En Bigotis sempre tenia feina, per Miri4

EN BIGOTIS SEMPRE TENIA FEINA

En Bigotis sempre tenia feina. Era d’aquells éssers que no poden parar quiets ni cinc minuts. Al matí netejava el seu cau, endreçava el bosc, comptava les fulles seques i les que encara no havien caigut, recollia fruits dels arbres, corria, corria, corria... Però un bon dia se li va acabar la feina, el cau estava net i polit, no havien caigut noves fulles, tenia fruits suficients,... En Bigotis s’avorria. No tenia RES a fer!. I es va posar a plorar...
Va passar per allà un elefant eixerit i en sentir-lo li va dir:
-Què et passa?, estàs trist?, vols venir amb mi?
- D’acooooord!-
L’elefant el gronxava amb la seva trompa, i en Bigotis sota l’escalfor del sol, sentint el perfum de les flors, escoltant el cant dels ocells va pensar que mai, mai, MAI no havia gaudit tant de passar l’estona sense fer RES...I va somriure satisfet.

Miri4.

gordolobo05@live.com

http://www.gordolobomiri4.blogspot.com/

La trompa de l'elefant, per Pilar

LA TROMPA DE L'ELEFANT

Al regne del animals, tots estaven preocupats per l’elefant petit. Se li havia ficat al cap que la seva trompa era massa llarga i que no servia per res més que endur-se el menjar a la boca.
-Per què he nascut amb aquest penjoll en comptes d’un nas com la majoria dels meus amics?- Es preguntava.
Un dia, l’amiga llebre va caure mentre jugaven i es va trencar una pota. El metge mussol li va dir que no podria caminar fins que no es curés del tot. Es va quedar molt trista pensant que s’avorriria sense jugar amb els amics.
L’elefant va anar a veure-la i se li va ocórrer una idea. Ell podia fer servir la seva trompa com si fos una hamaca. Així l’amiga llebre gaudiria dels jocs fent repòs.
La trompa de l’elefant es va convertir en el joc favorit del regne animal.

http://aencesadellum.blogspot.com/

Cançó de rotllo, per Carme Rosanas

CANÇÓ DE ROTLLO

La seva mare li havia ensenyat aquella cançó per jugar a fer rotllanes.
"Olles, olles de vi blanc
totes són plenes de fang,
de fang i de maduixa,
gira la caruixa.
Qui la girarà?
La Sílvia, serà!”
La cançó ja se la sabia prou bé , però no podia fer cap rotllana, ella no tenia ni germà, ni germana ni veïns ni veïnes... I les nines no sabien agafar-se de la mà.
Però va tenir una idea: dibuixaria els amics i amigues per a fer la rotllana! I els retallaria agafats de la mà... que no es deixessin anar!

Carme Rosanas

http://carmerosanas.blogspot.com/

Aprenent junts, per Carme Rosanas

Conte dedicat a l'Anton, al seu costat sempre es deu poder "aprendre junts".

APRENENT JUNTS

A la Maria li agradava molt retallar i pintar i enganxar. Sempre remenava papers i també sabia fer moltes coses boniques amb fulls i grapadora. Coses que ella s’inventava com un barret blanc de cuiner, o un vaixell o una bossa pintada de colors.
- Ja saps que avui és el dia dels innocents? - li va dir l’avi- quantes llufes has penjat?
- Què són llufes, avi?
L’avi va contestar a la pregunta posant-se en acció i va retallar una tirallonga de llufes perquè la Maria les pogués penjar a l’esquena d’algú.
Però la Maria, quan va veure aquelles personetes de paper a les seves mans, va dir que res de penjar-les a l’esquena d’algú!
-Avi, mira, aquest el pintaré d’indi, aquest d’esquimal, aquest de xinès... i els penjaré... al meu suro!
-A veure com ho fas?

Carme Rosanas

http://carmerosanas.blogspot.com/

Compartint felicitat, per Carme Rosanas

COMPARTINT FELICITAT

La Mireia cada dia anava al parc amb l’àvia, quan sortia de l’escola. Allà trobava amigues i amics per jugar. Però a l’hora de berenar, l’àvia la feia seure prop seu, volia vigilar que se l’acabés i també que no l’embrutés amb la terra. I llavors seia a la vora d’un parterre, en un petit pedrís, just a la seva mida. El banc de l’àvia era massa alt per a ella.
I tirava engrunetes a terra per atreure els ocells... el pit-roig s’hi acostava molt i ella cada cop li tirava les engrunes més a prop per veure si el podia tocar.
- Àvia, m’he fet amiga d’un ocell, ve cada dia...
- Està content perquè li dónes del teu berenar!
Al cap de molts dies, de moltes engrunetes i de molta paciència... els ocells només la veien l’anaven a trobar. La Mireia reia feliç i ni així s’ espantaven.

Carme Rosanas

http://www.carmerosanas.blogspot.com

Ocellets, per Carme Rosanas

OCELLETS

No els havia vist mai enlloc els ocells! I mira que li ho havien dit tantes vegades! “Mireia, tens el cap ple d’ocellets”. No ho entenia, no entenia perquè els grans li deien allò. Quan imaginava històries, quan s’inventava contes, quan somiava les coses que voldria fer de gran, sempre sortien els ocellets d’una manera o altra.
I el millor de tot, és que li agradava. I quan li deien no podia evitar d’imaginar-se els seus cabells com un niu i dins un munt d’ocellets petits.
Un dia, es va posar unes engrunetes de pa a sobre el cap i va esperar. Quan els va notar picant-li els cabells, va fer una rialla ben forta! Ara sí, tinc el cap ple d’ocellets.

Carme Rosanas

http://carmerosanas.blogspot.com

Bona iniciativa, per Anton Fortuño

BONA INICIATIVA

Les tres cosines i la Zulima s’han reunit a jugar. Ha nevat , no fan escola...
S’apropen les festes nadalenques i arribaran regals de tota mena... Una somnia el tronc... L’altra el pessebre...L’altra el patge negre que recull cartes dels Reis Mags...
Regals que tot l’any han desitjat,... Quants n’esperen?... N’ han vist en les revistes de la iaia i la tele... Gaudeixen sols de pensar-hi...
Els hi portaran tots?
Els grans els diuen que aquest any el Reis Mags son més pobres... que tot, tot, no ho tindran.
- La Soraya... no en tindrà – ha dit Zulima -
- I si féssim una rifa entre tots els nens i ... grans per comprar-n’hi..
- Jo donaré una nina...
- Jo ...el gat elèctric
- Jo... fireta per fer menjar.
- Fes butlletes....
- Si, ... Canviem-nos els pijames i anem a vendre’n ja...
- Que guai...? Anem...
.........................
http://rebaixes.blogspot.com/
i altres blogs d’Antoni Fortuño Sas

La festa dels pijames, per Eva Albiol

LA FESTA DE PIJAMES

―Al final ens han deixat fer la festa de pijames! ―va dir Laura.
―Sí, i a més aquesta vegada ma mare ha promès no interrompre ―va dir Salma.
―A mi mai no em deixen menjar cacaus al llit ―va intervenir Rathi.
―I a mi ma mare em diu que ja sóc gran per dormir amb peluixos ―va afegir Rebeca.
―I a mi! Que pesada!
―Avui aprofitarem! ―van riure les quatre.

―Per cert, què deuen estar fent els pares? ―se li va ocórrer a Rathi al cap d’una estona.
―Mirar la tele, segur ―va dir Salma amb cara de fàstic.
―O discutir, com sempre ―va apuntar Rebeca.
―O parlar pel mòbil ―va suggerir Rathi―. Mon pare en té dos!
―O alguna d’aqueixes coses taaaaan avorrides que sempre fan els grans! ―va concloure Laura.
I van tornar a riure les quatre amb ganes. S’ho estaven passant de cine!

Autora: Eva Albiol

Un gos a la galleda, per Miri4

UN GOS A LA GALLEDA!

Avui m’han renyat, encara no sé ben bé per quin motiu. Jo era a la cuina i mirant el fons de la galleda d’aigua, hi he vist un gos. Li he bordat, perquè aquella era la meva galleda per si tinc set, i ell m’ha bordat també. Com més m’enfadava jo, més s’enfadava ell. Al final li he fet un bon cop a la galleda amb les potes del davant i l’he fet rodolar per terra. El gos ha marxat, però tota l’aigua ha sortit...:
-Però què fas, Nina?. Passa cap allà, surt!. Quin mullader!. L’has feta bona!, això no es fa!. Fora!- deia la mestressa.
He fugit corrents i he trobat la Dolça. M’ha fet una abraçada d’aquelles tan màgiques i m’he sentit molt millor. Ella li ha explicat a la seva mare el què havia passat i totes dues han començat a riure divertides i a acaronar-me el cap. De vegades les persones no les acabo d’entendre jo...

Miri4.
gordolobo05@live.com
http://www.gordolobomiri4.blogspot.com/

El gosset de la Tamara...?, per Anton Fortuño

EL GOSSET DE LA TAMARA ...?

La Tamara demanarà un gos als Reis Mags El voldria gros, de color marró i amb orelles llargues tal com porta ella el seu cabell. Si és gros l’hi pujarà a l’esquena i amb les orelles llargues el guiarà com si fossin unes regnes Això és el que està pensant minut si , minut també mentre va a l’escola ...
Està amb aquest pensament quan veu un gosset fox terrier – ella sap molt de gossos- que carinyosament se li ha tirat al damunt fent-li festes.
- Tu ets Mafalda ... – li ha dit el gosset...
- No, jo sóc Tamara... T’assembles al Milú. Ho ets?
- Sí, ho sóc. He sortit del còmic per buscar la Mafalda per fer una aventura.
- No la trobaràs... No hi ha cap quiosc per comprar les seves tires... Anem junts...? Fem-la els dos... Seré la germana del Tin Tin, val?
...........................
http://rebaixes.blogspot.com/
i altres blogs d’Antoni Fortuño Sas

La roba enfadada, per Carme Rosanas

LA ROBA ENFADADA

La Victòria sempre rondinava per vestir-se. La mare li deixava la roba preparada, perquè no hagués de preocupar-se de triar o bé a l'inrevés, li deixava triar el que ella volia, i sempre la Victòria acabava plorant, la roba escampada i la mare enfadada donant-li pressa. Cada dia igual.
La seva roba: els jerseis, les calces, els pantalons, les samarretes i fins i tot alguna sabata, estaven tant tips de les rebequeries que van posar-se d'acord per acabar-les. Quan la Victòria ve rebutjar la primera samarreta i la va tirar per terra, li va sortir volant per la finestra... darrere van seguir, pantalons, faldilles, bufandes... la Víctòria es va espantar, despullada intentava retenir alguna de les seves robes, en va.
Va pescar l'últim vestit penjat a l'armari i se'l va posar sense deixar-lo escapar. Va anar a l'escola a mig vestir... quan va tornar, l'armari estava ple i ben endreçat.

Carme Rosanas

http://www.carmerosanas.blogspot.com/

Un bateig sense caramels, per Gemma Pellisa

UN BATEIG SENSE CARAMELS

Abans d’anar-se’n a viure a la ciutat, Miquela vivia en un poblet. Cada vegada que batejaven un xiquet corria fins a arribar davall del balcó de cal menut. Des d’allà dalt els padrins llençaven caramels que tothom s’afanyava a plegar. Miquela se’n recorda molt bé, però a la ciutat no es fa. Avui han batejat sa germaneta sense caramels. Miquela s’ha enfadat una mica, però el que més li ha dolgut ha estat sentir com la mare deia al pare:
- Traurem de l’armari tota la roba vella de Miquela, que la menuda l’aprofitarà.
Com que a Miquela li encanta estrenar roba i no li hagués agradat gens haver de portar els vestits vells d’una germana gran ha decidit celebrar el bateig d’una manera molt especial: llençant tota la seua roba vella des del balcó, potser la gent de la ciutat l’anirà arreplegant com si fossin caramels.

Gemma Pellisa

La trifulga la nina, per Anton Fortuño

LA TRIFULGA LA NINA...

La Trifulga és la nina del Pau i sa cosina. Estava enfadada amb ells perquè la manaven sempre. Ella esquifida, poca cosa, ho consentia tot per força. Avui n’ha fet una que li costarà cara segurament.
Ha vist la tardor en l’arbre del carrer. Ha tingut pena, veu que perd les fulles que li pren el vent.
Ha pujat a una cadira, ha obert la finestra. ha volgut fer un bé a l' arbre,
- El vestiré... -
Del bagul dels jocs ha collit pertinences ... Les ha tirat a les rames pensant que així l’arbre no tindria fred.
El gat miolant ha despertat al Pau que s’ha esparverat.
La cosina no n’ha volgut saber res.
- Vaig a passejar el Dog... Ja t’arreglaràs.
El Pau li ha dit :- Pensa en arreplegar l’estesa que has fet ...Que t’ajudi el gat.
- L’arbre sent fred.... He fet un bé !!!
..................................
http://rebaixes.blogspot.com/
i altres blogs d’Antoni Fortuño Sas

L'aventura de la Martina, per Miri4

L'AVENTURA DE LA MARTINA

Finalment ho havia aconseguit!. La vella cabreta Florència no s’ho acabava de creure. Aquell matí, a punta de dia la seva mestressa havia vist una petita esquerda en una cantonada del marc que envoltava la imatge. I va començar a gratar aquell foradet fins que hi podia passar la mà, després l’altra mà, els braços, el cap, el cos, les cames i els peus, amb els seus esclops de fusta. La Martina havia sortit de la pàgina del conte!:
-Me’n vaig a veure el món, Florència!. Vull saber com és la vida fora dels llibres, menjar amanides, macarrons i gelats de xocolata, sentir l’escalfor del sol, mullar-me els peus amb l’aigua del mar, córrer per les muntanyes i olorar el perfum de les flors. Tornaré a buscar-te!
-“Beeee!”- va respondre la Florència, i va seguir pasturant sense saber que la Martina havia començat una gran aventura...

Miri4.
gordolobo05@live.com

http://www.gordolobomiri4.blogspot.com

Retrobament, per Carme Rosanas

RETROBAMENT

S'havia fet gran, però només havia canviat de mida i li sobraven alguns quilets, en canvi per dins no havia canviat gens. Mai ningú no havia pogut fer-li entendre que havia de marxar d'allà i estudiar i buscar-se una feina a ciutat.
Encara reia, encara corria per les muntanyes, encara li agradava el paisatge i s'estimava les cabres i el seu gos. I no volia anar a la ciutat. Tota la vida a la muntanya, enyorava el seu avi, això sí! I el seu amic Pere que havia anat a treballar a ciutat.
Com més gran es feia més obria els braços per a rebre la gent que pujava fins allà dalt a veure'ls. Per això quan el va veure arribar per passar les vacances de Nadal a casa seva i allà amb ella, la Heidi va obrir els braços més que mai.

Carme Rosanas

http://carmerosanas.blogspot.com/

Gertrudis i el formatge Gruyère, per Anton Fortuño

GERTRUDIS I EL FORMATGE GRUYÈRE

- Muu .- va cridar la vaca amb deliri.- Muu – deia sense parar ...
Gertrudis, com si tingués un resort al cos, va sortir esverada, corrent, braços enlaire com si un atac de bogeria li empipés l’ànima...
La vaca havia avisat. Sabia el delit de la dona. Ella al primer MUU ....
Feia cents d’anys que en la família Gruyère tenien aquell pamflet pegat al cap, i les pròpies vaques s’encomanaven el deliri i eren elles les que avisaven a l' hereu de la nissaga perquè allunyés els mals esperits que encara rondaven per la vall, encara que altres famílies se’n burlaven de la superxeria que Gertrudis i les seves vaques tenien...
- No tornaré enrere... Sé que varen ser ells. El primer formatge l’ompliren de forats fins no deixar-ne.
- Muu... Muu....
- Ja ho dius bé, la teva besàvia va veure els ratolins. Encara venen ara... Fora d’aquí...
................
http://rebaixes.blogspot.com/
i altres blogs d’Antoni Fortuño Sas

Fou el vent, per Marta Pérez Sierra

FOU EL VENT

A la Candela no li agrada gens el vent quan bufa com si tingués ràbia de vés a saber què. S’espanta quan l’obliga a tancar tant els ulls que semblen dues ratlletes dibuixades sobre les seves galtes. Li recorda els grunys entre dents del seu germà quan s’enfada.
La Candela és a la Cerdanya, passeja amb els pares pel bosc, quan de sobte, el temps es gira, el cel s’enfosqueix i el vent furiós porta fred i trasbals, arrenca fulles, arrossega, empolsega, remena.

La Candela plora, perd la mà de la mare, no veu res, té fred i por. Aleshores sent una escalfor a prop, i un sospir, com un respir alleugerit, suau. No sap que és, però hi confia. Potser és el papa que l’ha trobat. I s’abraça. No, no és el papa, sembla un arbre. Però... pelut?

El cavall, amb un renill, crida els pares.

Sana i estàlvia!

Marta Pérez i Sierra

www.martaperezsierra.com

Tardor, per Carme Rosanas

TARDOR

Va arribar la tardor i l’Emma era feliç. Res al món li agradava tant com els colors de la tardor.
Sortia a passejar entre les fulles caigudes i les que encara anaven caient al seu voltant.
Tenia una llibreta plena de fulles enganxades per a col·leccionar tots els colors, des dels grocs, als ocres, passant pels ataronjats, marrons vermells...
Quan el va veure pasturant pel camp, va saber que si podia tenir-lo tindria sempre amb ella els colors de la tardor.
-Vine Tardor, vine cavall bonic, cap a casa amb mi!

Carme Rosanas
http://carmerosanas.blogspot.com/

La mascota de la Cleo, per Sílvia Maestro

LA MASCOTA DE LA CLEO

La Cleo vol tenir una mascota. Li explica als seus pares que la Joana té un conillet, l’Àlex un hàmster, la Maria una tortuga i la Laia un gosset. Ella també vol un animal per tenir-ne cura, per jugar-hi i fer-se companyia. Els pares de la Cleo, en parlen quan estan sols i creuen que a la seva nena li fa tanta il.lusió i fa tant temps que ho demana que hauran d’accedir al seu desig. Viuen en un piset petit però ja s’ho arreglaran per fer-li un raconet al nou amic de la família...
- Per cert, -pregunta el pare de la Cleo a la mare- ja t’ha dit quina és la mascota que vol la nostra filla?
- Doncs no, s’ho estava pensant...Però potser ja ho ha decidit!...
- Cleoooooo, em pots dir quin és el teu animal preferit?
- Sí, és el cavall! Me’n regalaràs un?

Sílvia Maestro Puig

El cavall coix, per Anton Fortuño

EL CAVALL COIX

A casa de les netes tenen un cavall. És vell,
Ha anat amb l’amo a la finca... L’han posat a pasturar. Una corda llarga lligada al coll i a un arbre. Ha gaudit triant els mossos que més li agraden, colitxos, baldofes, canyota.... .
Com que està ple d’artrosi, l’amo no n’ha fet cas que anés coix.
Sortien del cole quan els dos arribaven.
La menuda que els ha vist carrer enllà els ha anat a rebre.
- Pare. Com és que el Georgio va coix ?
- És molt vellet.
El cavall li ha fet un petó al cabell i ha renillat.
- Aquesta pota et fa mal?
Georgio l’aixeca ensenyant el davall del casco.
- Mira, pare. Una pedra rodona... Pobret !!
- No caldrà desferrar-lo. Jo mateix amb un martellet li trauré.
Arreglat, la menuda s’ha abraçat a la pota fent-li carantoines. ....Ell renillant de content.
.....................
http://rebaixes.blogspot.com/
i altres blogs d' Antoni Fortuño Sas.

El cavall gegant, per Patrícia Montañés

EL CAVALL GEGANT

Els vells contes diuen que quan arriba l'època en la que els arbres perden les fulles, un enorme cavall passeja pels boscos pintant les fulles de to marronós. Ningú l'ha pogut veure mai. Ningú excepte l'Emma. L'Emma és una nena a la que li agrada moltíssim caminar per la muntanya. Un dia que passejava pel bosc amb el pare, es va desviar del camí buscant bolets.
Així que va aixecar el cap, es va trobar amb l'enorme cavall gegant. L'Emma va quedar bocabadada. Però més sorpresa va quedar quan el cavall li va dir:
- Som-hi Emma, et portaré amb el teu pare, però no facis soroll que no em pot veure, eh?
L'Emma abraça al cavall i xiuxiueja: “shhh... sense fer soroll...”

Patrícia Montañés
http://www.jocdenens.blogspot.com/

Ales per somiar, de Marta Pérez Sierra

ALES PER SOMIAR

- D’allà d’on jo sóc no en tenim, de somnis, bé, potser sí, però no els diem així, els diem realitats. Quan un vol una cosa, la vol de debò, des del fons del cor, el desig se li acompleix.
Tot això li deia una de les papallones blaves a la Patrícia, la nena amb més imaginació d’aquest món, que se l’escoltava atentament, tot seguint amb el cap el minúscul aleteig i l’anar i venir de les petitoies banyetes.
- Jo desitjo poder volar! Com vosaltres. Vull ser papallona!
- Però si fossis papallona no podries anar a escola cada dia –li respon la papallona-. I els papes no et podrien explicar contes –afegeix.
- Només una estona! El temps de tancar els ulls i comptar fins a cent –delimita Patrícia.
Aleshores, Patrícia, sent com el seu pare la crida:
- Patrícia, mira quin regal t’he dut!

Marta Pérez i Sierra
http://www.martaperezsierra.com/

Imaginant, per Carme Rosanas

L'Alba no tenia germans ni germanes i sempre jugava sola. Això no era cap problema ja que en sabia un munt d'entretenir-se i també de fer amics.
Tenia molta imaginació i el jardí de casa seva podia convertir-se en un bosc, en una muntanya, en la selva amazònica, fins i tot en el Pol Nord. I podia fer-se amiga dels esquimals o dels pingüins, dels conills o dels cocodrils, dels indis o dels veïns del costat.
Aquell dia no hi havia ningú, cap persona ni cap animal corrien pel seu cap, més aviat badava mirant les coses reals del jardí. De sobte va veure aparèixer dues papallones blaves, mentre se les mirava ja va pensar que li creixien les ales per poder anar-se'n amb elles. En un instant va volar com elles. Es creia com una papallona més, tot just una mica més grossa.

Autora: Carme Rosanas, de http://www.carmerosanas.blogspot.com/

Les papallones, per Eva Albiol

LES PAPALLONES

Sempre havia volgut ser una papallona. Hi ha xiquets que voldrien ser un gat, o xiquetes que voldrien ser un dofí, no? Doncs el que més li agradava a Úrsula era jugar a papallones. S’imaginava volant tranquil·lament per damunt les flors, arribant a la rama més alta del magraner, o creuant el riu sense tocar l’aigua...
Es va posar contentíssima quan li van regalar aquelles ales! Si és que semblaven de veritat, tan lleugeres i transparents! I amb la diadema a joc, Úrsula se sentia una papallona de veritat, capaç de tot... Fins i tot capaç d’entendre el llenguatge de les papallones del jardí!
Quan va passar pel costat de les dues papallones blaves, les seues preferides, Úrsula va sentir com una li deia a l’altra:
─Ai, com m’agradaria ser una xiqueta! A veure si per l’aniversari algú em regala un vestidet blau com el d’Úrsula!

Eva Albiol

La menuda trapella, per Anton Fortuño

LA MENUDA TRAPELLA

La menuda de casa és trapella. Sempre mira com enganyar o escatinyar algú.
Avui m’ha dit que si mires al sol, després tanques els ulls, què veus?... Si mires al foc de la llar i després tanques els ulls, què veus?... Si mires la bombeta del menjador, .....
Vol saber si jo ho sé, perquè ella, abans d’anar a dormir, mira el focus d’una làmpada potent, acluca els ulls, es tapa amb els llençols i de cop es posa a somniar desperta i allí hi veu el que vol..
- Veus el que vols o veus papallones ?
- Clar que veig papallones, com ho saps ?
Ha mirat el focus, ha tancat els ulls i ha aixecat els dos braços movent-los....
- Sóc una papallona i les mans les meves filles...
- No volis, que cauràs, ....
Ella i ses filles han marxat volant amb el seu joc.
................
http://rebaixes.blogspot.com/
i altres blogs d’Antoni Fortuño Sas...................

Caterina Papallona, per Patrícia Montañés

CATERINA PAPALLONA

La Caterina és una somiatruites. Sempre està encantada. Un dia, estava al menjador, encantada com sempre. La mare li va dir:
- Caterina reina, vés a jugar al jardí una estona, eh? Que m'atabales aquí mirant a no-sé-on!
La Caterina s'aixeca del sofà i surt al jardí. S'estira sobre la gespa perquè li agrada les pessigolles que li fa.
De sobte, una papallona s'asseu al seu nas. La Caterina arrufa el nas i un pensament passa pel seu cap: “M'agradaria ser una papallona i volar amuuunt!”
La Caterina veu aleshores que té unes ales enormes i unes llargues antenes. Tanca els ulls concentrada i els seus peus s'enlairen. I vola amunt, contemplant la ciutat i les persones. I vola per sobre dels núvols. Ara, la Caterina Papallona té un secret: cada vegada que vulgui desaparèixer, només ha de desitjar ser una papallona i volar allà on es senti millor.

Autora: Patrícia Montañés

http://jocsdenens.blogspot.com

La Neus es revolta, per Berta Pi

LA NEUS ES REVOLTA

La mare de la Neus era molt primmirada, no deixava que la Neus jugués per terra perquè s'embrutava, no deixava que l'ajudés a la cuina perquè s'embrutava...
La Neus estava ben cansada de no poder fer res.
Un dia l'avi Anton, li va regalar unes pintures per ensenyar-li a pintar. La Neus estava tant contenta! Sabria fer aquelles flors, aquells quadres tan bonics que feia l'avi! Però la mare va dir que no podia ser, que era massa petita i s'embrutaria.
La Neus, no va dir res, però es va amagar a la seva habitació i es va tacar tot el vestit de pintura... així la mare ja no tindria excusa, aquell vestit ja no tenia salvació!

Autora: Berta Pi, del bloc http://besades.blogspot.com/

El model de la Nicole, per Carme Rosanas

EL MODEL DE LA NICOLE

La Nicole no sabia mai què dibuixar.
Aquell dia va decidir fer-se ella mateixa, va agafar un full, i es va començar a dibuixar, amb molta cura, mirant-se al mirall de tant en tant.
Es va dibuixar tal com es veia: el llacet rosa, les ulleres, el vestit rosa., els mitjons blancs...
Sense adonar-se’n els mitjons blancs van quedar tacats de pintura vermella i blava, aleshores va voler fer el vestit a joc amb blaus i vermells perquè li quedés bé amb els mitjons. Es va anar engrescant i el dibuix li va quedar tant bonic que va intercanviar els papers, ara ella seria com el dibuix. Es va pintar a ella mateixa agafant el seu dibuix com a model.

Autora: Carme Rosanas
http://www.carmerosanas,blogspot.com/

Tamara l'artista, per Anton Fortuño

TAMARA L'ARTISTA

La Tamara, quan sigui gran, serà artista de ballet. Li agrada infinit. Als seus deu anys només pensa en coreografies. Posa el radiocasset amb micròfon incorporat... fa floritures amb cos i veu, perquè també serà cantant.
Al CEIP El Tormo cada any fan un festival on hi assisteix tot el poble. Aquest any, degut a la seva veu preciosa i a la prestesa que té en el ball, l’han posat com a la vedette del grup seu.
Ja assagen les cançons i els passos ben combinats a dalt de l’escenari on el dia designat actuaran amb el gran plaer de sentir-se unes artistes famoses.
Els han donat els vestits perquè les mares els repassin...
- Jo no puc anar de color rosa com les altres. Jo sóc la vedette.- s’ha dit.
Pintura i pinzell i allò ha quedat impressionant.
- Blau i vermell... Oh, el Barça, el meu equip!!
...................
http://rebaixes.blogspot.com/
i altres blogs d’Antoni Fortuño Sas

La Roseta pintora, per Sílvia Maestro

LA ROSETA PINTORA

Aquella tarda de diumenge, la Roseta estava molt avorrida.
- Què puc fer? es preguntava. Ja ho sé! Em convertiré en pintora per una estona...
Ja s’havia fet una mica gran i havia decidit que ja no volia anar vestida sempre de color rosa amb els llacets també del mateix color de princesa.
Va agafar el pot de pintura de color blau i el de color vermell. Pinzellada amunt, pinzellada avall, fins que el rosa del vestit va quedar ben amagat sota del blau. I ara un toc de vermell: una taca per aquí, una altra per allà...Perfecte!
M’agrada com està quedant! Segur que quan la mare em vegi es pensarà que és un vestit nou...S’endurà una bona sorpresa...!

Sílvia Maestro Puig

Somiant la realitat, per Berta Pi

SOMIANT LA REALITAT

L’Ignasi estava convençut que podia dibuixar allò que volia que passés i que ell podia inventar-se la vida que volia a través dels seus dibuixos. Ningú se’l creia. Els amics se’n reien d’ell i els seus pares li deien que dibuixava molt bé, però que la vida era com era i no com ell la imaginava.
Però s’entestava a dibuixar el vaixell que volia agafar per anar-se’n de viatge a terres llunyanes i dibuixava el tigre de qui volia fer-se amic, i els peixos que veuria fent submarinisme per mars exòtics... què li havien d’explicar tots els altres que no sabien res de els seves experiències?
Ell sabia que després de dibuixar mussols, mussolets i mussolassos, finalment, ell, el seu amic mussol s’havia presentat a la seva finestra.
L’Ignasi continuava, convençut, dibuixant i somiant la vida.

Autora: Berta Pi, del bloc http://besades.blogspot.com/

Roger el mussol tafaner, per Cullereta

ROGER, EL MUSSOL TAFANER

Roger, el mussol, estava cansat de la seva trista vida nocturna.
“És una llauna dormir durant tot el dia i despertar només quan els humans ja s’han adormit...”
La seva mare, que molt bé l’aconsellava, un dia li va recomanar : “Roger ets un mussol i nosaltres només podem volar a la nit, però treu-ne profit, la nit també té el seu encant...”
-Quin encant ? pensava en Roger, -anar de branca en branca despertant als altres ocells?
Un dia va veure una llum que sortia de la finestra d’una casa i s’hi va acostar.
Allí estava el Pere fent un dibuix... En Roger es va quedar sorprès dels molts colors que treien aquells pals de fusta i cada nit visitava el seu amic per veure quin dibuix li regalava.
D’aquesta manera en Roger, el mussol tafaner, va descobrir com alegrar la seva vida nocturna tafanejant les històries dels humans.

Autora: Cullereta, http://plateretsicassoletes.blogspot.com/

El mussol presumit, per Carme Rosanas

EL MUSSOL PRESUMIT

- Uuuuuuuuuuuuuuuuuu!
En David aixeca el cap
- Uuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu!
- Què vols entrar?
Ràpidament en David obre i el deixa entrar. El mussol es posa damunt del llum de sobretaula agafat al braç metàl·lic i es queda allà quiet. En David li porta una mica de pernil dolç i el mussol se'l menja i torna a quedar-se en el seu lloc altra vegada. En David està content.
Se'l mira tant, que tot de cop comença a dibuixar-lo, li queda preciós. El mussol baixa del llum i comença a picar el vidre amb el bec.
- Què vols marxar?
El mussol pica més.
- Ja t'obro, no pateixis.
- Mare, ha vingut un mussol que volia que el dibuixés i quan he acabat se n'ha anat.
- Sí que t'ha quedat bonic! Molt bon dibuix! Però David quina imaginació que tens! com vols que el mussol vulgui que el dibuixis?

Autora: Carme Rosanas

http://www.carmerosanas.blogspot.com/

Dibuixant de manga, per Anton Fortuño

DIBUIXANT DE MANGA

El Pau és el menut de casa. Sols té cinc anys. Avui no ha anat al cole, està constipadet. L’han deixat amb el avis. Se’ls estima molt. Mana més que el gat.

S’ha posat a la taula de sa cosina gran i ha començat a dibuixar.
No l’hi fa falta res, Primer ha volgut fer a l’avi. Quan l’ha tingut fet...
- Mira iaia... El penjo a la nevera... Oi que és l’avi? Allí es veurà quan vingui
- Molt bonic.... es posarà content l’avi.
- Jo vull aquests llibres de la teta...Me’ls deixes? Aquí n’aprendré com ella. Que ella en sap molt
- No, això no... Que si els taques...La teta s’ho prendrà malament.
- Es que jo vull ser com ella.
- Com ella ?
- Si, quan sigui gran vull ser dibuixant de Manga.... I si tu no em deixes els seus llibres com n’aprendré?

http://rebaixes.blogspot.com/
i altres blogs d’Antoni Fortuño Sas

Seré pilot, per Marta Pérez Sierra

SERÉ PILOT

En Dani té moltes ganes que arribi divendres al vespre i el seu pare el vingui a buscar, com fa cada quinze dies. Li ha promès anar al circuit de Montmeló, a una carrera de Fórmula 1. Només és dimarts i en Dani corre per casa amb un casc al cap, de bicicleta, però ja fa el fet, i uns patins als peus, passadís amunt, passadís avall: vroooooooooom. Si s’atura és per parlar de cotxes, revolts, marques i quilòmetres per hora. La iaia, que té cura d’ell, no suporta el terrabastall.
- Seré pilot, iaia!
- Amb aquest cotxe? –La iaia li ensenya el seu cotxe preferit:– Dibuixa la pista i ensenya’m com s’ho fan els pilots, vols?
I així, a poc a poc, sobre el paper, en Dani, s’imagina pilotant el seu cotxe per les corbes del circuit tot fent el millor temps.

Marta Pérez Sierra

www.martaperezsierra.com

Els dos col.legues, per Anton Fortuño

ELS DOS COL·LEGUES

El Juan i el Pau, menuts de cinc anys, són carn i ungla. La Senyo, els diu els col·legues.
Avui el Juan no ha anat a l’escola. Està malaltó. Té febre. No podran jugar junts els dos col·legues.
El Pau s’ha muntat damunt la taula la seva faràndula per distreure’s, però no jugava a gust.
Sap per pròpia experiència que al col·lega el metge li receptarà el mateix que a ell quan va estar malaltó.
En el poble,petit, no hi ha farmàcia...
- Que faràs, avui, sense el Juan – li ha dit la mare al retorn de l’escola.
- Colliré el cotxe i aniré a buscar-li el medicament perquè es curi aviat. I si convé el portaré a l’hospital perquè el posin bé de pressa.
La mare s’ha posat a riure.
Ell ha engegat el cotxe i a fer el que deu per el seu estimat col·lega.
..................
http://rebaixes.blogspot.com/
i altres blogs d’Antoni Fortuño Sas

Perill, per Carme Rosanas

EL PERILL

- Mare! les carreteres són perilloses?
- Sí que en són, molt! Passen els cotxes molt de pressa i et poden atropellar.
En Guillem, se n'anava a jugar amb els seus cotxes de joguina i els feia córrer per l'estora. El seu brrrrrm, brrrrrrm, mancava de convenciment.
- Mare i si és una carretera que només hi passi un cotxe també és perillosa?
- Guillem, no hi ha carreteres que només hi passi un cotxe.
- Sí que n'hi ha!
- Ah! Sí? - va dir la mare seguint-li el joc - així no deu ser gaire perillosa, però jo no les conec...
- Si vols te l'ensenyaré.
- D'acord.
Al cap d'una estona de silenci.
- Mare, vine, veus aquesta carretera? Només hi passa el meu cotxe. I el Brrrrrm, brrrrrm, ara havia agafat molta força!

Autora: Carme Rosanas

http://carmerosanas.blogspot.com/

Penyora, per Carme Rosanas

PENYORA

Em van dir que per recuperar la meva penyora, (una bosseta vermella on hi guardava gomes del cabell i diademes, que havia hagut de donar quan vaig perdre el meu torn en el joc) havia d'estar 30 segons sobre la reixa, sense que se m'aixequessin les faldilles. Deien que havia de trobar la manera d'aguantar-les perquè no volessin.
I això era impossible, em faltaven mans, si no volava per davant volava per darrere o pels costats... ja veia que m'ho posaven difícil per quedar-se amb la meva bossa.
Però de cop se'm va acudir... "una diadema per salvar les diademes": em vaig treure la diadema elàstica que portava al cap i vaig fer passar els dos peus per dins la diadema i me la vaig posar a l'alçada de les cuixes per sobre les faldilles. Em quedava ben tibant.
Em vaig posar sobre la reixa i vaig recuperar la penyora!

Carme Rosanas

Que em vola el vestit!, per Sílvia Maestro

QUE EM VOLA EL VESTIT!

La Mariona és bufona i enjogassada, simpàtica i molt divertida! Però sobretot és molt, molt curiosa, moltíssim! Li agrada posar el nas a tot arreu, espiar a la seva germana gran mentre es vesteix, amagar-se darrera les cortines del menjador per escoltar converses dels papis...Aquesta tarda ha sortit un momentet al carrer per dur-li a l’àvia el tiquet de la compra que ha fet la mare. L’àvia és tossuda i guarda els tiquets com un tresor, els mira i remira mil cops per assegurar-se que no l’han estafat! La Mariona s’ha aturat, un requadre enorme amb mil quadradets a terra li ha cridat l’atenció...què deu haver-hi aquí a sota? A veure...S’hi ha posat al damunt i :
-Aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaah! Que em vola el vestiiiiiiiiiiiiiiiiiit!- ha cridat mentre l’aguantava ben fort amb les dues mans i somreia pel pessigolleig que li feia aquella “ventolera” inesperada. Quin ensurt! Quan ha aconseguit refer-se’n: -I el tiquet de l’àvia? Haurà volat també...

Sílvia Maestro

La reixa traidora, per Anton Fortuño

LA REIXA TRAIDORA

A la menuda Tamara l ‘envia la iaia a comprar.. Una botiga que sembla un supermercat ... ...
Anava pel carrer mirant no perdre el monederet per poder pagar. Com que ja sap contar, ha comprovat les monedes que porta. En té prou pel panet i brioix....?
Se’ls posa a la ma i com entesa conta ...Una corrent d’aire que pujava peus i cames amunt l’ha distret . Vol aguantar la faldilla que s’estava convertint en un paraigües... S’ha trobat amb les mans buides en un no res.
L’aire aguantava el vestit. En un cop de vista ha comprovat que les monedes s’aguantaven en el teixit i que si sortia de la reixa, qui sap si tindria sort per salvar-les
Ha collit fort i ha fet un salt. SÍ, les monedes redolaven fora. Ha sospirat ... Menjaria el seu panet ... Acompliria amb la iaia, tindria brioix per la llet.

http://rebaixes.blogspot.com/
i altres blogs d’Antoni Fortuño Sas

S'avorria, per Carme Rosanas

S'AVORRIA...

L'Emma era una gran dibuixant, pels seus 7 anys acabats de fer, feia uns dibuixos molt divertits i preciosos.
A més a més era un nena tranquil·la, que passava les hores jugant tranquil·lament o asseguda llegint o dibuixant i pintant.
Malgrat això la seva mare estava preocupada. Tots els dibuixos de la seva filla representaven situacions estranyes que ella no havia conegut mai. D'on dimonis podia treure l'Emma aquelles idees, aquelles entremaliadures que ni feia ni se li acudien mai?
La mare insistia que dibuixés altres coses i ella deia que no, que volia dibuixar trapelleries.
Quan la seva mare li va preguntar, per què, l'Emma una mica avergonyida va contestar:
- Mare, em dibuixo tal com m'agradaria ser: divertida, esbojarrada i entremaliada... i no tant bona nena i avorrida!

Autora: Carme Rosanas
http://carmerosanas.blogspot.com/

Clonc!, per Eva Albiol

CLONC!

―Que no i que no!
No pensava fer-ne cas! Sempre estaven igual: açò no ho faces, allò no ho digues, ací no vages... Els grans es passaven vint-i-quatre hores al dia donant instruccions, que avorrits!
Però aquell dia Jana va decidir que ja n’hi havia prou: faria el que li donaria la gana! Per exemple, si volia saltar damunt del sofà, saltaria i ja està.
―I no m’aturareu! Saltaré i saltaré i salt... clonc!
(Es veu que el sostre era una mica sord i no havia sentit que ningú no podia aturar-la...).
-- De llegums i moniatos, no te'n fies, que fan flatos.

Una gran idea, per Berta Pi

UNA GRAN IDEA

Li va venir la gran idea mentre escoltava els seus pares parlant des de la seva habitació.
Aquell dia l'Eulàlia, s'havia posat els patins per casa i havia ratllat tot el parquet.
Els pares la van renyar una mica, però no gaire.
Deien que estava massa estona sola i que sort que era una bona nena, que no feia mai cap disbarat.
Deien que si començava a fer disbarats haurien de buscar algú que estigués amb ella.
L'endemà, l'Eulàlia, es va tornar a posar els patins i a destrossar tot el que va poder: sofà, terra, coixins i quadres de la paret. Ja estava tipa de ser nena-clau que sempre arribava a casa la primera i que estava sola ben bé un parell d'hores o més, cada dia.

Berta Pi , del bloc http://besades.blogspot.com/

La nina patinadora, per Antoni Fortuño

LA NINA PATINADORA...

Els menuts, Tamara i Pau son juganers. Avui tocava hospital. Tenen la Lasy.
Regal dels Reis Mags,... Parla, camina, menja... gran com ells. Som dissabte, tenen moltes hores.
- Lasy tens febre – ha dit Pau – posa-li medicament contra la grip, que no passi endavant...
- M’heu de punxar? – diu la Lasy – Jo que...
- T’ajeus al sofà. Tapadeta amb coixins, et passarà la febre. Convé repòs.
- Treu-me els patins...
- No cal... Tot és de broma – diu Tamara.
L’han deixat mig adormida. Ells a jugar al terrat al flendy.
Es veu que el medicament en ves d’ensonyar-la l'ha despertat .
-Dormir, jo? Estic més bona que ells.
Ha llençat els coixins i ha començat a botar al ventre del sofà.
- Que em rebentaràs! – s’exclama l’innocent sofà.
L’artista de patinatge artístic campiona...!!!! Amunt , avall. Amunt,... avall...
- Mira,... ja està bona ...- han dit Tamara i Pau.
......................
http://rebaixes.blogspot.com/
i altres blogs d’Antoni Fortuño Sas

Les mil i una excuses, per Eva Albiol

LES MIL I UNA EXCUSES

―Ei, para...! Es pot saber què fas?
― Quina pregunta! Sóc un gat... i avui toca sopar peix!
― Sí, ja ho veig, un gat… una mica salvatge. Però jo no sóc comestible. No sóc exactament un peix.
― Ah, no?
― No. Em diuen Serafina, i...
―Molt de gust. Ara, prou de parlar! Anem a fer nyam-nyam!
―Però no! T’he dit que no sóc un peix!
Agatop no era un gat molt espavilat. Es va quedat quiet un moment. Serafina va aprofitar per amagar-se i va continuar:
―Sóc una bruixa molt roïna. Un bruixot encara més roí que jo em va convertir en peix. Però estic plena de coses dolentes. Si em menges... no crec que tingues molt bona digestió!
Ni un xiquet de tres anys s’hagués empassat la història, però Agatop sí! Serafina va sospirar, pensant quina una se n’inventaria al dia següent...

Eva Albiol

Quin gatàs!, per Carme Rosanas

QUIN GATÀS!

Ja n’estava farta! Jo no l’havia pogut veure mai, aquest gatàs, era gras, esquerp, desagraït i es pensava que el món era seu. Però els nens n’estaven bojos.
Se m’havia cruspit una dotzena de peixos i jo m’entestava en tornar a omplir la peixera. Cada cop que es menjava un peix, el deixava castigat tot el dia sense menjar res més. Semblava que havia de passar gana, però no servia de res. Hi tornava. Era com una guerra entre ell i jo.
Va guanyar ell i per partida doble. Vaig posar-li, maquiavèl·licament, un peixet de plàstic a veure si li agafava una bona indigestió. Aquesta va ser la seva primera victòria: la meva renúncia als peixos de veritat. La segona va ser la pitjor... per més que va intentar pescar-lo i per més que jo esperava que ho aconseguís... passaven les setmanes i mai, mai el gatàs va aconseguir pescar-lo.

Autora: Carme Rosanas

Juguem a la Cluca, per Antoni Fortuño

JUGUEM A LA CLUCA

L’àvia que fa mitja, ha aixerriat a la Migi, que li estira el cabdell.. S’avorreix el gat .... No pot tocar els pelutxos de la Tamara, .... De prompte sent una veu que el crida ... El peixet des del seu globus de vidre
- Migi, per què no juguem junts?
- Això, juguem a la cluca, Roget? Però tu estàs dins de la bola... No podràs amagar-te ni tocar...cau...
- Mira, la tombes i surto.... Tu tens força, .
Ha botat damunt la taula la Migi...
- Així vols sortir...?
- Va, empeny amb força i ...salto.
Ha relliscat el Roget, ha sortit fora i donant bots davant del gat .....
- Tapat els ulls Migi, que m’amago.
En dos salts és a falda de l’àvia.
El sobresalt ha set impressionant.
Des de la pitrera diu : - A veure si em trobes..
..................
http://rebaixes.blogspot.com/
i altres blogs d’Antoni Fortuño Sas

Empastifant a Drapi, per Mercè Climent Payà

EMPASTIFANT A DRAPI

Marc obrí la porta del bany i es trobà a Lina davant la pica, pujada damunt d’un tamboret i molt capficada en alguna cosa.
–Ja estàs tardant en anar-te’n que vull fer pipí.
–M’has esglaiat!
Lina girà una mica el seu cosset de cinc anyets per dirigir-se al germà que l’observava empastifant la seua nina de drap.
–Es pot saber què fas?
–Netejant a Drapi –l’anomenava així perquè era de drap– que no ho veus?
–I per què no li la dones a la mare perquè la pose a la rentadora?
–A tu t’agradaria que et donaren voltes i voltes durant més d’una hora? Dons a Drapi tampoc!
–Almenys podries agafar sabó en comptes de gastar tota la pasta de dents?
–Els pares no deixen de repetir que si em raspalle les dents sempre les tindré netes, sanes i boniques. Jo també vull que Drapi estiga neta, sana i bonica.

Autora: Mercè Climent Payà
http://www.mercecliment.blogspot.com/

La menuda Tamara, per Anton Fortuño

LA MENUDA TAMARA

La menuda Tamara ha arribat de l’escola tota preocupada. El seu profe, l’Anton. ha explicat moltes coses i ella les vol posar en pràctica. A pesar de la poca estatura , ella es sent una persona gran. Les seves contestes i, no cal dir,preguntes, assenyades, fan època.
Ha dit bona tarda als iaios que dormen davant la tele i ha anat per feina. Ha arreplegat nines i ninos, tres gossos i quatre gats. S’ha presentat al lavabo i a la pica els ha posat. Ha tapat la sortida d’aigua.
A les mans el sabó i tovalloles per eixugar i ha començat la neteja de totes les joguines
- Ben netes han de quedar,... pensava quan sa mare ha descobert el xivarri que feia i des de la cuina ...
- Que fas amb l’aixeta oberta....?
- Higiene, mare, ens ha dit el profe.... No vull que agafin la grip A!
........................
http://rebaixes.blogspot.com/
i altres blogs d’Antoni Fortuño Sa
-----------

Una solució, per Eva Albiol

UNA SOLUCIÓ

―Mira, mamà: Adriana està dutxant la nina una altra vegada!
Així començà un dissabte avorridíssim. La mare es va enfadar perquè Adriana havia inundat el bany. Adriana es va enfadar amb son germà Abel perquè controlava tot el que feia. Abel ja feia estona que s’havia enfadat, perquè sempre trobava el lavabo ocupat quan volia rentar-se les mans. I la nina s’havia enfadat perquè, amb tant de rebombori, s’havia quedat a mitja dutxa, amb els cabells plens de sabó!
El pare els va trobar tots fent morros, i va decidir arreglar-ho: farien torns per usar el lavabo. Llavors Abel es va queixar:
―Si Adriana dutxa les nines, jo també dutxaré tots els meus cotxes!
―I jo els óssos! ―va respondre Adriana.
―Doncs jo totes les peces del trencaclosques!
―I jo...

El pare va haver d’accedir. I així va aconseguir que, a la fi, Abel i Adriana netejaren totes les joguines.

Autora: Eva Albiol