles com la sang. Ella voldria fer arribar a tot el món el seu missatge: “la pau es transmet amb un somriure, quan compartim el què tenim per a viure, quan veiem algú que està trist i el fem riure, quan col·laborem per a tenir un món més lliure; sempre que aprenem a conviure. Persones que viviu en aquest planeta blau, escolteu el vostre cor i veureu que juntes podem avançar pel delicat camí de la pau”.

Miri4

www.gordolobomiri4.blogspot.com

Les meves germanes, per Lale Mur

LES MEVES GERMANES

Avui és un gran dia per a mi i per a la meva germana, la Lulu. Els nostres pares ens han portat dues germanes més. Ara per sempre, serem quatre germanetes. La germana major ve del contInent africà -d'un país que es diu Etiòpia, mentre la petita és una noia russa. Ens vam fer molt amigues des del moment que ens vam veure.

Ara estem celebrant aquell dia tan feliç, jugant, saltant , i abraçant-nos a la habitació que dormim jo i la Lulu . Ens ho estem passant-ho molt bé. Com que no volem separar-nos ni un segon, hem decidit dormir totes les germanetes a la mateixa habitació aquesta nit. És clar, després d’haver acabat de jugar!

Lale Mur
http://lalushrelats.blogspot.com/

Les golfes, per Miri4

LES GOLFES

A la casa gran hi tenim unes golfes. Allà abans hi havia els mals endreços, però ara ho hem netejat tot, hem pintat les parets de color groc i hi hem col•locat alguns mobles vells: un llit amb capçal de fusta, una calaixera petita, les cortines blanques i una catifa de tots colors on podem seure i parlar. A la porta hi ha un rètol que diu:
“Club dels somriures. Prohibit enfadar-se”.
De tant en tant venen les meves cosines o altres vegades les amigues de l’escola. Cada vegada que ens reunim allà ens ho passem pipa. Hi ha una norma: hem de deixar a fora el mal humor, els crits i les enrabiades, i aleshores ja podem entrar. Juguem, riem, ballem i cantem, ens expliquem històries i ens posem les disfresses que guardem dins d’un bagul, també podem berenar o passar-hi la nit com si haguéssim anat de colònies. Després ho recollim tot. El Club dels Somriures és el millor del món!.

Miri4
www.gordolobomiri4.blogspot.com

Peleas, por La Marca Amarilla

PELEAS

Cuando sus papás le permiten, Julia invita a sus amigas a dormir en casa. Le encanta la fiesta del pijama porque siempre sucede en ella lo que más le gusta: la guerra de almohadas. ¡Qué divertido!¡Quién iba a decir que peleando te lo pasas tan bien! Pero de lo que disfrutan muchísimo Julia y sus amigas, es de una auténtica amistad, por eso nunca se pelearán de verdad.

La Marca Amarilla

¡A comer!, por La Marca Amarilla

¡A COMER!

Hugo siempre se imaginaba metido en aventuras cuando comía. Si aquel día tocaba hamburguesa, él era un eficaz policía detrás de los ladrones. Si comía pizza ocurría lo contrario, él era un ladrón que huía hábilmente. Cuando mamá le preparaba spaghetti se imaginaba como una inocente abuelita que tejía bufandas de lana y si comía muslos de pollo era tan bárbaro como Conan. Siempre que Hugo comía verdura era un animal de campo o de bosque, nunca salvaje. Con el queso era un ratoncito de desván y con el pescado era un simpático delfín, aunque a veces era un intrépido marinero. Cuando comía fruta se transformaba en pájaro, pero hoy –mientras merendaba un plátano- se imaginó como un travieso chimpancé en plena selva, rodeado de coloridas serpientes y asustando a las cacatúas... De momento sólo lo imaginaba, pero Hugo sabía que algún día dibujaría todas sus peripecias.

La Marca Amarilla

La germana adoptiva, per Carles Campomar

LA GERMANA ADOPTIVA

Els primers dies de vida amb la nova família no van ser fàcils, els germans petits de la Fàtima no la volien com a germana, perquè aquells dies ella havia aclaparat l’atenció dels pares, sempre estaven en tot per ella, i semblava que ells ja no importaven li feien la vida impossible a la Fàtima, li prenien el menjar de la taula, la deixaven tancada al carrer quan tornaven de comprar, entre altres tantes coses, un dia la Fàtima enfadada va agafar un coixí i plorant va començar a pegar als seus altres germans, i tots els germans van anar en contra la Fàtima amb els coixins. De sobte, els plors de la Fàtima es van convertir en rialles, i els altres germans van començar a riure també, i des de llavors es porten com a bons germans, sense baralles .

Carles Campomar
www.carlescampomar.com

La festa d'aniversari, per Roser Caño Valls

LA FESTA D'ANIVERSARI

La Roser feia 6 anys el 28 de gener, li era difícil imaginar-se la xifra 6, sobretot perquè havia desistit de fer cap festa perquè no vindria ningú. Va arribar el vespre i després d'un llarg dia a l'escola, quan va arribar a casa i va pujar a l'habitació tota una colla de noies vestides en pijama li van dir: Felicitats! Primer es va quedar sorpresa, i mentre reaccionava elles li van posar el pijama, i de tant contenta que estava va començar a saltar del llit, mentre la Laia i la Jasmina ballaven un rock and roll, la Marta i la Núria jugaven a fer una "batalla" de coixins. La Roser havia tingut un somni preciós i aquell matí ja era 28 de gener...

Roser Caño Valls

http://rcanovalls.blogspot.com/

Coixins de colors, per Jesús M. Tibau

COIXINS DE COLORS

La paraula guerra perd tot el sentit, afortunadament, quan les armes
són coixins de colors. Els pares, pobres víctimes d’aquesta batalla,
no es queixen massa un cop al mes, quan es queden a dormir les meves amigues, i només ens criden l’atenció si el volum puja més del suportable, més que res pels veïns, diuen. L’endemà ens preparen un esmorzar deliciós, a primera hora, perquè quan una es desperta totes ens aixequem de seguida, a aprofitar el món.


Jesús M. Tibau
http://jmtibau.blogspot.com

Festa de pijames, per Bruixeta

FESTA DE PIJAMES

No era un dissabte normal, era el meu aniversari feia 10 anys. Tota la setmana que li havia estat preguntant a la mare si tindria una festa i ella en deia que tindria la millor de les festes, aquella festa que no oblidaria mai.
Però passaven les hores i sí que era un dissabte normal, començava a pensar que els pares havien oblidat el meu aniversari. Estava molt trista.
A les set de la tarda va sonar el timbre, vaig obrir i amb sorpresa vaig veure que les meves amigues, la Laia, la Marta i la Tresa eren a la porta amb una bossa i el coixí de dormir sota el braç.
La mare m’havia preparat la meva primera festa de pijames. Estava molt contenta, ens ho varen passar d’allò més bé.
Mai oblidaré la festa del neu desè aniversari!

Bruixeta
http://elcaudelabruixa.blogspot.com/

La sort, per Marc Moreno

LA SORT

Les nenes van començar a cridar sense control, embogides i deixant-se la gola en la cridòria mentre cadascuna s’intentava comunicar amb la del costat sense que cap d’elles es fes cas. Les dues més tranquil·les es van animar a celebrar-ho plegades i es van abraçar, sense deixar de cridar en cap moment, és clar. Una altra va agafar el coixí i va fer l’helicòpter mentre les plomes d’ànec decoraven l’aire. Sort que el papa no va voler comprar-ne un de làtex, va pensar. I la més agosarada va pujar al llit i va intentar tocar el cel amb el cap. Quina mala sort que el papa comprés el matalàs de làtex, va pensar, amb el vell es botava millor. De cop i volta totes quatres van callar i van saber que la fortuna estava amb elles: tornaven a fer “Física o Química” per la tele.

Marc Moreno

L'ocell oportú, per Carles Campomar

L’OCELL OPORTÚ

En despertar el mico va veure que els germans no hi eren i que ell feia tard , de seguida va emprendre el camí, saltant de branca en branca, però de sobte s’enrecordà que no tenia esmorzar, i es va parar en un arbre ple de plàtans i va agafar-ne un mentre una serp que estava a sobre l’arbre el convidava a menjar-se’l .
El mico, desprès de pensar-ho no ho tenia clar, va obrir-lo i quan anava a clavar-li les dents un ocell des del seu darrera va dir-li que no se’l mengés, i quan va preguntar el perquè, l’ocell va dir-li : si et menges el plàtan et canviarà la vida. El mico espantat va dubtar entre si menjar-se’l o no, de sobte el va mollar al terra, i va dir, prefereixo tenir una vida de mico que... vés a saber que em pot passar!

Carles Campomar

Cal Mico, per Miri4

CAL MICO

A Cal Mico estan de festa: han augmentat la família i ho volen celebrar per tooooota la selva. El pare està tant content i esverat alhora que va passant d’una liana a l’altra, anunciant a tort i a dret la feliç notícia, sense deixar anar aquella banana tan grossa i saborosa que s’havia reservat per aquell dia. Amb aquella cridòria fins i tot les pedres es desperten!. L’Ocell Irisat i la Serp Anellada se’l miren divertits i se’ls encomana l’alegria. Al cap d’una estona, tots els habitants d’aquell indret comencen a buscar algun regal interessant (fruites de bosc, bolets, fulles...) per a la família i es preparen per anar a conèixer el petit i poder comentar si té les orelles del pare, el somriure de la mare,... Quan arriben, quina sorpresa!, a cal Mico han tingut trigèmins!!!.

Miri4
http://gordolobomiri4.blogspot.com

Efectes secundaris, per Roser Caño Valls

Un matí, el mico va baixar de l'arbre i va trobar un recipient que no havia vist abans. Algú li havia parlat que existien éssers que vivien en una mena de selves plenes d'edificis, i que tenien objectes estranys. Va mirar què hi havia dins del recipient, i va olorar-ne l'interior. Aquella olor el va captivar i en va beure, al cap de poc, el lloro va veure el mico rient, i va pensar: -Què li passa aquest? I es va acostar i va veure el recipient, així que també es va animar a tastar aquell beuratge. Al cap d'uns minuts el mico anava saltant i cantant d'un arbre a l'altre rient, i el lloro el seguia mig marejat, i cantant a ritme de singlots.

Roser Caño Valls

http://rcanovalls.blogspot.com/

Decisions incorrectes, per Marc Moreno

DECISIONS INCORRECTES

El mico va mirar la serp i va veure un arc de Sant Martí enrotllat a l’arbre, va girar cua i un parell de flors el saludaven obrint i tancant les seves mans. No donava crèdit! Però mentre els ulls li feien pampallugues pel mareig que duia i s’intentava aferrar amb força a la liana per no caure, un ocell vestit amb la roba del pallasso de Mikolor li va començar a parlar a cau d’orella. Com podia ser que aquell ocellot parlés l’idioma dels micos? Ara ja no entenia res. Potser no hauria d’haver agafat aquest plàtan d’un desconegut.

Marc Moreno

Shira, la moneta riallera, per Jesús M. Tibau

SHIRA, LA MONETA RIALLERA

Shira la moneta em fa riure sense ganes si estic enfadat. I mira que intento fer cara llarga, però no me’n surto; al primer bot de la Shira començo a oblidar el meu malhumor. I quan ella, penjada de la mà d’un arbre, esclata a riure sense motiu, els meus llavis desobeixen i dibuixen un somriure. Resignat, començo a botar també.

Jesús M. Tibau
http://jmtibau.blogspot.com/
http://unasortidadigna.blogspot.com
http://tensunraco.blogspot.com

La princesa Tesa, per Bruixeta

LA PRINCESA TESA

Cada nit el pare l’hi explicava el conte de la Princesa Tesa, que era una sireneta filla del rei Constantí. La Tesa tenia un amic molt especial, el Vermellet, un petit peixet.
Esperava amb ànsia l’hora d’anar a dormir per què el pare l’hi expliques el conte de la Princesa Tesa, aquell conte que no estava escrit a cap llibre però que el pare es sabia de memòria.
Quant el pare acabava d’explicar-li ella tancava els ulls en força per adormir-se ben ràpid i poder somiar que era la Princesa Tesa i jugava amb el Vermellet nedant entre els corals del fons del mar.

Bruixeta

http://elcaudelabruixa.blogspot.com/

El somriure de la sirena, per Marc Moreno

EL SOMRIURE DE LA SIRENA

El peix va fer cara de no haver trencat mai un plat quan se’n va adonar que la princesa el mirava massa somrient. Aviat va caure en què si el submarí que duia el menjar al supermercat submergit feia un parell de dies que no apareixia, possiblement els vivers frescs s’haurien esgotat. I ella tindria gana. Va mirar de convèncer la sirena que la seva amistat valia més que un buit a l’estómac, però ella no va badar boca. Seguia mirant-lo intensament, gairebé com hipnotitzada. Llavors va separar els llavis i, quan el peix ja s’encomanava al seu Déu Nemo per salvar la vida, la sirena li va comunicar el motiu de la seva felicitat: el submarí subministrador havia vingut mentre ell feia una becaineta.

Marc Moreno

Desconocida, por La Marca Amarilla

DESCONOCIDA

Peixet se llevó un susto enorme al ver aquel monstruo que le recordó a lo que su mamá llama humano, pero con cola de pez. Sirena se percató y le tranquilizó diciendo que ellas vienen de los Océanos Pacíficos y que solo comen algas. Después pasaron la tarde charlando y jugando. Peixet le confesó que como las sirenas eran tan grandes y tenían ese aspecto tan “diferente” (tan feo, pensó) los peces que viven aquí se atemorizan. Sirena comentó que muchas veces rechazamos lo desconocido por prejuicios, perdiéndonos algo maravilloso, y nos conformamos con lo habitual porque estamos más confiados, aunque esto nos aporte poco de positivo. Peixet se quedó callado, no entendió nada de lo que dijo Sirena, pero se lo había pasado muy bien con ella. Quedaron para verse mañana en el mismo lugar. La mamá de Peixet, al enterarse, no le dejó ir allí nunca más.

La Marca Amarilla
http://elgarajermetico.blogspot.com/

Diferències aparents, per Jesús M. Tibau

DIFERÈNCIES APARENTS

La nostra relació tenia l’encant dels amors impossibles; però el teu mostrar-te amable quan jo em sentia trista, el teu nedar tranquil a la vora quan cercava tendresa, la insistent forma de mantenir-te amb mi si patia soledat, fa que oblidi les aparents diferències.

Jesús M. Tibau

http://jmtibau.blogspot.com/

Llegendes marines, per Salina Sagace

LLEGENDES MARINES

Al peixet Ruxo ja feia dies que allò li ballava pel cap, però no s’atrevia a preguntar-li-ho a ningú. La sirena Betina segur que no se’n riuria d’ell...
-D’això, Betina...
-Digues.
-No, que he llegit que a la terra viuen sirenes sense cua. Això… pot ser?
-Ah, els humans?
-Això!
-No ho sé, Ruxo. Jo també ho he llegit, però em sembla tan increïble… Com s’ho fan per nedar?
-És just el que jo pensava, que no poden nedar!
Ruxo va rumiar una estona i va continuar:
-Però és que hi ha qui assegura que els ha vist a la platja! I diuen que mengen peixos i tot! T’imagines?
-Saps què? Jo crec que això és una llegenda marina. A la gent li agrada contar aquestes històries de temor, però estic segura que no hi ha un bri de veritat.
-Tens raó, Betina. Gràcies, em quedo més tranquil!

Salina Sagace
http://salinasagace.blogspot.com/

T'explicaré un conte, per Roser Caño Valls

T'EXPLICARÉ UN CONTE

Una vegada hi havia una sirena que volia convertir-se en una princesa. No sabia com fer-ho, i anava pensativa, i es va topar amb una bruixa, una bruixa que tothom sabia que era dolenta. La sirena li va explicar el seu anhel, i ella va somriure i va pensar aquesta és la meva, podré tenir una veu per cantar i seré famosa. Així que la bruixa li va dir que sí i la sirena la va seguir fins al seu cau, que s'amagava molt al fons del mar. Aleshores mentre la bruixa estava preparant la poció, la sirena es va adormir durant un instant: Ella era davant d'un príncep bell, però notava alguna cosa estranya i es va mirar, i oh, ja no tenia aquella cua tan bonica que sempre la duia per mars i oceans. La bruixa la va despertar dient-li: -Vinga, sirena, beu-te aquesta poció i et convertiràs en una princesa. Ella li va respondre: -M'hi he repensat, ja no vull ser princesa, i així és com vaig tornar al mar, la meva casa.

Roser Caño Valls

http://rcanovalls.blogspot.com/

La sirena que volia ser peix. per Carles Campomar

LA SIRENA QUE VOLIA SER PEIX

Ja no era aquella sirena feliç de feia temps, ja no tenia ganes de sortir a sobre les roques a cantar als vells mariners, ni ser la musa de tots els déus marins, ni tenia ganes de lluir els seus vestits per la cua, de diferents colors.
Feia moltes nits que no podia dormir desitjant no ser aquella sirena plena de luxes, per ser filla del déu Neptú.
Ella volia ser peix, per poder compartir la seva vida amb el seu gran estimat que un dia va ser un príncep blau, però que el seu pare el va convertir en un peix perquè no li agradava.
Les nits de la sirena eren eternes desitjant tenir final feliç que arribaria el dia que el sol dormis amb la lluna i així l’encanteri es trencaria.

CARLES CAMPOMAR
www.carlescampomar.com

Una nova vida, per Marc Moreno

UNA NOVA VIDA

Mai havia tingut la possibilitat de gaudir una nina, de tenir una joguina pròpia que no hagués de compartir amb la resta d’orfes. Quan aquells dos desconeguts li van donar la mà, la van portar a una casa i li van explicar que a partir d’ara ells serien el papa i la mama, el seu món va canviar completament. La seva habitació era plena de coses. Hi havia més vestidets dels que mai hauria somiat. Peluixos al llit esperant que els abracés. Jocs pel terra que duien el seu nom. Va mirar a la porta i va veure el somriure d’aquells dos desconeguts que a partir d’ara serien el papa i la mama. Ella també va somriure amb ells.

Marc Moreno

El tutú rosa, per Bruixeta

EL TUTÚ ROSA

Era la nit de Reis. No podia dormir, frisava per veure els seus regals, per saber si l’hi havien portat aquell tutú tant bonic i les sabatilles per poder ballar de puntetes.
Va sentir un soroll al menjador, es va tapar el cap amb el llençol i es va fer l' adormida. Al cap d’una bona estona es va atrevir a sortir del llit per mirar els regals.
Hi havia una caixa gran amb un bonic llaç rosa, duia el seu nom. Dins el tutú rosa que tan li agradava i les sabatilles del mateix color. No ho va poder resistir. Va anar a buscar la nina de drap, l’osset del pitet i l’osseta Marieta. Es va vestir per l’ocasió i començà a dansar al so de la música imaginària. Era la nena més feliç del món.

Bruixeta
http://elcaudelabruixa.blogspot.com/

Un dia de pluja, per Roser Caño Valls

UN DIA DE PLUJA

Era una tarda de pluja de tardor i estava sola a casa. De sobte vaig sentir una música que venia de l'habitació de dalt. Una mà invisible em va empènyer a pujar les escales. Vaig entrar a la cambra de les joguines, el piano estava tocant sol i els meus peus van començar una dansa que jo no havia ballat mai. Al meu costat, hi havia una nina i un ós de pelux que picaven de mans seguint el meu ritme, i jo vaig continuar dansant fins que va sortir el sol.

Roser Caño Valls

http://www.rcanovalls.blogspot.com/

El vestit de ballarina, per Mercè Climent Payà

EL VESTIT DE BALLARINA

La nit de reis l’habitació de Roser s’havia omplert de regals. No recordava haver demanat tot això, tanmateix allà es trobava destapant paquets com una boja. Anava amuntegant les caixes en una torre impossible –a males penes els dedicava uns segons d’atenció–, i al costat deixava ben planxats els papers de regal.
En un moment donat deixà d’obrir caixes i es dedicà a fer plecs amb els papers. Primer davant, després darrere. Seguia el mètode que havia aprés a classe per convertir un full en ventall, només que ara el ventall havia de ser molt més gran.
La família se la mirava embadalida. Aviat van entendre.
Amb una llaçada roja es va nusar el ventall gegant a la cintura i amb la cinta que sobrava es va cobrir les cames fins els genolls i es recollí els cabells en una cua.
–Un vestit de ballarina! El que havia demanat.

Per Mercè Climent

Bailarina escondida, por La Marca Amarilla

BAILARINA ESCONDIDA

Cuando no hay nadie en casa es cuando suena la melodía alegre de la cajita de música que Jimena utiliza como “joyero”. Los muñecos, peluches y demás juguetes se acercan como ratoncitos encantados por el mágico sonido pues saben que el espectáculo va a comenzar. La caja se abre desprendiendo notas musicales en forma de corazones al tiempo que la pequeña bailarina que hay dentro se transforma: ahora es igual que la niña Jimena, de su mismo tamaño, con su mismo cabello y su misma sonrisa, pero manteniendo el tutú y las zapatillas de baile. Sigue la fantástica música y sigue la alegre danza que irradia felicidad. Los ositos y las muñecas admiran a la bailarina que comparte con ellos su fantástica representación hasta que… ¡Silencio! Alguien entró en la casa. Todos vuelven a su posición original mientras los juguetes no paran de preguntarse “¿Cómo lo hará?”.

Miguel Ángel

http://elgarajermetico.blogspot.com/

Nit de reis, per Montse Pes

NIT DE REIS

Ella, es diu Ariadna. Té casa, pares , germans i molts amics. Viu en una casa calentona, on sempre troba menjar, es sent protegida, amb una habitació plena de joguines i cada nit abans d'anar a dormir li expliquen un conte. Aquesta nit de Reis, somia amb els nens que els hi manca tot; llavors comença a dansar i dansar, per demanar tan sols un somriure i una mà que els acaroni amb tendresa. Ella, balla i balla sense parar, no vol que s'aturi mai aquesta dansa, fins que aquest somni es faci realitat.

Montse Pes

http://fonsdarmari.blogspot.com/

La dansa de la infelicitat, per Carles Campomar

LA DANSA DE LA INFELICITAT

Sonaven les notes de la mes trista cançó que un cantautor havia escrit mai,

portava el seu vestit de color rosat, i el seu ós de peluix, a la mà esquerra.
Mentrestant els altres ninots de draps vells la miraven sense treure-li l’ull de vista, i escoltant les notes de la cançó que semblava no tenir fi.
La nena anava ballant cap a un costat i cap a l' altre, desitjant que aquella cançó arribés a la fi, volia que la seva vida de maltractaments continus fes el mateix que la cançó, tenir un final, tan si el final fós feliç per ella, com infeliç pel seu maltractador, si la perdia del seu costat.
La dansa podria tenir fi si ella fós valenta de contar la veritat, però aquesta veritat era la culpable de la por que la tenia callada.

Carles Campomar

La petita ballarina, per Jesús M.Tibau

LA PETITA BALLARINA

Sóc tímida, tot i que alguns cops no ho sembli, com diu la mare, i abans de començar a ballar pels millors teatres d’arreu del món, abans de mostrar la meva dansa davant de reis i princeses, assajo a diari amb les meves joguines. Imagino els seus aplaudiments sincers i em sento còmoda amb unes mirades que mai no em jutgen. El pare crida bravo!, des de la porta, i jo em poso una mica vermella i somric.

Jesús M. Tibau

El somni d'Odette, per Glòria

EL SOMNI D' ODETTE

Es feia dir Odette, era una nena eixerida, inquieta i somiadora. Tot el dia ballava, feia piruetes, salts, corredisses amunt i avall del passadís amb els braços alçats per damunt del cap, no tenia res que envejar a l'Anna Pávlova fent de cigne.Tot va començar quan els seus pares la van portar a veure el ballet rus, des d' aquell moment, quan es va obrir el teló i la màgia dels dansaires va començar a fluir pel teatre, la Marina, que així és deia la nena, no va deixar mai més de representar “el llacs dels cignes” en el seus jocs d’infantesa, junt amb l’osset Tedy que es convertiria en el més afectuós dels Sigfrids, bocabadat d’una subtil i elegant Odette, proclamant el seu amor per sempre, però... la malèfica Odile asseguda com si tal cosa al costat de la nina Berta, ja s’encarregaria de desgavellar tan interessant trobada.

Glòria

reculldeopinions.blogspot.com

Simfonia de les joguines, per Miri4

EL PRIMER CONTE DE L'ANY!

SIMFONIA DE LES JOGUINES

S’estava avorrint. Les bateries dels seus jocs estaven descarregades i no sabia què fer mentre es tornaven a carregar. La mare va posar un cd de música clàssica mentre començava a preparar el dinar. Quan la nena va sentir les primeres notes va tenir una gran idea i ràpidament va anar a l’habitació. Es va vestir amb el tutú i les sabatilles de ballarina, es va pentinar per a l’ocasió i va agafar els seus ninos preferits i aleshores va tornar a la sala on sonava la música. La Nina Marina i l’Ós Bru esperaven el seu torn mentre la petita dansaire feia voltar l’Osseta Rosa seguint el ritme de la Simfonia de les Joguines.
-“Poder jugar sense necessitat de piles o bateries recarregables és molt divertit!”- va pensar somrient.


Miri4

http://www.gordolobomiri4.blogspot.com/